El banyador

Quatre noies molt simpàtiques en banyador que també tenen ganes de vacances. — Cedida

 

 

El primer record que tinc és el d’un banyador verd amb una franja negra. No el duc jo, el duu posat l’Alberto, un nen de Saragossa força més gran que jo, extremadament prim, de pell blanquíssima, nas aguilenc i cabells curts i molt negres, gairebé liles. L’Alberto està assegut a la vora de la piscina d’uns apartaments de Vilafortuny on passem les vacances amb les nostres famílies. Hi ha dos o tres nens més. A un d’ells, que no recordo si és el meu germà gran o algun altre xiquet, l’Alberto el repta a fer una cursa nedant. L’altre nen accepta. Es preparen, algú dona la sortida i tots dos surten esperitats fent picar sorollosament les seves extremitats sobre l’aigua.

 

El banyador verd amb una franja negra creua la piscina a tota velocitat i torna cap a mi submergit a l’aigua entre bombolles i escatxics. Quan arriba al lateral del què han sortit, l’Alberto i el seu banyador encara tenen temps de plantar-se tranquil·lament, girar-se i esperar uns segons fins que arriba el seu rival. Llavors l’Alberto recolza l’esquena a la paret de la piscina, s’agafa amb les mans a les rajoles que la vorejen i, mentre mou les cames per mantenir el cos flotant, reposa el cap sobre les seves espatlles aixecant-lo lleugerament cap al cel i tancant els ulls amb un somriure satisfet.

 

El meu primer record és un record d’estiu, doncs. És un bon record perquè m’evoca despreocupació, plaer i una certa voluptuositat. No hi passa res d’especial. Una piscina, uns nens, una cursa, un somriure. No sé com va ser la resta del dia, com van ser els dies anteriors o els dies següents però en el meu record no hi ha maldecaps, no hi ha neguits, com no n’hi ha, si no hi furgo massa, en el record de la meva infància. És el que fem normalment amb la infantesa. Triem inconscientment els bons moments i quadrem un tetris de felicitat i placidesa.

 

Una cosa semblant passa amb els estius o amb les vacances. Les vivim més bé o més malament, però després n’acostumem a fixar una idea plaent i alegre, quasi mítica. Esculpim records, cisellem imatges i amb tot això fem un reservori mental, sempre positiu, que ens serveix per tirar de beta quan l’esplin ens aclapara, posem per cas, un dimarts qualsevol de un mes de febrer a quarts d’onze del matí. És llavors, en aquestes estones de fastigueig, que recuperem els records de les últimes vacances o de les de fa dos o tres o deu anys. Els traiem llustre i el record tunejat de gaubança d’aquells dies ens acomboia i ens empeny a imaginar, tot seguit, el viatge que farem aquest estiu a Nova York o a Playa Bávaro, on ens fotrem lluents de mojitos amb la polsereta de rigor com a patent de cors.

 

Gaudim d’una bestreta del trekking que farem pels racons més recòndits de l’Himàlaia o del Montsant o anticipem el plaer indescriptible de jeure i beure cervesa sense preocupacions, submergits en la narcòtica xafogor de l’apartament de Salou. És llavors que aquell dimarts a quarts d’onze del matí d’un insuls mes de febrer, per posar un exemple, ja no sembla una gola del llop sinó que hi entra una mica de llum i ens retorna una certa esperança en la vida.

 

Oblidarem la calorada infernal que vam passar l’any passat visitant el Coliseu de Roma o la cua de tres hores i mitja per pujar a la Torre Eiffel en el viatge de fa dos anys, o l’espera de dues hores per passar el pas de Mahoma abans de fer l’Aneto. Oblidarem l’alemany obès estirat al nostre costat a la platja de la Llosa, fregant la seva pell greixosa i suada amb la nostra per falta d’espai suficient per estendre la tovallola. Oblidarem l’infecte arròs caldós d’aquell xiringuito que ens van recomanar i rememorarem orgullosos aquella nit boja de sexe salvatge de la qual, en realitat, no en recordem res més que la ressaca de l’endemà.

 

En definitiva, esperarem que arribin les vacances, que ja s’atansen, que ja arriben. I les empitonarem amb fervor desfermat, les xuclarem i els traurem tot el suc que puguem. Les mirarem amb ulls de gasela i els direm coses boniques a cau d’orella. I ho farem amb tal convicció que fixarem, una vegada més, una imatge ideal de la que n’anirem xarrupant petites dosis quan ens aclapari la rutina del dia a dia. Això són, en part, l’estiu i les vacances, aquest constructe, aquest traje de bons records que ens fem a mida.

 

L’Alberto encara somriu amb el cap lleugerament aixecat i els ulls tancats. La piscina està envoltada d’arbres. Crec que són àlbers joves de petites fulles que tremolen nervioses a les branques. Bufa una mica d’aire i els troncs, encara tendres, es balancegen com el canyís. De darrere els apartaments de l'altre costat del carrer arriba l’olor del mar. Deu ser un dia una mica fresc perquè el cel és molt blau. Potser va ploure ahir, o potser ha plogut a la nit i després ha entrat aquest mestralet juganer i els núvols han marxat i ara el cel és altíssim, alt com la boca d’un pou vista des del fons.