Els noms de la terra

Escaladei, sorgint d'entre la boira com una revelació mística. Foto: MqB

Fa unes setmanes, la D.O.Q. Priorat em va convidar a la presentació del seu nomenclàtor nou. Sense entendre gaire de què anava el tema, vaig pujar a Escaladei un divendres fred de primavera, envoltat d’una boira tan densa que creava noves realitats, en aquest cas ja anomenades. El Montsant, Poboleda, la cruïlla de la Venta del Pubill i les ruïnes molsoses de la cartoixa s’anaven despertant a poc a poc, imposant els seus perfils a cada revolt de carretera. Em va fer tot l’efecte plàstic del preludi esclatant de L’Or del Rin, amb tot de llepissades de broma que anaven obrint el paisatge i deixondint un món nou. Tot i que m’encanta trobar-ho tot cagat i pixat, el Priorat és el taló d’Aquil·leu del meu sarcasme i un país que m’incita a la poesia, com es nota. 

L’acte de la DO, qui ho ha havia de dir, també anava d’això. De posar noms. El vi que es fa al Priorat és el mateix de sempre, si més no des de fa trenta anys. Quan la comarca s’ha convertit en una de les cinc regions vinícoles privilegiades d’Europa, segons la categorització clàssica i poc qüestionable de Josep Roca. A saber, a banda del Priorat: Borgonya, Xampanya, Xerès i Riesling, que no és una zona però ja ens entenem. A diferència de les altres quatre, la classificació dels vins de la nostra denominació era una mica abstrusa i enrevessada, i ara s’ha simplificat a imatge dels Grands Crus borgonyesos.  

Està molt bé i ho vaig entendre a la primera. Ara hi haurà vins de vila, vins de paratge, vins de vinya i grans vins de vinya. Es prioritza el terròs, per sobre del raïm. Es localitzen més de 400 paratges de la comarca que fan vins distingibles i s’encimbellen vinyes que fan vins únics. Segons va dir Álvaro Palacios, veu —amb Toni Orensanz, l’home al Priorat que ho fa tot— de la DOQ a l’acte, un sistema de classificació «que sea serio, que tenga rigor i papeles». I per cert, de moment, L'Ermita de Palacios serà l'únic vi amb la màxima qualificació de Gran Vi de Vinya.

Per vendre aquesta revolucionària classificació, la DOQ Priorat va portar marxants de vi i periodistes especialitzats de tot el món i els va tenir allotjats una setmana per tota la comarca a cos de rei. A l'entrar al refetor d’Escaladei, al costat d’una impressionant cabina per a les traductores simultànies, un centenar llarg d’ampolles buides donaven compte del matí de patiment que els van fer passar. Que l’acte es desenvolupés prioritàriament en castellà demostra que era una ocasió important i internacional. De la terra n’hem fet un gran producte que necessitava un màrqueting acordat. 

També hi havia teca, per als vips i per a nosaltres, esforçats cronistes locals. En un envelat a la sortida del monestir, hi havia parades una vintena de taules rodones com si fos un casament, cosa que propiciava la divertida incomoditat de fer-se amb gent i no poder-te amagar gaire. Com que tinc tendència a quedar-me pels racons, a l’hora de dinar em vaig quedar enquadrat en una taula amb uns crítics sud-americans molt simpàtics i els treballadors de l’empresa organitzadora de l’esdeveniment. Amb tots ells ens vam partir el pa, la botifarra i el fricandó —apreciable— que servia el restaurant Quinoa de Falset.  

Toni Orensanz, Álvaro Palacios i Sal·lus Álvarez, president de la DOQ Priorat, presentant el projecte. Foto: MqB

Els sud-americans devien ser importants, perquè els celleristes els obrien expressament les millors botelles de garnatxes i carinyenes per donar-les a tastar, i ves, ja que seia al costat jo també hi parava la copa. Un dels companys de comunicació i protocol em va explicar que feia tres dies que anaven amunt i avall de l’aeroport de Barcelona a Escaladei, i que encara que no els conegués, dinàvem entre la flor i nata de la crítica vinícola mundial. Va fer que em fixés especialment en un japonès amb cara de pocs amics a qui tothom s’acostava amb reverència i temor. I llavors em vaig adonar que a tota aquella gent poc els importaven els noms que poséssim al vi, als paratges o als pobles, mentre el que beguessin fos bo. Els noms són cosa nostra i la propera batalla serà perquè no ens els prenguin. 

Fa poques setmanes, també,  un estimat amic de butxaca —segons la seva nomenclatura que ni aprovo ni condemno— em va dir que tinc un problema. Bé, no va dir que fos estrictament un problema però va assenyalar-me una tendència personal a donar per descomptats els valors reconeguts, més o menys universalment, com a bons. Deu ser cert, perquè l’acusació m’ha deixat uns dies noquejat. Però gràcies a la iniciativa de la DOQ Priorat, que ha cregut necessari fer un projecte i una campanya milionària només per canviar els noms de les coses, he entès com d'equivocat estava i que ho haurem de tornar a explicar tot.

Considero que haver de fer prefacis abans de parlar de qualsevol tema i haver d’explicitar els compromisos amb coses tan evidents com la concòrdia i la pau universal és una pèrdua d’un temps preciós per construir arguments de més abast. Sovint, fer que algú es posicioni en qüestions bàsiques només denota ganes de no anar gaire més enllà, com quan durant lustres, a Espanya, el que deies no es tenia en compte si abans no condemnaves el terrorisme d’ETA. Aprofito l’avinentesa, per cert, per condemnar públicament l’horror del nazisme. 

Però per altra banda, recordo allò que deia Barry White —curiosament, amb moltes similituds vocals, de color de pell i de densitat capil·lar amb el meu amic de butxaca. L’ídol encigalador texà cantava que «només un ruc dóna les coses per enteses» i bé, després d’un període de reflexió pregona, no em veig amb cor de rebatre-ho.  

Un cop hem vist que la fi de la Història no és imminent, que el Procés i el seu Judici eren dues farses paral·leles, que la realitat no és líquida i que Messi es jubilarà sense cap altra Copa d’Europa, el temps que s’acosta serà de no pressuposar res més, de tornar a explicar-ho tot de bell nou, de garbellar el gra de la paraula. Un ‘back to basics’ de conceptes. Un temps de posar noms a les coses, com si retrocedíssim, altre cop, al començament. Una feinada, una mandra infinita.