El Ferrater que us espera

Gabriel Ferrater amb un bigoti viril, acompanyat de sa germana, sa mare i un nebot. — Àlbum Ferrater

De tant en tant se sent el lament. Recordo que l’última vegada que el vaig llegir a la premsa inclús em vaig aixecar de la cadira per anar a comprovar a la lleixa si era veritat o mentida. Em sembla que era un article d’Andreu Jaume denunciant com de difícil era de trobar l’obra de Gabriel Ferrater a les llibreries, dient que les edicions dels seus poemes estaven descatalogades i que no se’l tenia en compte ni se li prestava l’audiència que mereixia. A la lleixa, el llibre hi era.

El marc sempre és el mateix: quan un autor es considerat prou valuós, l’intel·lectual de torn dona per fet que, al petit país, no hi cap. Hi ha un subconscient operatiu que diu: si és prou bo, d’una manera o altra ha de ser espanyol, o hem de fer-l'hi ser.

De Gabriel Ferrater, a banda que el seu llibre de poemes únic va circulant, la gent el compra i el llegeix, caldria que tinguéssim més a mà les coses que va escriure sobre altres autors, gairebé sempre catalans. Sembla ser que la literatura catalana era l’única que li devia interessar. És molt fi en això, recordo per exemple com em va canviar la visió de Foix la seva interpretació d’unes poesies on el nostre autor surrealista i juganer descriu com arriben les tropes militars a la ciutat. Fa posar la pell de gallina.

Amb l’edició crítica de Les dones i els dies, a càrrec de Jordi Cornudella, es fa un pas endavant, no en la recuperació sinó en la presència de Ferrater al pati cultural. Quan tinguem a mà els seus estudis i la resta de papers seus serà molt interessant de revisitar.

S’ha anunciat també una biografia, encarregada a Jordi Amat. Bé, veurem. Com que tots ens coneixem, li pregunto a la Marina Porras com ho veu tot plegat, què creu que passarà.

Ella creu que no se’n sortiran. Ferrater no és massa manipulable, em diu. Segurament la biografia d’Amat estarà farcida de molta erudició i dades, caldrà veure com encara el tema polític. La Marina m’explica que les parts políticament interessants de Ferrater no són manipulables i que, si segons quines coses no es volen dir, l’únic recurs serà no parlar-ne, clar. Gabriel Ferrater és un dels pocs que realment està entre els dos sistemes culturals, el català i el castellà, s’entén, i està en cadascun per un motiu diferent i diametralment oposat. La seva producció crítica és pràcticament exclusiva sobre temes catalans i alguns autors internacionals, no li interessen gens els castellans i només té un article sobre els del noventa y ocho on els compara amb els de la Renaixença. LOL.

Com sempre repeteix la Marina, la gran obsessió de Ferrater és la manca d’una tradició en prosa prou afermada. Només considera valuosos a Pla, a la Víctor Català de Solitud i a Ruyra. L’explicació sociològica ferrateriana és que per escriure una prosa densa i consolidada s’ha de lligar l’experiència personal amb la cultura universal i la tradició. Com que al món català tot s’ensorra cada dos per tres només poden gaudir d’aquesta possibilitat uns pocs propietaris rurals, que guarden la història a les golfes de casa.

Espiritualment, doncs, Ferrater forma part del món cultural català, però vitalment, com a bípede implume, forma part de l’entramat econòmic, social i cultural que regna a la postguerra barcelonina. Els tracte de Gabriel amb els morts és en català, els vius amb qui es relaciona i es vol relacionar son castellans; els catalans del seu temps li semblen unes mòmies, excepte Pla, que és un senyor modern, diu. Era una mica vedette, el Gabriel, era un Sostres de la vida, em comenta la Marina, que entrava als bars gesticulant i saludant. M’ho puc imaginar.

Quan el volen hispanitzar, els seus intèrprets s’agafen a l’antiburgesia de Ferrater i l’odi que li tenia a la Lliga Regionalista i a tots els seus succedanis. Pobre, si sapigués fins on ha arribat això avui en dia. El nacionalisme li semblava horrorós, però té una explicació fàctica de per què Catalunya és una país ocupat i té inclús aquella humorada que només ho deixarà de ser quan les putes i els policies parlin en català, que és el que Pujol ens va prometre que passaria.