El so de la música

Flor de neu, flor de neu: beneeix la meva pàtria per sempre. — Foto: Cedida

L’any té cicles naturals que requereixen de l’art, de la ficció recursiva o de la litúrgia per donar-li sentit i transcendència. Això vol dir que per no refugiar-nos al bosc amb un arc, fletxes i tapaculs i continuar fent veure que ens interessa la civilització, cada temporada necessitem recórrer a les mateixes experiències artístiques. En el meu cas pel·lícules, que ofereixen la ràtio més elevada entre esforç-temps invertit i ensenyances. Per Nadal, he de veure Qué bello es vivir per recordar perquè no m’he de tirar a la via del tren. Quan arriba la Candelera, m’agrada recuperar El día de la marmota que ens ensenya que fem el que fem el túnel no té sortida. Divendres Sant és una jornada excel·lent per a La vida de Brian, per raons òbvies. I per acabar amb aquest cicle hivernal depriment, el Diumenge de Glòria no hi ha res com un visionat, despullats i amb una ampolla de xampany, de Sonrisas y làgrimas. 

Tot i ser una altra cursilada de Rodgers i Hammerstein, el film bellament enquadrat de Robert Wise és una successió d’ensenyaments i de resiliència. En les mirades lascives de la novícia Julie Andrews al Capità Von Trapp mentre canta a la Edelweiss —mirades que li recorren el pit poderós i homenívol, li desfan els botons de la casaca i li llepen els mugrons desvergonyidament— s’hi expressa tota la força de la Resurrecció, l’esclat de la primavera i de pas, del poder del nacionalisme contra l’opressió de la tirania. No hi pot haver al·legoria més perfecta del cicle natural per on ara passem.

La particularitat d’enguany és que he vist Sonrisas i lágrimas dos cops. Es veu que Divendres Sant vam tenir als molls de Cambrils n’Elsa Artadi portant un pas de la professó. Em sap molt de greu haver-m'ho perdut, perquè per les fotos és com la pulsió Monty Python del catalanisme. La resposta de la facció judaica contrària no va trigar gaire. Quan el diumenge vaig sortir a buscar tabac per tornar-me a tancar a casa a mirar pel·lícules, em vaig trobar a la plaça de Mossèn Joan Batalla un míting d’Esquerra. Feia molt de goig. Havien instal·lat una gran pantalla que simulava un estrip de paper. Molt de groc, molt d’impacte visual. La militància del partit està en un moment d’unió i tancament de files digne d’encomi.  

Hi eren tots. Els de sempre, com Benach, voltant entre bambolines. Els nous, els de la base ampliada, com Nuet i Alamany com a noves estrelles emergents. Elisenda Alamany és qui podria interpretar millor el paper de la monja novícia delicada amb una combustió interna a punt de rebentar, per cert. També hi havia l’alcaldessa de Cambrils i les noves alcaldables —les de Reus (Llauradó), Mont-roig (Aragonès), Montbrió (Blay)— del partit a l’eix rector del Baix Camp, que ja formen un lobby de dones fortes i apoderades que promet futures jornades de glòria, tot i que no sembla que vagin gaire a la una. Tot i això sembla que la fórmula d’èxit municipalista prosperarà en el nou cicle triomfant d’Esquerra que s’espera. L’espectacle era bastant edificant i m’hi vaig quedar una estona. Vaig tenir l’ocasió de conèixer el cap de llista al Congrés, Jordi Salvador, un senyor amb aspecte mig pagès mig sindicalista molt divertit.  

Tot el capteniment i la contenció d’aquesta militància sòbria i compromesa, però, va saltar pels aires quan Gabriel Rufián va deixar anar el primer estirabot. Un hipócritas carceleros que va despertar uns somriures de conill castos i un rum-rum pudorós. Crec que els trve erquis li tenen una mica d’enveja, que sigui capaç de pronunciar en veu alta aquestes coses que ells pensen i no gosarien mai de dir, una mica per por d’una querella i una altra mica perquè els catalans no som així. Rufián es va encarregar de presentar el plat fort del migdia, ja que no repartien el vermut de rigor ni una trista oliva arbequina, una videoconferència de Junqueras i Romeva que es va rebre entre la concurrència entregada amb crits de Llibertat!. L’aparença era una mica com aquelles òperes que es retransmeten als cines de poble des del Royal Albert Hall: molta expectació i posat d’interès del públic i una actuació teatral dels dos tenors amb àries conegudes i dos de pit que ni Juan Diego Flórez a La filla del regiment, tot i que s’ha de dir que Junqueras no va estar tan sobreactuat com el dia de la conferència de premsa del ja cèlebre «Autonomista jo!? Jaja». 

Però sens dubte l’estrella entre tota la plèiade d’Esquerra va ser Pere Aragonès. El vicepresident del Govern i secretari general del partit a l’ombra ara que Marta Rovira pasta pels prats alpins com Julie Andrews, va arribar a Cambrils en cotxe oficial. Concretament un Bugaboo de color gris on hi duia el seu plançó acabat d’arribar al món. Molt ben triat el color. El blau marí és més sofert però fa massa de dretes. En canvi els colors llampants són més alegres i primaverals però no fan sèrio. Aragonès va arribar empenyent el seu cotxet gris i va triomfar, és un color que li escau. Quan va pujar a l’empostissat, al cap d’una hora de discursos i consignes, va ser l’únic que va gosar pronunciar la paraula «independència», en una atzagaiada que sorprendre, per la seva tebior usual, per una veu nasal incòmoda i perquè feia una hora que només sentíem parlar de repúbliques, fraternitat entre pobles i llibertats genèriques. Potser perquè ja se sentien els rau-raus als estómacs o potser perquè la proclama separatista venia de qui venia, no va semblar que excités gaire els assistents, bastant resignats a «l’això no toca» que transmet el nou relat d’Esquerra destinat a governar els set regnes de Westeroos. 

Realment, vaig quedar bastant impressionat de la unitat i disciplina argumental del partit, de l’ús intel·ligent de la presó política, de com han après a manipular emocionalment i a transitar entre les llàgrimes i els somriures. Impressionat de les ganes de manar que tenen. Estan convençuts que els ha arribat l’hora i que aquest cicle electoral serà la primavera d’Esquerra. Encara que, per sota, hi corri aquest torrent de sentimentalitat al que els quadres del partit es resisteixen a deixar-se arrossegar. Tota la sort del món, amics d’Esquerra. La necessitareu en la vostra lluita contra els nazis.