Cant espiritual

Tàrraco Morta, en una maqueta — Viquipèdia

Tarragona, dissabte, tres de la tarda. La ciutat patrimoni de la humanitat fa la migdiada. La placidesa als carrers és total: un ventet suau de primavera, el sol que cau vertical sobre les pedres del fòrum romà, el mar brillant al fons de cada carrer, sota un cel net de tota preocupació. Perfectament blau. El poeta Maragall ja es preguntava, preocupat per la mort, «amb quins altres sentits me’l fareu veure, / aquest cel blau damunt de les muntanyes / i el mar immens, i el sol que pertot brilla?» És certament un moment per no voler morir-se. Pagaries amb la teva ànima per quedar-te en aquest racó de món. I llavors, en el teu passeig aeri de camí a l’estació de trens, no pots evitar prendre’t el pols. I si ja ets mort? I si aquesta bellesa que t’envolta és, en efecte, la terra promesa als morts afortunats, el Paradís, l’Elisi? Confirmat. Tanta pau no és normal. Tarragona és una ciutat morta, però extremadament agradable, i els seus habitants hi deambulem com ànimes en pena. Els que ocupen la trona dels governants, com els que els hi han posat, semblen haver begut l’aigua del riu Leteu: ningú no sap què hi fan, allà, ni ells semblen recordar-ho.

No hi ha una terra més agradable que aquesta, ni més semblant a Itàlia, deia un antic poeta de segona, en una llengua també morta, en llatí. D’altres només tornaven a províncies quan es feien vells, i passaven de la vida agitada de Roma a la pau de l’herència paterna. És el cas del poeta Marcial. El poeta era d’una ciutat petita anomenada Bílbilis, avui a prop de Calataiud, a la província de la Tarraconense. Com gairebé la meitat de la península, la ciutat de Marcial s’administrava des de Tàrraco, i és per Tàrraco que Marcial havia de passar forçosament si volia tornar a casa. Arribaràs en vaixell i veuràs l’alta ciutadella de Tàrraco, diu Marcial. Després, cinc dies de carro i seràs a Bílbilis, on t’espera el teu maset, la llar de foc i l’hort que cultivaven els teus pares. Els camins que van a Roma també són de tornada. Suposem que Marcial va morir, en pau i havent estat un dels majors escriptors de la seva època, a Bílbilis, l’any 104 després de Crist.

Marcial es dedicava a l’epigrama. Literalment, un epigrama és qualsevol composició escrita sobre algun suport. En conseqüència, l’epigrama és curt i ha d’anar al gra. Normalment és jocós, de vegades insultant. Al final, no calia escriure l’epigrama sobre marbre perquè se’l considerés com a tal, sempre que el text fos breu i, generalment, divertit. Els epigramatistes són una gent conyona i si hagués de fer una copa amb algun poeta romà, segurament seria Marcial. Concretament, el portaria a fer una copa a la sala el Cau. M’agradaria que veiés com un dels vomitoris del circ —passadissos que donaven accés a les graderies— segueix fent honor al seu nom primigeni dos mil anys després. És clar que els vomitoris vomitaven gent, i avui és la gent, que hi vomita. I de quina manera. No sé si se sentiria satisfet de la nostra civilització. Què en pensaria, Marcial, de C. Tangana? Aquell racó dels horrors és, a més, un lloc poc indicat per jugar amb els viatges en els temps. Imaginem que en una estranya confluència temporal s’hi ajuntessin els desastres que últimament han afectat la baixada de la Misericòrdia. L’incendi del carrer Major, la trompada del camió de verdures de Pau Gavaldà i una festa dels erasmus de Tarragona, tot alhora. La imatge de l’apocalipsi.

Però, com que no sembla clar que Marcial hagi de ressuscitar per poder conèixer l’únic en què realment hem avançat respecte dels romans —que és el gintònic—, ens haurem de conformar amb una altra proposta: ressuscitar la ciutat. La cosa passaria per dues possibilitats. El primer és fer-ne una ciutat del segle XXI. Això ja s’ha intentat i no acaba de sortir. El segon és renunciar definitivament a aquest intent i tornar a posar les pedres de la ciutat romana. Evidentment, caldria expropiar totes les cases de la part alta i baixa de la ciutat, i enderrocar-les. Sota les cases de l’actual eixample tarragoní, Rambla avall, s’hi ha d’amagar una quantitat valuosíssima de ruïnes. Ruïnes que suposarien un autèntic pou de petroli, ben gestionades, i no mal dissimulades com el circ de la plaça dels Sedassos, o convertides en una pobra estructura de ferro rovellat, com el teatre romà. Un cop reconstruïda, peça per peça, l’antiga Tàrraco des de baix al port fins a l’última columna del temple d’August, cobraríem entrada als visitants, com volen fer a Venècia. Ja sento les botzines dels creuers… i dels trirrems. Els seus habitants tornem a vestir-nos amb toga i ens instal·lem en una mena de Tarraco Viva permanent. Mary Beard ve a fer un documental sobre nosaltres. Per fi hem assolit la nostra essència, que és viure en el passat, d’on no hauríem d’haver sortit mai. Ja ho deia Maragall: «Deu-me en aquests sentits l’eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau.»