'Too much para mí'

Dayanara Torres i Louis D'Esposito, abans que tot anés pel pedregar. — Foto: us.hola.com

Tinc la sensació inquietant que, en aquest costat del xoll, ha passat per alt un dels esdeveniments morals més importants de l’any. No sabem quan va començar l’idil·li, però sabem que la relació sentimental entre Dayanara Torres i Louis D’Esposito ja s’ha acabat, de manera abrupta. En un temps en què el relativisme manté una desigual batalla amb l’heroïcitat, caldrà explicar qui és tan encantadora exparella.

Louis D’Esposito és probablement un dels màxims responsables de l’estructura moral dels occidentals menors de trenta anys. Fa gairebé tres dècades que és productor de Hollywood i, des de 2009, co-president de Marvel Studios. El 2019 ha estat el seu gran any en l’àmbit professional. L’èxit històric de la pel·lícula Avengers: Endgame, que culmina una etapa de domini a les taquilles i als imaginaris tendres del jovent delerós de mites moderns, l’ha catapultat al capdamunt de la indústria i li ha estès un xec en blanc per propagar a tot el món els referents ètics que li doni la gana.

Si D’Esposito és un productor d’idees i d’herois, Dayanara és una heroïna boricua. L’any 93 va ser proclamada Miss Univers, l’esca que li va pavimentar una carrera prolífica com a model i actriu publicitària, primer a Filipines i més tard entre els hispans de Nordamèrica. La fama li va arribar el 2002, amb un casament fastuós amb el cantant salsero Marc Anthony, a la Catedral de San Juan de Puerto Rico, que va convertir la parella en una de les més popus —ara es diu així— del continent. La relació va durar quatre anys i va acabar amb plats pel cap, com tot bon matrimoni de l’star system llatí.

De la relació en fruitaren dos xiquets: Cristian i Ryan. Cristian, el gran, ha fet fa poc els divuit i aviat anirà a la universitat. Dayanara, una esforçada mare soltera, ha invertit els millors anys de la seva vida en pujar-los i fer-ne homes de profit. I a una batalla legal interminable amb el seu exmarit per les pensions dels nens, de la qual va sortir guanyadora. Havent passat grans penúries, el 2014 un jutge de Los Angeles va fallar a favor de la mare i l’estrella li ha de passar des de llavors 26.000 dòlars al mes, el doble del que requeria la part demandant. El 2017, amb 42 anys i la feina feta, era el moment per refer la seva vida amorosa després del daltabaix del divorci amb Marc Anthony, ja cicatritzat.

El setembre de 2018 Dayanara va confirmar que tenia una relació seriosa amb D’Esposito. Es comenta que des que la portorriquenya vivia a Los Angeles s’havien vist sovint i que havia sorgit entre els dos una atracció magnètica. També es comenta que un cada cop més conegut i milionari D’Esposito era com una paperina d’èxtasi abandonada a la porta d’una discoteca, però això és inevitable que es digui. Dos mesos més tard, la parella anunciava el compromís i les noces imminents. Els ulls blavíssims de Dayanara refulgien a Instagram, al costat de la serenitat trapella del bo d’en Louis. Fins que el drama va fer acte de presència i va aigualir el conte de fades.

Louis va cridar l’atenció sobre unes taques a la pell de Dayanara. Ella va dir que ja feia temps que les tenia però que no en feia gaire cas, que sempre havia tingut pigues i que el que importava era la salut dels seus fills, no pas la pròpia. Louis va insistir en què s’ho fes mirar i, lamentablement, tenia raó de sospitar. Les proves van resultar positives: càncer de pell. Un melanoma que va obligar els metges a actuar d’urgència per extirpar-li teixits necròtics de la sofraja, darrere del genoll. Una operació que va explicar en directe el febrer passat a Despierta América del canal Univision, entre sanglots. Una operació que li va deixar 77 punts a la cama i per la qual va haver d’entrar ranquejant al plató, amb un elegant i ajustat vestit blanc i sense talons. Gràcies a Déu, la intervenció va anar bé i ara comença un any de quimioteràpia localitzada. Dayanara està molt contenta perquè els metges li han dit que amb aquest mètode no li cauran els cabells.

Però això no és tot. El mateix dia que Dayanara explicava a tot el món la lluita heroica que havia d’emprendre, Louis D’Esposito, per telèfon, li comunicava que la seva relació s’havia acabat. Dayanara no s’ho podia creure. Al vídeo que va penjar a Instagram per anunciar la malaltia apareixen, en segon pla, un sant de fusta i dos porta-retrats: una foto amb sons fills i una foto on Louis l'abraçava. Un terç de vida se li enfonsava. Les explicacions que li va donar l’amic Louis, inusuals i sense maquillatge. «Too much para mí», li va dir literalment. Louis no es veia ni amb temps ni amb ànim d’estar al costat de Dayanara i fer-li costat durant el tractament. Tenia massa feina. Desistia i trencava el compromís. Ella ha declarat, fa pocs dies: «Fíjate en las personas que hacen un esfuerzo por permanecer en tu vida». I també: «Yo todo lo tomo positivo, yo creo que todo el mundo llega a tu vida por un propósito y ese propósito fue detectarme eso y mandarme al doctor y gracias a él lo encontré, lo encontré a tiempo, ahora estoy en tratamiento, pero sigo adelante».

No tothom va ser tan comprensiu com Dayanara. El març passat les xarxes es van omplir d’insults a D’Esposito. Decebedor, patètic, egoista, merdós, covard, poca cosa. Són els qualificatius més repetits en la tempesta de merda que li va caure a sobre. Twitter el va sentenciar de seguida: Louis D’Esposito és una mala persona. I a més, una mala persona que comanda una nau amb gran responsabilitat ètica. Encara que a la seva bio de Twitter ja avisa del que hi ha: «co-president de Marvel Studios, faria el que fos per continuar treballant aquí».

Un cop relatats els fets, no té gaire sentit jutjar-lo. Si de cas, el que va fer es jutja sol, sempre des de la lògica interna de la seva relació. De fet, els judicis morals no tenen mai gaire sentit com tampoc tenen sentit els linxaments, més quan impliquen relacions íntimes de les quals no en tenim ni idea. Al cap i a la fi, un linxament sempre acaba parlant pitjor de l'executor que del represaliat, per abjecte que sigui. Però si una cosa sobta del cas i em ve de gust retenir és la franquesa i la veritat que se'n desprèn, per molt cínica que pugui ser. No em val la pena. És massa per a mi. Passo. A Europa, tanta cruesa ens hauria fet saltar els ploms. Bendiciones.