Música per a treballs de foc

Així, amb aquest gravat del Tàmesi, van passar els focs artificials de Jordi II a la posteritat. Foto: Youtube

Horatio Walpole, quart Earl o Comte d’Orford i home de lletres liberal, va assistir —entre molts d’altres londinencs— a l’estrena de la Música per als Reials Focs d’Artifici de Georg Friedrich Händel. Era 1749. Sobre l’espectacle, en va escriure: 

«De cap de les maneres va respondre a les expectatives que havia suscitat, més tenint en compte la llargada dels preparatius de gairebé sis mesos. Els coets, les piules i el que fos que tiressin a l’aire va rutllar raonablement bé, però les rodes i  tot el que componia la part principal va ser penós i deficient, sense canvi de colors ni formes dels focs. La il·luminació resultava miserable i l’encesa tan lenta que amb prou feines ningú no es va esperar al final. Però bé, el que va fer vessar el got de la matusseria de tot plegat va ser que es calés foc al pavelló i que es cremés a la meitat de l’espectacle. Va fer molt poc mal, però van morir dues persones. I quaranta a París, amb gairebé tres-cents ferits, per una disputa entre italians i francesos que renyien per veure qui havia d’encendre els Focs. Al final ho van fer junts i ho van fer petar tot.» 

Com diu l’adagi, el peix fregit i la xenofòbia són les tradicions més arrelades al poble anglès. I, tot i que la ironia final es pot inserir en la flaca britànica ancestral de ridiculitzar els continentals catòlics, no es pot dir que Walpole no tingués raons per queixar-se. La cosa era celebrar el Tractat de Pau d’Aquisgrà, que posava fi a una primera part de segle molt moguda a Europa, amb un seguit de crisis successòries a les monarquies absolutes europees i les seves guerres corresponents. El poder de l’aristocràcia estava canviant a mans de la burgesia i Jordi II, que se’n va sortir bastant bé, va encarregar-li una música ben fastuosa a Händel, que ja era gran però trenta anys enrere ja havia composat una peça d’exteriors semblant amb la Música Aquàtica. L’alemany es va haver d’empassar una orquestració marcial amb molta trompa i poc violí —imposada pel rei, que era molt de fanfàrria i xumba xumba— i no es pot dir que sigui de les seves millors obres, però feia el fet com a música incidental, supèrflua i majestuosa, com l'Europa absolutista que s'acabava. 

En canvi, el disseny de l’edifici de fusta que acollia el castell de focs va ser obra de mediterranis dissoluts. Era un escenari faraònic, de més de 120 metres de llarg i  30 d'alt. El va construir l'arquitecte i escenògraf florentí Servandoni i la seva tropa italiana de pintors, escultors i artesans. També va dirigir els fastos, amb l’execució pirotècnica del capità d’origen francès Desaguliers. Servandoni també era fill de francesos. D’aquí la pulla de Walpole, tot i que Desaguliers era nascut a Westminster, però ja se sap que sempre és millor donar la culpa als estrangers. El cas és que el resultat va ser desastrós però la propaganda magnífica: el rei en va fer escriure un relats grandiloqüents pels que no havien estat presents a la catàstrofe, uns gravats exquisits que van ser l’admiració de tota Europa i la patxanga extraordinària de Händel va passar a la posteritat.

Vist el precedent, la Música per als Reials Focs d’Artifici, un cant a l'absolutisme i a la propaganda olímpica que són tant del gust dels polítics tarragonins, era una obra ideal per programar al Teatre de Tarragona i acabar d’enfonsar-lo. Però els fats van avançar-se. Fa un mes es van despendre unes plaques de guix de vint metres i van deixar el teatre inservible. L'Ajuntament no va donar cap resposta satisfactòria. Dos dels concerts de la temporada estable de l'orquestra simfònica Camera Musicae —la nostra i una de les millors del país, de la qual ens n'hauríem d'enorgullir i tractar amb guants de seda— s'han hagut de fer a la Catedral. El primer un Sibelius que va fer patir un fred siberià als esfoçats melòmans tarragonins. El segon el de dissabte passat, Händel i Beethoven retronant entres les naus excessives de la seu episcopal. La resta de temporada de l'orquestra a Tarragona s'haurà de cancel·lar. A la Fundació no n'estan gaire contents i apunten als responsables municipals de Cultura.

Una orquestra simfònica és, encara, la base de la civilització occidental i, tot i que sembla que ens hi resistim una mica, Tarragona en forma part. M'emporto Joan Magrané a la Catedral, fa una nit de boira gòtica londinenca. Rinaldo Alessandrini, un gran de la música renaixentista i barroca i especialment addicte a Monteverdi, una de les debilitats del jove compositor de la Selva del Camp, condueix avui l'OCM. Tomàs Grau, el director titular de l'orquestra ens saluda afectuosament i ens deixa seure a primera fila. Ens diu que han hagut de girar tots els bancs de l'església perquè han instal·lat l'escenari a la porta de la nau central, contra l'altar. Una mica de resignació. Què hi farem. Els músics arrenquen amb l'obertura Zur Namensfeier de Beethoven, una peça poc interpretada, segons Magrané de tarannà 'cerveser'. Tenim un esglai: al primer toc de timbal sembla que Nostrossenyor hagi de tirar les parets de la Catedral a terra i recordo quan va tenir la pensada original d'enderrocar les muralles de Jericó a base de bufar tubes.

Però és amb la música de Händel que la cosa s'anima. El ser una obra pensada per a exteriors ajuda. En el diàleg entre cordes contra trompes i oboès els sons es disparen i serpentegen entre les naus laterals i les columnes. Comptem més de cinc segons de reverberació. És bastant espectacular, per no dir demencial. El clavicèmbal se sent directament baix al Serrallo. Conjecturo que si Alessandrini hagués sabut que havia de jugar en aquest camp de pedres hauria endollat guitarres elèctriques. Però se sopreposa. En la Bourée el director italià balla sobre l'empostissat amb gràcia bachatera. La Réjouissance floreix inesperadament lírica i delicada, amb la fanfàrria estamordida. El públic, perdut al fons de la nau, arriba a la mitja part amb satisfacció gens dissimulada.

La segona part del concert està dedicada a la primera simfonia de Beethoven i, potser perquè ja hem avesat l'oïda a l'acústica particular de la Catedral o perquè l'orquestra es deixa anar, l'estupefacció es torna entusiasme. Veig els músics que comencen a riure, sobretot amb el tercer i quart moviments, on els violins i les violes s'enjogassen i es persegueixen com si fossin Tom i Jerry. Encabat, una violinista es queixarà de la dificultat d'empastar l'afinació amb mitja orquestra tocant al Camp de Mart i l'altra al Pretori, però la professionalitat de l'OCM aconsegueix arrodonir la simfonia amb nota i virtuosisme.

No se sap si l'única orquestra tarragonina amb programació estable trobarà un lloc digne i permanent per dur a terme les seves temporades. Amb el Metropol corcat fins als fonaments i el Teatre Tarragona que cau a trossos, la casa de l'Arquebisbe ha resultat bastant deficient per a la comesa i aquesta Música per als Reials Focs Artificials a la Catedral quedarà com una anècdota faceciosa en la història de la ciutat, com el tinglado consumit de Servandoni a Green Park. Malgrat el deambular trist de l'orquestra per Tarragona, tenim el consol que la música sobreviurà als seus il·lusos enterradors. Vist el seu poder destructor, penso que hauria d'animar Magrané a compondre una música per a cremar jardins verticals, ara que n'hem de celebrar el desmantellament amb l'alegria festiva d'un antic règim que sembla que s'acaba però s'hi resisteix. I a la fi, cal no oblidar, el que un segle basteix l'altre ho aterra.