Caminades tel·lúriques

El Mas d'En Llop, a Figuerola del Camp, els confins de la terra coneguda — Foto: mapio.net

—Avui anirem a Miramar.

No ens preparàvem de cap manera especial, no. Potser, en lloc de les xancletes de goma, ens calçàvem unes vambes i ens endúiem una mica d'aigua i fruita. Els grans anaven davant i els quatre marrecs, darrere, a la nostra.

Agafàvem el camí que passava per davant la masia i anàvem fent via, cap al final boscós i incert d'aquell camí, acompanyats pel cant insistent dels grills. Primer, el casalot de les Fassines, un lloc ple d'ombres i, segurament, fantasmes. Hi havíem entrat alguna vegada, a aquella casa: la majoria de les habitacions eren buides, amb la pintura que queia de les parets. Hi passava l'estiu i algunes temporades una senyora que duia collarets de perles i dos fills seus, que semblaven sortits d'una pel·lícula italiana dels anys 50; ella, amb faldilles estarrufades, ell, amb les camises tibants. Més enllà, seguint el camí, el Mas d'en Llop, ja dins del terme de Figuerola del Camp.

En una anada d'aquelles a Miramar, una vegada, ens vam creuar amb el Llop, és a dir, amb l'amo d'aquell mas extraordinari, tot i que nosaltres, micos filosos d'entre sis i deu anys, ho ignoràvem tot, d'aquell indret. Només observàvem el Llop sense dir ni piu i ens deixàvem gronxar en somnis on el vèiem convivint amb les bestioles que li prestaven el nom. I si ell ho era, també, un llop, les nits de lluna plena?

El senyor Llop duia una aixada recolzada a l'espatlla i un cistell amb només una nansa penjant a la punta, unes sandàlies d'anar al tros i una camisa plena de pols. Barba de dies, ulls grocs. O blaus? D'acer. Ens mirava d'esquitllèbit. On anava, ell i aixada? A quin tros? Mai vam sentir-lo articular paraula de cap mena i, com que el seu nom ens feia respecte, ni se'ns va acudir de preguntar-li pel que estàvem segurs que anava a fer; desenterrar una pila d'or d'un bancal d'avellaners abandonats, en aquella terra pissarrosa.

D'or, l'or d'en Llop que imaginàvem llavors, no se n'ha trobat mai, als voltats d'aquell mas, avui buit i abandonat, tot i que protegit per la qualificació de Bé Cultural d'Interès Local des del 2000.

Fa uns anys, un equip d'arqueòlegs treballant pels voltants del Mas hi va trobar restes en un jaciment que es va datar en el Paleolític superior. Quan el Llop hi vivia, aquelles puntes de sílex ja reposaven als seus bancals des de feia milers d'anys i hi van continuar quan ell ja no era en aquest món, és clar. Diuen els arqueòlegs que no s'han trobat més restes prehistòriques al Mas d'en Llop perquè, des del Paleolític, aquells trossos de terra han vist tantes collites, bones i dolentes, que la resta d'objectes han quedat perduts, trinxats per alguna aixada, arada o pic, al segle que fos.

Les arrels del Mas d'en Llop en el temps són profundes, van molt enrere. A quatre passes d'on el Llop cavava amb l'aixada hi ha la Cova del Gat, una bauma fonda que devia ser la casa o la tomba d'algú, ja que, completades quatre o cinc excavacions s'hi ha trobat de tot. Les primeres recerques arqueològiques a la Cova del Gat les va fer el reusenc doctor Salvador Vilaseca i Anguera el 1934, tot i que l'existència de la cova era cosa coneguda per la gent dels voltants.

Els anys 70 del segle passat, quan nosaltres hi passàvem arrossegant els peus camí de Miramar, també s'hi van fer feines arqueològiques. Finalment, la Cova del Gat va entrar al catàleg de jaciments prehistòrics del nostre país el 2008, amb una nova excavació i la troballa de restes humanes —sis o set adults, homes i dones— fragments de ceràmica decorada amb cordes i botons, eines de sílex —entre elles una aixada— estris fets d'os i collarets. Al capdavall, l'aixada del Llop i l'aixada de sílex dels primers pobladors d'aquell racó de món, es connectaven en un fil ple de nusos, antic com els camins.

Però tornem-hi, que nosaltres érem en aquell, de camí, anant cap a Miramar, ben inconscients de l'antigor tel·lúrica que trepitjàvem, ficant-nos més i més endins d'aquells boscos, deixant la Torre de la Mixarda lluny a la dreta, enfilant cap amunt. Si no remugàvem gaire, després de seure a la font de Miramar una estona i berenar, potser pujaríem fins a la creu. Un dia com aquell, d'estiu, ben obert i sense núvols, dalt de la creu posàvem la mà fent visera i des d'aquella altura vèiem tot el panorama, amb el Mar Nostre a l'horitzó; cap a la dreta, la inapel·lable petroquímica de Tarragona, que de nits i de lluny, lluïa com un drac de foc que dormís prop de la platja.

Des d'allí dalt, semblava que contempléssim el Camp des de l'Everest, de tant alt que ens semblava. Enllà, molt enllà, si afinaves la vista i aprenies a distingir masses de blavor diversa, una balena gegantina adormida i surant al mar: Mallorca.