Inventari

Sant Tornem-hi, a les urnes. — Cedida

Ja hi tornem a ser. Dues setmanes mal comptades i les nostres places, carrers i avingudes s’ompliran de nou de cartells i pancartes de tota mena, amb els eslògans més diversos per animar-nos a votar a les municipals del 26 de maig... i a les europees. De fet, algunes candidatures podrien aprofitar l’avinentesa per retirar la propaganda del 28 d’abril. N’hi ha que encara no ho han fet i comença a fer mal als ulls, en alguns casos i, tot sigui dit, les nostres deixalleries municipals ens ho agrairan.

Sigui com sigui, ens trobem a la recta final d’un procés que va començar vés a saber quan i que en dues setmanes veurà com abaixa el teló del primer acte. El segon acte seran els pactes, acords i desacords que es produiran per decidir qui portarà la vara d’alcalde durant els propers quatre anys en el nostre poble o ciutat. Els trencaments i les mocions queden per més endavant, però tot arribarà. No patiu, perquè el panorama que se’ns presenta serà ben galdós.

Dijous a la nit vaig sortir a fer un tomb per Cambrils, que és una bona població —més que res perquè és la meva i no em cal agafar el cotxe— per analitzar aquesta subespècie que ens ocupa avui: les llistes i els candidats de les municipals. No només a Cambrils, també a Salou o al Vendrell i en ciutats més grans com Reus i Tarragona es presenten una dotzena de llistes, tretze en el cas de la capital del Baix Penedès, sempre capdavantera i que ja va veure fa uns anys el naixement de la ultradreta xenòfoba al nostre país, en una mena d’assaig clínic que s’ha acabat estenent a bona part del litoral d’aquesta Tabàrnia del Sud, segons l’anomenen alguns dels nostres veïns de replà.

La macedònia de colors i tonalitats que ens trobem per les parets, fanals, llums i llums de ganxo és ben diversa: Vermell, vermell fort, roig encès —com diria en Raimon—; vermell que aviat passarà per la rentadora; vermell però que no es noti molt; lila, lila com el dels Natzarens, lila intens, més lila que el teu, lila tirant a vermell; groc, molt de groc, a veure qui és més groc; blau popular, blau marí, blau cel, blau de primera comunió, blau convergent i blau exconvergent; taronja; tots els colors del verd, que també cantava el de Xàtiva, verd intens i un verd que en el fons és negre, ben negre de partit del nou Don Pelayo. Les vestimentes habituals també canviaran per uns dies. Els vestits i les corbates es queden a l’armari i només es posen per anar al Círcol, a la televisió o per algun sopar d’alt nivell. Ara toca moda casual amb camises, jerseis informals, samarretes amb eslògans atrevits, texans i jaquetes de pana... (perdó, aquestes fan olor de naftalina i són per un altre article).

Aliens a aquestes preocupacions i al guirigall de les eleccions, la vida de la plebs continua. La majoria no pot oblidar la desfeta d’Anfield ni tampoc el confirmat descens a l’infern del Nàstic. Sortosament, aquests cartells electorals comparteixen protagonisme amb altres activitats socials i festives que ens alegren una mica més la vista. A Reus, les pancartes dels candidats pengen al costat de les del Trapezi i la veritat és que no hi ha gaire diferència entre algunes propostes i les acrobàcies i malabars dels artistes de circ. A Cambrils, els candidats comparteixen protagonisme amb un plat de fideus rossos, al qual li han afegit un gadagang, una gamba i uns musclos, com si d’un plat de Paellador per a guiris es tractés. A Tarragona suposo que les veurem al costat de les de Tarraco Viva, que rememora una època esplendorosa de la capital, ben llunyana al segle XXI, post Jocs del Mediterrani.

El cartell electoral dels fideus rossos amb alcaldessa que ha estat tema d'inici de campanya a Cambrils. Foto: A. V.

I parlant de realitats, Quico Pi de la Serra fa més de 45 anys va escriure un inventari que dissortadament és ben actual. Convé de tant en tant tornar-lo a escoltar i no oblidar-lo. De fet, l’article que ara mateix llegiu no és res més que un petit homenatge al cantautor en forma d’inventari electoral que aquí us deixo.

Reunions, assemblees, trobades, conspiracions i grups de whatsapp (molts whatsapps, massa). Acords, desacords i traïcions. Punyalades, punyalades per l’esquena i punyalades de cara. Candidats, candidats proclamats, candidats imposats, candidats inventats i candidats amagats.

Abraçades, abraçades sinceres i abraçades que escanyen i ofeguen. Salutacions, copets a l’esquena i puntades al cul. Coalicions, pactes i vetos, sumes i restes. Llistes cremallera, caps de llista, llocs de sortida i expulsats de la llista. Eslògans originals, eslògans copiats i eslògans dels temps de la Maria Castanya. Compromisos, promeses i oblits.

Cartells, revistes, flyers, díptics, anuncis i paperassa diversa. Pressupostos, impremtes, impremtes que no cobraran i impremtes que, no patiu, ja ho trobaran. Assessors, caps de premsa, treballadors a l’ombra i treballadors d’amagat. Dissenyadors, agències, vídeos i productores, algunes que tampoc cobraran, altres que ho trobaran i unes altres que ja ho han trobat per avançat durant els quatre últims anys. Comunicats de premsa, notes de premsa, xarxes socials, presentacions i rodes de premsa.

La Santa Trinitat: facebook, twitter i instagram. Debats, debats sense candidats, debats amb massa candidats, debats amb candidats sense res a dir. Sigles, sopes de sigles i sigles amagades, ben amagades. Travesses, enquestes, pronòstics, pronòstics errats, pronòstics encertats, sorpreses i resultats. I per tancar aquest llistat no se m’acut res més que fer servir la darrera estrofa de l’Inventari del Quico: «Aquí, ara i no demà, volem que ens deixin estar».