Michael Jackson, Constantí i els silencis tenebrosos

Michael Jackson i el seu amic Bubbles en una preciosa escultura de porcellana. Foto: Cedida

Com tots els grans artistes, Michael Jackson no té una sola carrera. En té unes quantes.

I de les que té no totes m'interessen amb la mateixa intensitat. Em fascina la construcció de la seva carrera en solitari per part del productor Quincy Jones, que va ser capaç de domar el seu talent i vernissar-lo perquè resultés prou fulgurant i dominés l'imaginari pop dels anys 80.

Ara bé, si m'he de quedar amb alguna època de la carrera del Michael Jackson trio, sense cap mena de dubte, la dels Jackson 5, a la Motown.

És escoltar algun dels seus hits i notar com un cop de puny invisible em colpeja el cor, fent-lo bategar més ràpid, i sentir com l’ànima s'eleva a tota velocitat, com si es tractés d'una d'aquelles atraccions de les fires nord-americanes on amb un martell es colpeja un pes amb l'objectiu de fer-lo pujar ben amunt. Ben amunt.

Sí, jo soc d'aquells que quan el 1993 Michael va ser acusat per primer cop de pederàstia vaig construir-me un munt d'arguments que em van permetre conviure còmodament amb la seva música. Que si havia tingut una infància en què havia estat abusat per un món adult que ara, hipòcritament, li passava comptes. Que si la família del nen sols anava darrere dels quartos. Que si un pedòfil no té per què ser el mateix que un pederasta. I que el món acostuma a ser injust amb els genis.

Quan el 2004 es va emetre el famós documental de Martin Bashir Living with Michael Jackson, en què se'l veia acompanyat per un preadolescent malalt de càncer i admetia que compartia el llit amb ell, em vaig acabar de convèncer que el meu posicionament era el correcte. Mai, mai, cap pederasta admetria quelcom semblant en un documental mainstream! De fet, tot tenia bastant sentit, aquell home s'amagava dins l'arquitectura emocional d'un nen com a refugi d'un món que t'ho dona tot amb la condició que et deixis explotar completament.

I ara deixeu-me que faci un petit salt des de Neverland, al comtat de Santa Bàrbara, Califòrnia, al nostre estimat Camp de Tarragona.

De tots són ben coneguts els recents escàndols de pederàstia que s'han destapat a diferentes parròquies que a tots ens resulten ben properes. Les reaccions airades contra l'Església pel seu paper incomprensiblement negligent (quan no directament encobridor) van ser les previsibles. Són crítiques del tot necessàries i emocionalment ben comprensibles. S'ha parlat i fiscalitzat mossens, arquebisbes i fins i tot al Sant Cristo Gros. Cal dir-ho? És tan evident que fa vergonya haver d'escriure això, però és ben obvi: una organització que guia els designis morals de tanta gent ha d'establir sistemes transparents de resposta per quan falla en la seva tasca fonamental, que és la de protegir els dèbils, els vulnerables. Això és, és clar, si vol sobreviure al cor de molta gent de fe.

Però tota aquesta reflexió pública que s'ha fet sempre ha anat adreçada als capellans i els seus superiors. A ells. Deixeu-me, però, que ara em pregunti si existeix algun nosaltres en aquesta equació tan fastigosa.

Va ser l'entrevista que Mònica Terribas va fer a Joan Reig sobre els abusos que va patir a la parròquia de Constantí quan era un nen la que finalment em va glaçar la sang, i la relació amb els fets per part meva va passar de la condemna intel·lectual a l'empatia emocional.

En Joan, emocionat i emocionant, venia a dir que a dia d'avui li causava tan dolor l'abús com el silenci amb que aquest havia estat tractat per part de la seva mare que coneixedora dels fets s'havia mort sense ser capaç d'acceptar-los.

D'ells cap al nosaltres.

Un nosaltres capaç d'ignorar un fill, el teu fill, convertint-lo en doble víctima. Un nosaltres capaç d'amagar allò incòmode sota de l'estora del silenci tenebrós creant un forat d'impotència repressiva sobre el més fràgil.

Escoltant-ho em vaig quedar esmaperdut. De sobte se'm van aparèixer davant tots els silencis que a Reus havia patit o havia vist patir durant els 80 i els 90's. Silencis diferents, de diferent intensitat, que quan ets petit creus que formen part d'un codi adult i que per tant dones per bons. Silencis que sols la mida de la ferida que causen permeten que finalment t’adonis que no formen part de cap codi adult. Que no són res més que injustícia pura i dura que fa que la gent que més t'estimes sigui la que t'acaba destruint. És cert que l'aparença de normalitat pot semblar un èxit en si mateix. Però és aquesta aparença que s'articula a través de la hipocresia que irremeiablement acaba corrompent l'home, les famílies i les comunitats.

Són els nostres silencis.

Tornem al comtat de Santa Bàrbara, Califòrnia. Amb tota la polèmica del món s'acaba d'estrenar el nou documental Leaving Neverland, dirigit per Dan Reed. La pel·lícula narra la relació de Michael Jackson amb dos nens a finals dels 80 i principis dels 90. Els nens, ara homes d'una quarantena, relaten com era la seva relació amb l'ídol pop, i com, amb un detall anguniós, aquest va abusar sexualment d'ells. El documental és molt bo perquè a poc a poc la figura de Michael Jackson va apartant-se del focus principal per centrar-se en la vida de les víctimes i el seu arc emocional. Te'ls creguis o no (a mi em resulten molt creïbles), el documental acaba tocant el que és obvi: què van fer els seus pares? Doncs resulta que van callar, en el millor dels casos, i que no van actuar pas, cosa que va perjudicar directament els seus fills. I és llavors quan podem veure la morfologia d'aquest silenci egoista i insuportable a la cara de les mares que encara ara maleeix la vida d'aquests ara ja homes.

Curiosament, ells com Joan Reig, comencen a adreçar els fets reprimits dins la seva memòria quan esdevenen pares. I tots tres viuen amb la tensió que provoca el conflicte entre l'amor i el retret cap a qui segons l'ordre natural t'hauria d'haver protegit. Califòrnia, el Camp i els silencis universals.

El segle XX ha estat molt fosc per a determinades regions de l'ànima. És la nostra obligació a poc a poc il·luminar-les amb la pròpia consciència. I sí, ara crec que tots aquests anys vaig estar equivocat i que vaig escollir el bàndol de l'abusador enlloc del de la víctima perquè simplement era el que em resultava més còmode. Un capellà? Una estrella del pop.

El meu silenci. Em sap molt greu.

Que quedi clar que no vull renunciar, ni ho penso fer, a la música dels Jackson 5. Però de moment m'està costant escoltar-me-la. A veure com m'ho faig. Se'm gira feina. Blame it on the sunshine.