Minipop sense canalla

Es veu que ja fa temps que ho fan però m’assabento d’un festival estrany a Tarragona. Bé, potser assabentar-se no és el verb correcte, perquè ja n’havia sentit tocar campanes. Seria més correcte dir que per primer cop decideixo mostrar-hi prou interès per experimentar-ho en carn pròpia i conceptualitzar-ho. Pel que infereixo amb les meves antenes socials, el Minipop és un festival de música pop-rock en català on s'hi va amb nens. Normalment els propis, com he comprovat amb posterioritat. Durant tres dies l’organització casolana i voluntariosa del festival —amb el nom il·lustre de Lluís Gavaldà al capdavant de la cosa musical i la seva senyora Núria Serrano liderant la logística— tanca el Passeig de les Palmeres, des del Balcó del Mediterrani a la Plaça de la UNESCO —sí, la plaça del Casino es diu així, comparteixo, oh lector, la sorpresa— i hi fa, al mateix temps, concerts de rock sorollosos i tallers d’expressió plàstica per a canalla.Com que sóc massa descregut per entendre sense veure i després d’una acalorada discussió conjugal, decidim que un festival amb nens és l’ocasió perfecta per deixar-los aparcats a casa i anar a enfotre’s dels pares esforçats i també voluntariosos. I observar si realment es creuen que es pot conciliar una guarderia amb aquesta espècie de Canet Rock d’anar per casa. Les set del vespre és molt bona hora per acostar-se a escoltar el geni geriàtric de Quimi Portet, el millor músic popular del país, que té una doble vida que bascula entre la dificultat de ser multimilionari esquerranós i la voluntat de continuar fent de cantant comarcal i itinerant de festa major. 

Cal dir que el Minipop em guanya d’entrada. Per accedir al recinte s’ha de travessar un passadís ple de xurros de piscina de poliestirè expandit, penjats com si fossin fuets. És molt divertit, i entro i surto tres cops topant de cap amb un i altre xurro fins que detecto mirades de reprovació poc acordades amb l’esperit transgressor i llibertari del festival. Just després del passadís m’impressiona un aparcament de cotxets desbordat, que anuncia el drama que espera més enllà de les portes. Però està tot molt ben pensat: quan ja ets dins i al costat d’un espai de punts i psicodèlia infantil inspirada —hi diu— en l’artista Yayoi Kusama, hi ha el bar. Tothom se n’hi va de pet, passant per davant d’un senyor que rebenta cançons de Pau Riba amb una guitarra i una poeta que declama coses rares. Al bar hi ha Estrella Damm i vi —no gaire bo— d’un conegut celler de la DO Tarragona que no puc citar perquè a l’empresa hi tenim un conflicte comercial. 

El famós —a la ciutat imperial— restaurant japonès Sapporo distribueix amb molt d’èxit blísters de sushi i arròs amb coses. Però el gruix de les famílies assistents opten pel bocata i el túper. Menció especial per a una excompanya d’institut que em trobo —salut, Txell, si em llegeixes—, que es treu de la bossa una carmanyola amb tres hamburgueses colossals per alimentar dues criatures voraces que li exigeixen forniment immediat i innegociable. A tocar ferro, hi ha un espai per a nadons, molt adequat, i diverses taules de tallers on la canalla que ja ha assolit nivells de motricitat adients empastifa les més variades superfícies. També una Silent Disco on els nens deambulen una mica despistats amb auriculars. 

Espectre de pares majoritari: motivats, votants de la CUP, rostres de cansament profund, un llenguatge gens infantilitzador amb preeminència semàntica de mots com ‘gestionar’ i ‘construir’, i una vaga il·lusió de poder gaudir d’algun concert sense que els nens es colin per sota de la tanca i facin cap escales avall a l’amfiteatre. El motor anímic de l’esdeveniment és una variació del complex de Peter Pan segons el qual no cal renunciar a les activitats de lleure de la joventut un cop et reprodueixes. L’altra motivació és fer que a tons fills els agradin les mateixes coses que a tu, que no sol sortir bé, al menys en etapes educatives prematures. Tot i que jo què sé, tot el suport i l’escalf per a les calçotades poppies i les festes tribals, siguin de l’estètica que siguin. 

A l’hora de la veritat, i contra pronòstic, hi ha canalla més interessada en la música que els pares. Davant de l’escenari principal s’estén una moqueta vermella on em deixo caure. Pares i fills també s’hi ajauen. Quimi Portet engega amb el seu meravellós Paisatge amb anxova i un pare li canvia el bolquer a una nena. Al costat de la pasterada hi té una carmanyola amb arròs i pastanaga bullida, en un lliçó de vida inoblidable que ens recorda que el tracte digestiu humà és un i no cinquanta-un. Un nadó de poc menys d’un any fa la croqueta al ritme de Tinc una bèstia dintre meu, una nena molt intensa balla perquè Portet la vegi i en feliciti la professionalitat, i un altre nen amb molt de sentit musical que se’m planta al costat fa veure que toca el saxo amb un retolador. Alguns pares no les tenen totes, i protegeixen els tendres timpans dels plançons amb auriculars. N’hi ha un que amorra l’orella a un altaveu que en fa dos d’ell i es guanya un bronca important de son pare, sense que li faci gaire efecte. 

La màxima comunió entre artista i públic es congria amb Sabadell. Portet aconsegueix que una vintena de progenitors —els bons, els que tenen la canalla dominada i poden gaudir del recital— victoregin la ciutat vallesana cada cop que el cantant la menciona, un agermanament històric a Tarragona. Menys èxit catàrtic amb l’himne derrotista Homes i dones del cap dret. No és un auditori, avui, gaire adient per venir a recordar la derrota nacional que ben mirat, no és tan diferent de totes les altres. Un xaval ja granadet se’ns abraona amb les mans regalimant d’una substància blavosa i consensuem que potser és el moment d’aixecar-se de la moqueta abans que la cosa es compliqui. La imatge de la pintura blava, els túpers de farinetes sense gluten i els bolquers plens de merda volant pels aires en un moment de deliri col·lectiu m’assalta.  

Mentre fugim, amb els bisos finals de Portet —crec que interpreta La Rambla—, sento mirades reprovatòries que m’acusen de poca empatia i solidaritat, com si els nens tinguessin els pares esclavitzats dins del recinte i no els deixessin marxar, cosa absurda. Se m’ha fet molt curt, potser perquè no hi he estat ni dues hores. Però m’ha agradat moltíssim. A partir d’ara vindré cada any, sempre que trobi cangur.