Interregne

La increïble experiència de circular sense pneumàtic — Cedida

La cosa va anar més o menys així. Era divendres i em vaig aixecar, com cada dia, a les 6:13 per fer les mínimes ablucions i donar gràcies al senyor per obrir els meus ulls aquí una altra jornada. Encabat, en estricte dejuni, vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar al gimnàs per purgar la resta de pecats i culpes. El dia abans l'asseguradora em va comunicar que em renovava automàticament la pòlissa del cotxe i que, malgrat no haver tingut cap incidència en tot l'any, me l'apujava quaranta euros. Òbviament, vaig enviar un sms iracund a la companyia i vaig ordenar la immediata extinció del contracte. Em vaig acomiadar amb un VISCA CATALUNYA LLIURE Sltcs.

En aquell moment no em vaig adonar que em quedava transitòriament sense assegurança i que hauria de sortir a circular pel món desprotegit i, sobretot i per causa de la meva tendència a una conducció d'inspiració napolitana, posava en risc la integritat de bona part dels conciutadans que es creuessin amb mi. Sense cobertura de responsabilitat civil, estava vulnerant el mínim ordre i civilitat que sóc el primer a exigir als altres per imperatiu kantià. Vaig decidir que al vespre a casa, amb calma i fibra òptica, ja em miraria una asseguradora nova al rastreator del gosset i vaig pujar al cotxe tranquil·lament. Aquesta és la crònica de tot un dia circulant per les carreteres del Camp amenaçant els vostres drets més bàsics.

El primer que em va passar circulant sense assegurança és que vaig rebentar un pneumàtic. Vull posar èmfasi en el verb rebentar. La roda no es va punxar, ni clivellar ni seccionar, es va esberlar en tot de pelleringues de cautxú en impactar contra la vorera amb violència, en el que es coneix normativament com a bordillasso. La culpa va ser d'una anciana que conduïa un vehicle elèctric molt lentament per la plaça Europa de Salou, veient-me impel·lit a insultar-la i a fer-li saber amb gestos ben expressius que anant així pel món ens mataria a tots. Vaig arribar al gimnàs rodant sobre la llanta de titani indeformable, vaig córrer cinc quilòmetres a la cinta, i em vaig dutxar mentre pensava «ara trucaràs a l'Assistència que et canviïn la roda». Fins que vaig recordar que ja no tenia assegurança.

Net i polit, em vaig haver d'arromangar i ensutjar-me per posar la roda de recanvi. Sé que tots esteu rient per sota el nas pensant haha, aquest inútil que ha de saber canviar una roda, però us equivoqueu. Llavors va començar a ploure. Molt. Devia estar increïblement sexi impulsant el gat hidràulic a l'esplanada de la benzinera, perquè fins a dues senyores de cinquanta anys i de molt bon veure se'm van acostar amb total gentilesa per oferir ajuda. Una d'elles amb una pronunciada regatera raholesca que incitava a fer waterloo-waterloo. Les vaig despatxar —a les dues— amb amabilitat i l'evidència palmària que me'n sortia sol. Se'n van anar poc convençudes però il·luminades pel meu somriure beatífic i per la força bruta amb què vaig collar els cinc caragols. Continuava plovent. Molt. Vaig arribar a casa xop, cagant-me en tot i a 120 per hora per l'autovia, seguint fil per randa les instruccions de la roda de recanvi de moderar la velocitat.

Fent un esforç per tal que la meva rebel·lia cívica i inclús legal no afectés la rutina quotidiana, vaig tenir esma de carregar la meva filla al cotxe i portar-la a la guarderia, en una imprudència execrable i mal exemple, que suposa el primer acte de desobediència i atac al sistema capitalista de la seva curta vida, induïda per un pare irresponsable. En un país normal, la Justícia ja hauria actuat d'ofici i me n'hauria retirat la custòdia. Però com que sé que els jutjats patris estan molt ocupats en perseguir jubilats i en impugnar llistes electorals, no tinc cap mena de recança en confessar públicament el meu delicte i la meva culpabilitat. Després me'n vaig a anar a la redacció de Reus, per la carretera de Vinyols, a 150. La roda de recanvi va aguantar.

Vaig entrar derrapant al pàrquing i vaig descarregar la intensitat del matí escrivint un article interessantíssim sobre els candidats a l'alcaldia de Cunit. A la tarda, l'Associació Gosar Poder em va convidar a presentar una conferència de la crítica literària Marina Porras sobre Gabriel Ferrater al Centre de Lectura, convenientment contraprogramada per la presentació de la biografia d'Ernest Lluch a Òmnium. Vaig contribuir a l'autoboicot entrevistant Joan Esculies, l'autor del llibre, i animant molts amics i coneguts a anar-hi. La vida a l'interregne és confusa i els interessos es creuen de manera capriciosa. La conferència de Marina Porras va estar molt bé: va desenvolupar la seva teoria sobre poder i política en l'obra crítica de Ferrater i la sala mig plena —tot i el boicot— va semblar que ho entenia tot. També vaig descobrir que Porras no és tan jove com em pensava i vam parlar de Joc de Trons. Al final de l'acte els il·lustres reusencs i membres numeraris de l'Institut d'Estudis Catalans Joaquim Mallafrè i Josep Murgadas li van presentar els seus respectes a la no tan jove filòloga.

Molt amablement, els directius de l'associació ferrateriana ens van convidar a sopar. Ens van portar al Museu del Vermut de Reus, on fa anys el seu propietari em va declarar persona non grata. Però no hi devia ser i no hi havia fotos meves a les parets per preservar el dret d'admissió, així que hi vaig poder entrar i em van atendre amb total cortesia. Com que els ferreterians són gent molt generosa, van demanar menjar per saciar tota la delegació catalana a la Fira del Llibre de Buenos Aires i vaig aprofitar per fer-me portar dos plats d'ensaladilla —regular, la patata massa triturada— i mitja dotzena de cerveses. De tornada, a 150 per la carretera de Vinyols, el cotxe feia unes esses divertides, però la roda de recanvi va aguantar íntegra fins a Cambrils. Cosa de mèrit perquè mentre tornava tenia la certesa que havia deixat els caragols fluixos i que la roda saltaria en qualsevol moment.

En arribar a casa vaig contractar l'assegurança més barata que vaig trobar i em van enviar un paper de cobertura provisional. I llavors, després de tot un dia de transitar al llindar del precipici, motivat i sentint-me partícip d'una vida que val la pena viure, em vaig abatre, cansat de tenir tantes hores els nervis en tensió. I em vaig dir que potser sí que el vell món es mor i el nou tarda en néixer, però en l'interregne no hi ha gaires monstres. De fet no hi ha res, només una pàgina en blanc.