Moncada inútil

Jesús Moncada rient d'alguna cosa. — Museu de Mequinensa

La figura de Jesús Moncada, com s’acostuma a dir en aquests casos, no ha estat prou valorada. No és un autor que personalment hagi llegit massa ni m’interessi gaire gens. Això no hi té res a veure. Moncada és present a les llibreries i, per tant, a les estanteries inertes de les cases. Alguns el citen, d’altres el recorden, uns el recomanen i els de més enllà el reivindiquen. Però no n’hi ha prou, no hi ha gaire més.

Moncada podia haver estat i hauria de ser un autor popular, enormement popular. Per idioma, per traça, per històries i per mirades. Se l’hauria de llegir com es llegeix el camí ral d’una literatura, amb lleugeresa, per inèrcia, sense imposicions ni disciplina, de passeig, a l’estiu, abans d’anar a dormir o al vagó de Rodalies. Com Pla, sense ser tan important, com Rodoreda, sense ser tan bo, o com totes aquestes novel·les que tothom llegeix de cop, però només durant un dia.

Moncada hauria de formar part de la inèrcia cultural del país. Em sembla que no té ni un enemic. Així no anem enlloc ni farem res. Hauria de sortir-nos per les orelles, formar part de les humorades dels cafès, dels recursos de les telesèries, de les disfresses dels nens pedants i de les frases fetes i desfetes dels graciosets locals. Té twitter, crec, el seu fantasma, s’entén, però avui en dia això ja no vol dir res.

Camí de sirga, Calaveres atònites, El cafè de la granota, són títols haurien de generar girs, noms de cançons, capítols de novel·la i titulars semàntics de diaris esportius. Imitadors, possibilistes, localistes inflamats i plagiaris no confessats haurien de saquejar la seva obra en propi profit. Ser cos, vaja, Moncada hauria de ser cos de la nostra literatura, un budell, un saxó, un omòplat... Ser consumit, produir sobrepès als nostres fills, embafar una mica i buscar-li algun succedani alternatiu, per no repetir. Hauria de cansar-nos, com ens cansa Calders, com ens cansa Monzó, Pilar Rahola o Valero Sanmartí.

Però Moncada s’ha quedat en escriptor. Com si Terenci Moix no hagués sortit mai a la televisió, com si Pla no dugués boina, com si... Bé, és igual. Moncada és un escriptor sense amplificació. La culpa no sabem qui la té, o sí. La solució no compta aquí. Sense fils que pengin d’ell, un escriptor dura el que li dura el cos i els canapès de l’enterrament. Moncada durarà més, és evident. La dicotomia no es troba entre vida i eternitat, o entre món i transcendència, es troba entre ús i utilitat. Tot s’usa, però no tot serveix. Moncada és molt poc utilitzat, penso jo. No sabria trobar-li gaires fills, reconeguts o no, sí bastants lectors. No sabria trobar massa el camí de la seva continuïtat. Serés, Rojals, Ibarz, Todó... No ho sé. Qui el recupera, qui el modifica, qui li agafa la mà per torçar-li, portant-lo fins a l’actualitat. De què li serveix a l’escriptor que comença? I al que no sap acabar, de què li serveix?

Són tant importants els autors que et fan escriure com els autors que et fan callar, que t’avergonyeixen i et fan retirar. I d’aquests últims no n’anem sobrats precisament. Moncada podria impedir que els costumistes, els paisatgistes i els agents rurals de vol gallinaci obrissin la boca i tinguessin veu. No ho fa. Si no ho fa no ens serveix.

De Moncada no sabríem què fer-ne. Mereixeria més.