Frau

El Rodonet d'ovella, l'esca del desig i del frau — Foto: Artefor

Feia dies que tenia ullat un formatge. Era un Rodonet d’Ovella de Vilassar de Dalt, un formatge artesà de garatge magnífic, d’escorça rentada amb aigua de mar. Segons una descripció posterior, sentida a casa des d’una manca total d’empatia i des de les ganes de fer mal, un formatge que fa olor de marrà llanut sucat en aigua salada. En realitat, és tot complexitat i subtileses, confluències aromàtiques entre les ametlles torrades, l’herba de prat pirinenc i un casco d’arengades. Però per arribar a l’emoció amb què els formatges pudents commouen les persones sensibles, abans l’havia de comprar. 

I em sabia una mica de greu. Per molt que valgui la pena, els gairebé onze euros que costen els seus 200 grams fan un forat apreciable a la partida del pressupost alimentari setmanal, que en el meu cas ja és notable de per sí. Durant setmanes, cada cop que passava per l’establiment on el venien, del qual no en diré el nom per por de possibles repercussions legals, me’l quedava mirant cinc minuts. Algun dia fins i tot l’acaronava i el flairava delicadament a través del plàstic fins que notava certes punxades a l’entrecuix. Com més voluminós era el desig més m’assaltaven els dilemes morals. El meu estoïcisme congènit em deia que era un caprici injustificable. El meu diable hedonista —que acostuma a guanyar sempre però després de vèncer resistències numantines— em deia que què cony, que un dia és un dia i que l’endemà en seria un altre. 

Vaig pensar en robar-lo i posar-me'l a la butxaca dels texans, però vaig resoldre que era massa tou per suportar el tràngol amb integritat. Una tarda tonta em va sobrevenir una solució de consens, entre el seny i la rauxa, que va ser deixar tots els aliments saludables i caríssims del carro i passar dos dies només amb pa, vi i formatge, posant en risc la meva salut, que és al que ens veiem abocats els pobres artistes del país. Quan els tres articles van passar pel lector de codi de barres de la caixa ja em va estranyar una mica l’import del tiquet, però la meva meitat transgressora de ment estava tan de subidon per haver guanyat que no en vaig fer cabal. Vaig pujar al cotxe, que havia deixat mal aparcat, i vaig córrer a casa a ensumar el botí. 

De dins de la bossa en va sortir la peça de formatge incitant i el tiquet de la botiga. No m’ho podia creure. No me l’havien cobrat! Amb franquesa i sense ànim de passar pel que no sóc, el primer que vaig pensar va ser tornar a pujar al cotxe i anar a pagar-lo. Encara que passo moltes penúries i hi ha setmanes que només menjo sis dies de cada set, em tinc per una persona d’honestedat mitjana tirant a alta. Però hi havia un problema. Tornar a la botiga suposava una inversió de temps i de gasoil que, per testimonial que fos, no em corresponia i no estava gens convençut d’assumir. A banda d’unes emissions suplementàries de CO2 a l’atmosfera que no volia per res del món sobre la meva consciència ambiental. 

Hi havia hagut un frau, era clar, però potser no me l’havia d’atribuir a mi mateix amb tanta lleugeresa. La meva hipotètica responsabilitat era per omissió. En canvi, la responsabilitat de la dependenta, una xica quillosa que em va atendre amb desmenjamenta i grunys, era una responsabilitat activa. No va comprovar pas el decalatge evident entre l’import de la compra i els articles embossats. La màquina li va fer pip i ja ho va donar per bo. Tampoc no tenia ningú fent cua. Però si que tenia molta feina desembalant caixes d’ous.  

És a dir, potser la seva responsabilitat en el frau hauria de ser matisada per la responsabilitat de l’encarregat que la feia córrer dels passadissos a la caixa i li dificultava la concentració en l’art sagrat del cobrar. Abans, quan érem un imperi del comerç, a l’entrada de les merceries o dels colmados hi havia una senyora —generalment la mestressa— que es dedicava exclusivament a cobrar. Per alguna cosa devia ser. 

És més, al capdavall, la culpa no era ni meva, ni de la dependenta ni de l’encarregat. Era de l’informàtic que havia codificat malament o no havia codificat el formatge. Al final de trajecte, la culpa sempre és dels informàtics. El fet, però, era incontrovertible. Ja fos per error, per negligència o per mala fe, s’havia produït un frau en la cadena d’intercanvi comercial que —encara— fa que aquest món rutlli. El resultat final va ser el plausible. Em vaig menjar el formatge amb completa delectació, la caixera no deurà saber mai que va fotre la pota i, quan toqui, l’encarregat farà quadrar l’inventari imaginativament. 

He pensat molt en aquesta faula els últims dies mentre assistia a l’espectacle de la configuració del govern municipal de Barcelona. El meu sentit aràcnid de la moralitat i la democràcia em diu que algú ha fet la cisa al sistema però la intuïció no m’arriba per decidir qui ha estat. Potser Maragall sublimant les misèries trileres del processisme. Potser Colau plorant teatralment pels seus fills i afirmant que les dones han d’acaparar tot el poder que puguin sense haver-se de justificar. O potser Valls que ha redefinit un nou post-transfuguisme perfecte i esfèric, després del qual res no serà igual en la política nacional. El més segur: hi ha hagut una mena de frau i tots tres han contribuït, ara sí, a trencar el sistema. Si més no el de la confiança i la representativitat democràtica. La culpa, dels informàtics. I no ho havia dit, però quan vaig agafar el cotxe al sortir de la meva ràtzia a la botiga, tenia una denúncia de l’operari del parquímetre per no haver posat tiquet. 11 euros, el que val un formatge.