Sou

Els Pets en imatge promocional del nou disc 'Som' presentat al Teatre Fortuny— Judit Sabaté

Pujar l’escalinata folrada de vermell del Teatre Fortuny de Reus per fer cap a la platea, sempre afegeix una mica més de solemnitat a la litúrgia d’asseure’s en una butaca i esperar a veure què. Els argonautes som tres: l’estirp sencera que va seguir al meu naixement. El segon, ha deixat les xiquetes amb sa mare, la tercera ha matinat per agafar un avió des del nord. Tenim bones localitats. Feia temps que no em deixava mirar pels querubins del prosceni, deixar-me il·luminar per la làmpada, com una immensa lent de contacte pigada d’estels, del sostre. Les cortines estan tirades. El daurat dels baixos està una mica ratat.

No passen gaires minuts de les nou del vespre quan Puccini comença a sonar. Cavaradossi arrossega el seu lament recordant la seva Tosca. No patiu, ni som melòmans de partitura a la falda, ni venim a fer sonar les joies; avui la cosa no va per aquí. L’escenari és a les fosques. A poc a poc, fins a sis persones omplen l’escena. No, tampoc escriurem ni Brecht, ni Shakespeare, ni Molière. Porten instruments a les mans i alguna cosa ens diu que estan disposats a utilitzar-los. Som al març però el conjunt comença a tocar Agost que és una cançó que parla de l’estiu i ens el deixem fer venir, feixuc i mandrós.

El viatge comença aviat perquè dels sis músics, tres, fa molts temps que els tens incorporats al nyigu-nyigu del jo que anem arreplegant en viure. Aquelles cançons que et busquen i et troben per dir-te on eres, amb qui eres, com eres, quan les vas escoltar per primera vegada. Ni els cabells blancs del cantant, ni el sotabarba del baixista, ni la mica de neu a la barba del bateria, no esborren aquella olor de xiquets que no volien anar a plegar avellanes i feien rock and roll gravat en una maqueta que t’arribava en una cinta magnetofònica de seixanta minuts a finals dels vuitanta.

Prou de preàmbuls sembrant expectativa. Els Pets tornen a la carretera. Ja no ho fan en camps de futbol o en cataus irresponsables. Com tampoc no hi ha un home d’Andorra ensulfatant al públic o un parell de coristes mostrant cuixa o tota una formació de bufadors de Baiona. Renovar-se o morir. Rock agrícola, els batejaren. «Aquests?, uns peluts drogats que no faran re de re» i ja ho veieu, ompliren el Liceu només començar aquesta gira i ara, al Fortuny, un concert més van haver de programar de la gent que es va quedar sense entrada. I sense adéus falsos ni reencontres més falsos encara.

Som és el seu darrer àlbum de temes. El tocaran sencer. Totes tretze cançons. L’espectacle arriba rodat. Lluís Gavaldà domina l’escena i és prou murri per tirar de falsa espontaneïtat per enlluernar al personal. Clown amb armilla, corbata i una camisa blanca que anirà deixant el dedins dels pantalons progressivament. Fairy com a nou patrocinador, un record pels presos polítics a La vida és bonica (però complicada). Locals petits. Mirades abastables. Res, però, de llençar la canya a les complicitats des de dalt. Si s’ha de baixar a platea a fer de Norma Duval (Gavaldà dixit) i mullar-se els peus, es baixa i prou.

Mentrestant el Gavaldà s’esbrava entre les butaques, però, a dalt l’escenari (quina meravella de llums jugant amb el SOM dins de caixes transparents, dibuix original d’Ignasi Font) malgrat que la paritat entre veterans i novells es trenca, el fortí es defensa més que bé. Xala Joan Pau Chaves als teclats a l’esquerra del Joan Reig (se li apareix un Chupi verd i parlant en passiva?), tots volem les sabates blanques del Marcel Cavallé.

Deixem el Vidal Soler pel final. Sabem que substitueix el Jordi Bastida que va posar totes les guitarres a Ca l’Eril quan van gravar el disc a la Segarra, però es fa estrany que hi hagi “lentes” on el Gavaldà no es pengi la guitarra i dispari. Signe dels temps. Soler, ben esquilat, excel·leix acompanyant al líder de la banda. Honor de mestre que passa el ceptre i la responsabilitat associada? Doncs potser sí, que el món canvia i evoluciona, tu, i ja està, que allò que feia del Bona nit, arriba un moment que… Llàgrima quan Soler i Cavallé apamen el solo del S’ha acabat. El del Marc Grau el tenim en un museu o altre de la memòria musical nostrada.

Fins a dos bisos oferiran aquesta nit de divendres, demà hi tornen. Som, sencer, ja ho hem dit, algunes cançons a partir del seu Sol del 1999, i concessions tendres, com quan retruny Jo vull ser rei amb aquella mica de temptació de saltar al fossat del teatre que el menisc lesionat frena. Dubto que els dos concerts de Reus engoleixin les ganes dels degans al Camp d’aquella collonada del Rock Català. Tots som aquí per xalar. Ells, anant de gira amb la canalla musical mencionada que ja es veu que s’ho passen pipa. Nosaltres, perquè no hi hem vingut a fer de crítics musicals i aquest paperet periodístic que volia ser una homilia nostàlgica surfejant amb cura damunt l’onada de la carrincloneria, s’ha de rendir davant l’evidència que Els Pets sonen de puta mare, per dir-ho en termes de conservatori. Actuals, potents, segurs, immensos. Fins i tot en Gavaldà sembla que finalment hagi après a cantar. Els Pets han arribat a aquell moment en què fan discos perquè volen i van de gira perquè són feliços dalt d’un escenari. Sou Els Pets de Constantí i visca la mare que us va parir.