Dones sense cap

Torn de canvi de rols i modulacions de la realitat — Cedida

És més que probable que la novetat editorial més destacada de cara a l’imminent aquelarre llibresc de Sant Jordi sigui l’obra Ulissa de Joana Xancleta. El publica l’editorial tarragonina Piscina, un petit oceà i està destinat a lectors prepúbers que senten despertar els primers fogots primaverals de l’amor i la tocamenta corporal. Per aquest motiu, suposo, se’n recomana la lectura compartida amb adults, a les famílies i a les escoles, per evitar que el gaudi individual en la foscor vespertina dels adolescents en formació provoqui un desbordament prematur de la sensualitat. Ja sabem que un cop periclitada la influència de l’església en les ments tendres dels nostres fills és important mantenir el control sistèmic sobre les seves procacitats incipients. 

El llibre, il·lustrat per un tal Armand, es basa en un espectacle de titelles de la companyia La Genovesa estrenat durant els proppassats i gloriosos Jocs del Mediterrani de Tarragona. Mirem què en diuen els editors: «En la història d’Ulissa, veureu què li passa a la nostra protagonista i com un dia qualsevol es converteix en una gran peripècia. Ulissa és una noia valenta, sensible i divertida… No s’amaga per plorar i tampoc s’amaga per riure. Ah! I també és molt guapa. Però, per què feu aquesta cara…? No us penseu que m’agrada Ulissa, eh?». Tot això ho diu Penèlop, el noi que li veu totes les gràcies a Ulissa i amb qui li agradaria sortir a jugar però no pot perquè la nostra heroïna té una vida molt intensa i fa un munt d’extra-escolars com ara ballet, natació o anglès. Però Penèlop no perd la paciència i espera que Ulissa tingui una estoneta per a ell. 

Els autors diuen que és una «relectura moderna, transgressora i femenina» i que «dota a la petita protagonista del rol clàssicament masculí, empoderat, valent, enginyós i temerari». Jo, en aquest missatge, hi veig una mera inversió de rols, un puntet de ressentiment i una mica de relat venjatiu. I unes ganes evidents d’adoctrinar, sobretot als cadells humans amb titoleta, als quals ja s’avisa quin rol històric els depara el futur i com hauran de purgar el pecats dels seus antecessors. Per no parlar del biaix respecte les qualitats d’Ulisses que, a banda de ser un aventurer enginyós, també era un trampós, un guerrer sense honor, un venedor de fum i un assassí de nadons. Però ja se sap que la història l’escriuen els vencedors, fins i tot quan perden. 

Tot i això, i contra tot pronòstic, em sembla molt bé que es propagui aquest discurs entre la canalla. És sabut que la funció bàsica dels contes infantils és inculcar valors, fer una mica de por i conduir la formació moral pels vials acotats que ens convinguin als grans, fent servir les males arts de manipulació literària que (alguns) desenvolupem en l’adultesa. L’exemple paradigmàtic d’això és La Caputxeta Vermella, un relat que ha servit per prevenir les nenes de ser violades durant segles i, malgrat tot, no se n’ha acabat de sortir. L’Odissea, com a primer conte juvenil de la nostra civilització que és, no ha d’estar exempt de la relectura. És completament lícit fer servir el seu poder immortal de persuasió en favor dels ideals igualitaris més elevats, per més que haguem de prémer a fons el pedal de la discriminació positiva i relegar, un parell de generacions, els nens amb piu a les feines domèstiques i als telers nocturns. 

Modular els mites i les llegendes a mesura que els temps avancen i els problemes muten és una pràctica normal i recomanable. De fet, és la funció bàsica de la literatura popular. Altra cosa és la informació. Corre una passa que demana que la informació sigui modulada ‘literàriament’ en pro de d’aconseguir una realitat acordada amb la voluntat política. És un pas decidit cap al totalitarisme. La setmana passada, en plena efervescència del combat contra les fake news, enmig de l'eclosió d’agències de fact-checking com Newtral o Verificat, vam rebre a la redacció de TarragonaDigital.com una carta —impresa, a tot color, poc sostenible— de l’Institut Català de les Dones. Ens hi renyen per haver dit que la noia sudamericana morta fa dos mesos a Reus a mans de la seva parella va ser decapitada. Diu que «les recomanacions demanen evitar el dramatisme, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut de les informacions sobre violència masclista». També ens demanen que modifiquem la notícia en qüestió.

Bé, a mi no se m’acut cap manera d’explicar que una dona ha estat decapitada sense dramatisme. Se m’acut que pots ometre, seguint les indicacions dels aparells de censura de la Generalitat, allò que en diuen «descripcions detallades, escabroses o impactants», de manera que el periodista deixi d’explicar el que realment va succeir: que un desequilibrat va tenir la sang freda de matar la seva parella sentimental i companya de pis, que la va lligar, la va arrossegar pel terra ensangonat i li va tallar el coll. No descriure amb detalls aquesta salvatjada no és més que contribuir a la insensibilització i facilitar l’assumpció del mal i la barbàrie. Per més que a l’Institut Català de les Dones, al Col·legi de Periodistes, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya i al sursum corda els sembli més adequat cenyir-se a unes recomanacions que semblen directrius soviètiques. 

Com sempre es diu, el límit de l’expressió només pot ser el Codi Penal —i segons com. Per tant, mentre no s’incorri en cap delicte, la meva recomanació als ens públics que vigilen per la correcció expressiva de la realitat és que es dirigeixin a qualsevol dels centenars de milers d’editorials catalanes i els proposin revisar algun conte infantil d’acord amb els nous temps, per conformar una nova moralitat més moderna i humanitària. Estaria bé un Patufet vegà o una Rateta que esnifava MDMA. Així ompliran les llargues hores d’oficina sense haver-se de dedicar a imprimir pàgines d’un diari digital i no molestaran mentre els periodistes expliquen les coses lletges que passen al món.