Les armes

Hora de treure la destral de guerra. — Cedida

Em vaig mig criar en un barri de xarnegos. De fet, ser xarnego no era res extraordinari, era la normalitat. Més encara: la perifèria absorbia migrants —com es diu ara— de qualsevol lloc sense fer-ne gaire diferència. Ja fos del nucli antic, envellit i infra-conservat de Reus i amb preus a l’alça, de les comarques adjacents, de l’Aragó, de Múrcia o d’Andalusia, que eren els orígens predominants dels veïns del Barri Fortuny a partir de meitats dels cinquanta, quan es va construir. Va ser un barri edificat per la Obra Sindical del Hogar, falangisme del Règim dur. Hi van fer cap treballadors escopits d’aquí i d’allà, sense gaire consciència però sí molta presència de classe. Independentment de la procedència, hi havia, és clar, grups nacionals o ètnics. Només dos, catalans i castellans. Ara la cosa és més complexa i multicultural. La condició socioeconòmica i religiosa dels dos grups era homogènia i per tant poc conflictiva. La diferència es manifestava en termes lingüístics i culturals. Tot i que amb els anys les cultures confluïen cap a un mestissatge de predomini català, la majoria de castellans mantenien la fidelitat lingüística —les segones generacions ja solien també incorporar el català com a propi— sense que a ningú li passés pel cap sentir-se agredit per aquesta actitud que tenia un component important de nostàlgia però també de comoditat.  

No vaig intuir mai cap traça de supremacisme, ni d’una banda ni de l’altra. Jo, ja coetani de la tercera generació de castellans, era un nen amb un elevat grau d’autisme —no clínic, del que es coneix tècnicament com a empanamenta— però d’haver-hi hagut un conflicte ètnic en un barri de treballadors de composició tan variada me n’hauria adonat, que mirava molt per la finestra. Hauria vist les característiques mirades d’odi, els insults pel carrer, la tensió pre-bèl·lica i tots aquests clars indicadors de polvorí i tangana. Res. A l’escola, tothom sabia qui era català i qui era castellà, d’això no n’hi ha cap dubte, però es vivia més com una altra broma del materialisme històric que no pas com a greuge. A l’institut, els meus amics eren castellans, i em costa recordar algun episodi on l’adscripció ètnica tingués alguna significació crua en la quotidianitat, fora de les anècdotes, gairebé sempre futbolístiques. En aquells temps, un fill del melting pot del Barri Fortuny, Lluís Miquel Pérez, va arribar a ser alcalde de la ciutat de Reus. 

Bé, no tinc gaire clar que tot això, que ara en diuen convivència i era un paradís de la cohabitació cultural, s’hagi trencat. El nen procliu a l’autisme s’ha fet gran i ara, com amb menys gent tinc contacte social molt millor, siguin catalans, castellans o senegalesos. Per tant les dinàmiques ètniques han baixat molt en la meva agenda personal de preocupacions. El que tinc clar és que si hi hagut cap succés disruptiu —que és com ara se’n diu de partir peres— ha estat culpa d’ells, dels castellanistes. Ja sé que assenyalar els culpables no soluciona res, però no per això em privaré del gust de fer-ho.  

D’una banda, aquest castellanisme s’ha apropiat de manera il·lícita de la consciència i orgull de barri. Emparats en les retòriques suades de Marsés, Mendozas i Marujas Torres —i poso noms de referents del paleolític per no citar els exemplars actuals— qualsevol diria que només ells les han passat putes, sota un suposat jou de la catalanitat burgesa. Només ells són els hereus del mestissatge, de la Catalunya guai, de l’obertura i de la rumbeta bona. Quan una barreja es caracteritza precisament per això, per contenir com a mínim dos ingredients. Als altres ens han reduït a victimistes folclòrics, amb voluntat decidida de separació i de complaença en el gueto. La realitat, i això a ningú no se li escapa, és que els que han viscut quaranta d’anys de fer-se la víctima són ells. Els hem deixat fer, en part perquè compartíem el ressentiment de classe i la germanor del proletariat. En part perquè sempre hem sabut que quan no els convingués el tracte el trencarien conscients de la seva posició de força. 

Pròpiament, cap de les meves vivències m’ha despertat tant la consciència ètnica com ells, els meus enemics, a partir d’ara. Ningú s’ha esforçat tant en separar dues comunitats que s’havien soldat, amb el temps, de manera natural. I aquests són els bons. Els progressistes. Els altres ja parlen sense miraments i de manera franca d’armar-se. D’ocupar el carrer amb pistoles i escopetes, de perseguir moros i malandandos i, encabat, ja posats, començar amb els catalans desafectes. Dit així, pot semblar una exageració. Vistos els precedents històrics guerracivilistes, la protecció inequívoca de l’aparell político-judicial i les ganes que ens tenen, s’ha de ser molt naïf per no adonar-se de cap a on s’encamina la pel·lícula. I el que és més divertit és que quan estiguin armats no faran gaires distincions entre catalans del tot, mitjos catalans i equidistants.  

Però el nen tendent a l’entotsolament i la pràctica autista no es quedarà de braços creuats. Si hem de carregar-nos el fusell a l’espatlla vull que sàpiguen que aquell nen ara és un home d’un valor inqüestionable, que sap distingir entre el Bé i el Mal, entre la pau injusta i la causa justa. Que defensarà amb ungles i dents l’escenari bucòlic de la seva infantesa, destruït —pressumptament— per un castellanisme intransigent incapaç de la més mínima cessió política en favor de convivència pacífica. I que ja fa mesos que juga incansablement al Red Dead Redemption 2, des del sofà de casa. Hauríeu de veure com fa anar el Litchfield de repetició.