Un ensonyament ollerià i un misteri

El bust de Narcís Oller que va ser robat a Barcelona en plena efervescència tabarnesa. — Cedida

Va, ara imagineu-vos que som al 1858 i veieu Narcís Oller que té onze o dotze anys i juga amb son cosí de Tarragona, Josep Yxart, futur crític literari. Són a una habitació plena de llibres de tota mena que l'oncle Moragas d'en Narcís té a la plaça dels Alls, a Vilaniu. Aquell casalot Narcís l'ha vist sempre com ca seva, ja que sa mare s'hi va traslladar en quedar-se vídua, quan ell era un xiquet de dos anys. Al cosí Josep li agraden més els assajos, la història i, al Narcís, les novel·les i les epopeies i drames clàssics. És clar, aquest Oller jovenet és de mena somniadora perquè des de sempre s'ha hagut d'imaginar com era son pare. Per fer-ne un dibuix amb el pensament, Narcís l'ha mig inventat en fragments d'homes valents i agosarats però de cor tendre que ha trobat a les novel·les que s'empassa, una darrera l'altra, en aquella habitació fosca.

Quan els cosins es troben a l'estiu, a la Maiola, la casa Moragas dels Boscos de Valls, encara s'ho passen més bé. Allí continuen abraçats als llibres quan, a l'hora de la son després de dinar, la gent gran fa silenci. Com que fa molt de bo, també aprofiten per fer saltar els pinyons de les pinyes que jeuen a terra, amb aquella olor de pinassa forta, a seguir les rutes que fan es formigues o a fer-se passar la calor rabejant-se amb galletades d'aigua. El sol ho eixuga tot tan de pressa!

L'Oller xiquet no ho sap, però tot allò que veu i ensuma, l'aigua que li mulla els peus descalços a l'estiu, les corredisses i lectures amb son cosí Yxart, tot va ficant-se-li en forma de diamants sense polir endins, molt endins.

Un cop convertit en advocat, a Barcelona, molts anys després, comença a conèixer gent de lletres i a apassionar-se pel que els escriptors francesos contemporanis escriuen. Li agafa la dèria d'escriure, una dèria que s'arrela al lletraferiment que el va infectar de jovenet. Però si bé l'han exaltat els poemes que han premiat als Jocs Florals, ell vol escriure sobre el que veu: Barcelona, la gent que coneix, Vilaniu. Aquella realitat no la veu d'altra manera que en català, és clar, i és per això que aquesta serà la seva llengua literària. L'oficialitat que l'envolta és tota en castellà i en català s'hi fan, sobretot, versos, però poc a poc, també teatre. Escriure novel·la en català no li passa pel cap gairebé a ningú, igual com a ningú se li acudia de pensar, llavors, que es podien fer llibres sobre ciència o arquitectura en català. Oller, però, ho veu clar, i amb un pic i una pala obre una camí nou, el camí de la prosa, aquell que tant amoïnarà Josep Pla dècades més tard, unes quantes derrotes després. La realitat, el món escrit en català, sempre a punt de desaparèixer.

Que no hi ha lectors, que el català és una llengua menor, que les vendes que faci seran ridícules. El seu estimat amic Pérez Galdós diu a Oller, una vegada i una altra, que abandoni el català, que escrigui en castellà: «Es tontísimo que V. escriba en catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la Renaixensa. (...) La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con su manía, y véngase con nosotros». Però ni cas, l'Oller.

Ara, després d'una ventada d'anys, el 1913, imagineu l'Oller sènior, amb la Pilar Prim publicada set anys enrere, que comença a escriure les seves Memòries literàries o, com a ell li agradava més dir-ne Història dels meus llibres, la frase que n'és el subtítol. Tots aquells records que comença a abocar l'any 1913, brollen com a una carta llarguíssima que escriu a Víctor Català. La Víctor, que tal com es llegeix a l'epistolari que va mantenir amb Oller, va animar el seu amic i mestre a escriure aquest darrer volum empenyent-lo a no deixar-se res, ja sabia el què es feia, ja.

Oller va deixar el manuscrit de les memòries ben anotat, dient que, tot i haver-hi estat ben contrari durant anys, volia que les normes fabrianes fossin el sedàs d'aquell text abans de ser publicat. No es va publicar fins el 1962.

Oller ha entrat i sortit del cànon un munt de vegades, des de la seva mort. Ha molat i ha deixat de molar. Ara mateix forma part del trident —sempre concentrant-ho tot, com si n'anéssim sobrers— de l'equip que, a la Renaixensa, va guanyar la Champions: Verdaguer-Guimerà-Oller, versos, teatre i novel·la.

A banda dels circuits oficials, que tenen el cul llogat, els homenatges als campions de la nostra història cada cop són més cosa de persones que s'ajunten i empenyen. Aquest és el cas de la Societat Narcís Oller. A Vilaniu, des del 2008 hi teniu un circuit de rutes ollerianes que s'obren com una flor, unes rutes que es poden completar amb la ruta literària que hi ha Barcelona i l'altra, a Puigcerdà.

Barcelona li té una plaça dedicada, a Narcís Oller, un racó bonic. L'agost de l'any passat, uns lladres van robar el bust del pare de la novel·la moderna que hi havia a la plaça. El bust el van trobar uns treballadors de neteja municipal a un contenidor d'allí a la vora uns dies després, ple de brutícia, i l'Ajuntament el va netejar i recol·locar. Els veïns de la plaça recelen que sigui el mateix bust restaurat, creuen que és un de nou i no els diuen la veritat. No ho sabrem mai del cert. La planxa la van fer els lladres, sens dubte, creient que robaven un cap de Lluís Companys, els molt fatxes.