L'agafador

Camins, que ja no s'esvaeixen. — Cedida

A mitjans de març es va presentar al Parc Científic i Tecnològic de Turisme i Oci, a Vila-seca, el Manual de senyalització de camins per a una mobilitat no motoritzada, un document en el qual s’estableix el model de senyalització pedestre que es vol implantar progressivament a Catalunya. Per racionalitzar la senyalització de camins i per facilitar que tothom, tingui la condició física que tingui i les inquietuds que tingui, pugui sortir a caminar, a pedalar, a cavalcar o a fer el pi amb seguretat i amb informació suficient per no perdre’s i per satisfer les seves expectatives. El model en qüestió és d’inspiració suïssa i consisteix en la senyalització en xarxa, un sistema que permet a l'usuari moure’s amb absoluta llibertat per dins del filat de camins marcats. És, per entendre’ns, com la senyalització de carreteres però per a excursionistes.

El manual ha estat encarregat per la Direcció General de Turisme i en la seva elaboració hi han participat geògrafs, tècnics de diferents administracions públiques i professionals del sector turístic, tots ells coordinats per Xavier Campillo i el tarragoní Rafael López-Monné, que n’han estat els redactors. Sospito que van ser ells mateixos, que coneixen molt bé tot allò que envolta els camins, que porten un munt d’anys treballant-hi, estudiant-los i fent d’assessors en projectes de tota mena, qui devien vendre la moto a la Direcció General de Turisme per tal que potenciés el model de senyalització en xarxa i posés ordre a la caòtica situació en la que es troba actualment el marcatge de camins a Catalunya.

I van fer santament perquè ara mateix cada ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, Departament de la Generalitat, associació excursionista o qui sigui, senyalitzem camins i itineraris com ens surt de l’arc del triomf o segons ens mana qui subvenciona els senyals en qüestió. Una xarxa ben senyalitzada dotarà al territori d’un equipament permanent que facilitarà la pràctica d’activitats de lleure i permetrà desenvolupar, sobre el traçat de camins marcats, propostes turístiques, esportives o culturals concretes i tematitzades que poden ser una eina fantàstica per dinamitzar territoris rurals. El model de senyalització en xarxa porta inherent, a més a més, la voluntat de recuperar els noms tradicionals dels camins i els valors geogràfics, històrics i naturals per on transcorren. Recuperar i tenir cura dels camins és recuperar la memòria, fer cultura i dignificar el territori.

«Canviar tots els senyals del país —direu— costa una pasta!», però no es planteja de fer-ho de cop, amigues i amics, sinó que es vol utilitzar aquest model en les actuacions de senyalització o de manteniment que es facin a partir d’ara. Si alguna cosa té la nova proposta és la sensatesa i les ganes de fer una feina eficient però sense presses, sense deixar-s’hi una morterada ni fer massa soroll. És com allò dels Borbons de què «se consiga el efecto, sin que se note el cuidado» però amb camins i de bon rotllo.

La proposta es fa oficial ara però hi ha llocs on ja fa temps que se senyalitza amb el sistema de xarxa. El projecte Itinnerània, per exemple, que té senyalitzats 2.500 km de camins per les comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, és el primer espai senderista del país que va aplicar el concepte de xarxa viària en àrees rurals. A l’Alt Pirineu també s’hi fa, des de fa temps, una feina molt important de recuperació de camins, de senyalització en xarxa i de proposta de rutes i itineraris.

En terres tarragonines el Consell Comarcal del Priorat va ser pioner en utilitzar la senyalització en xarxa fent una feina espectacular en la recuperació i marcatge de camins, posant la base per recórrer a peu un dels paisatges més bonics i verges que tenim. Els van seguir des del Tarragonès, senyalitzant els camins del Gaià, o des de la pròpia ciutat de Tarragona amb una fantàstica proposta d’itineraris en xarxa al voltant de la ciutat. Aquest model de senyalització també ha estat  adoptat pel Consell Comarcal del Baix Camp, que entre els anys 2015 i 2016 va marcar prop de 400 km de camins creant una xarxa sobre la que avui es proposen més de 20 itineraris de temàtiques ben diverses o que permet, per exemple, anar des de Prades fins a Vandellòs, o a qualsevol altre poble de la comarca, sense abandonar el filat de camins senyalitzats.

S’ha fet molt bona feina, doncs. Ara cal que el model es vagi estenent arreu i que serveixi per unir territoris i fer propostes turístiques potents com ja s’està fent al Nord del país, amb les xarxes Itinerànnia o de l’Alt Pirineu, que acabo de comentar. Ja sabem que Nord enllà la gent és neta i noble, culta i bla, bla, blà i per això allà les comarques, amb molt bon criteri turístic, han obviat fronteres administratives i han utilitzat la xarxa de camins per unir-se geogràficament i treballar en bloc projectes de promoció que ajuden a dinamitzar econòmicament el territori, a mantenir-lo actiu, viu i a fixar-hi població. La unió els dona envergadura, diversitat de propostes i potència per promocionar-se i comercialitzar-se no només entre turistes locals sinó també a l’estranger.

Aquí al Sud, on som poc amics del rigor i de l’ordre i més amics de l’anarquia i la desmanegamenta, cadascú va al seu aire i sovint perdem la força i el temps mirant qui la fa més grossa fent coses petites. No és qüestió de perdre l’essència de la nostra idiosincràsia ara, però no ens aniria malament una mica de nordisme de tant en tant. A mi, personalment, se’m fa la boca aigua pensant en la destinació senderista de primer nivell que podrien estructurar conjuntament el Camp, la Conca i el Priorat. Hi ha fato suficient per no ser només un complement al turisme de sol i platja, sinó per estructurar una oferta rica, atractiva i variada, una proposta amb entitat i dinàmica pròpia capaç d’atraure senderistes d’arreu d’Europa i que, de pas, representi un modest agafador per a la gent de terra endins, que veu com els joves li marxen i tot es va fent vell.