Eugeni Perea Simón: escriptor, arxiver, patriota

El canvi generacional a Catalunya es va produint irremeiablement: en tots els terrenys i en l’àmbit públic i privat. I, el més important de tot, és que hi ha relleu. El país té recursos i ofereix gent nova que despunta i que relleven aquells que acaben cicles laborals.

A la Diputació de Tarragona des de fa poc temps que s’estan produint una sèrie de jubilacions de persones que formen part d’una generació que han servit amb eficàcia el nostre país. El polític Josep Poblet, encara president en funcions de la Diputació a l’espera del seu relleu immediat, n’és l’exponent més destacable.

Entre aquest grup de gent hi comptem Eugeni Perea Simón, que aquest mes de juny es jubilarà i deixarà de ser el Cap de l’Arxiu General de la Diputació de Tarragona, una responsabilitat que ha ostentat des del 1997. Val la pena que ens aturem en aquest erudit nascut a Riudoms el 1953, els pares del qual van venir a Catalunya procedents de Torrenueva (Ciudad Real) tot just acabats de casar, el desembre de 1949. Perquè Perea ha estat, a més de cap d’arxivers, un bon escriptor i un patriota compromès.

Perea, que va aprendre l’ofici d’impressor i que va cursar l’estudi lliure del Comerç Pràctic així com diversos cursos de Sociologia, és, per sobre de tot, un llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, en la qual es doctorà el 1998. I dic per sobre de tot perquè bona part de la trentena de llibres que ha publicat —i ben rebuts per la crítica— es relacionen amb la història del Camp de Tarragona: història cultural, eclesiàstica, de costums i de personatges, entre d’altres. Per posar-ne alguns exemples, l’arxiver ha investigat temes tan diversos com les Lleis fan costums. Ordenances municipals de la vila de Riudoms del segle XIX (1990), El comportament religiós a Catalunya al segle XIX a la diòcesi de Tarragona. El Compliment Pasqual (1993) i també la Història i cultura a l’entorn dels cursos fluvials: la Riera de Maspujols (Baix Camp) (1997).

Però no només ha escrit sobre història i cultura, l’erudit riudomenc. De fet, Perea a excel·lit com a escriptor amb petites joies literàries, a més de ser un consagrat toponimista i un estudiós de la literatura lligada al paisatgisme i a la cartografia. El seu primer llibre va ser precisament l’edició de la Toponímia del terme i de la vila de Riudoms el 1979. La seguiren la Morera del Montsant (1983), Mont-ral (1994) i una edició molt ampliada de l’Onomàstica de Riudoms (2006). Des de fa anys que és soci de la Societat d’Onomàstica, de la qual ha estat vocal de la seva junta des de fa anys i des del 2016 secretari general, i on ha participat en diversos col·loquis i publicat desenes d’articles en el seu anuari, en el seu Butlletí i des de fa uns anys a la revista digital Noms, que substitueix l’anterior.

Entre les obres de creació destaquem la Gastronomia divina (1994) i Les Mallorquines (1997), dues obres d’una gran sensibilitat, publicades per Edicions Destino, en què l’escriptor es distingeix en el domini de la llengua. Els darrers anys Perea ha conreat força la redescoberta del paisatgisme literari amb Cartografia literària del Camp de Tarragona (2010) i Cartografia literària del Priorat (2016). No és estrany, doncs, que la seva obra hagi estat reconeguda amb alguns premis valuosos: el Premi Rovira i Virgili de biografies, autobiografies, memòries i dietaris (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2007) pel llibre Els pòlders de la memòria, i també el Prix International de Literature Antonio Machado 2012 per l’obra poètica Amb pedres al ronyó / Con piedras en el riñón.

Els seus articles es compten per uns quants centenars i de temes ben variats (folklore, història, geografia, sobre les llegendes...), i també ha cultivat altres gèneres com la narrativa, la poesia, el teatre i l’articulisme d’opinió. Igualment, les capçaleres on ha participat són nombroses: des de les revistes comarcals riudomenques Lo Floc i L’Om, i també al Diari de Tarragona, a altres revistes i diaris d’abast nacional: L’Avenç, Revista de Catalunya, Avui o Núvol, per posar-ne uns exemples.

Ell ha estat, també, un patriota compromès, i per això ha format part, de vegades d’una manera molt activa i d’altres vegades no tant, de diverses entitats. A més de la Societat d’Onomàstica esmentada, és associat a la Real Societat Arqueològica Tarraconense, de la Societat d’Estudis d’Història Eclesiàstica Moderna i Contemporània de Catalunya, del Centre d’Estudis de la Comarca de Reus Josep Iglésies i de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Perea fou un dels socis fundadors del Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar el 1978, del qual durant una bona colla anys va ser-ne president i director de publicacions. En aquest sentit, Perea es considera deixeble de Ramon Amigó i Albert Manent en tant que segueix la mateixa direcció de conreu dels estudis que ajudin a fer créixer l’autoestima i l’autoconeixement de la memòria del Camp de Tarragona.

Perea es jubila, i per això cal felicitar-lo per la feina ben feta al capdavant de l’arxiu de la Diputació des de fa més de 20 anys. Aquest home afable i amb una ironia murriesca provenia de l’àrea de Presidència de la institució, i en arribar com a cap de l’arxiu ben aviat va començar a posar ordre i a potenciar l’arxiu d’acord amb les necessitats dels nous temps. Va obrir-lo més a la societat i el va convertir en una unitat de servei de cara al públic. El va professionalitzar, en definitiva. Els darrers anys ha digitalitzat bona part dels seus documents, els quals podran ser consultats aviat pels usuaris des del web.

Aquesta merescuda jubilació ha de ser ben entesa, i el primer a entendre-la comme il faut ha de ser ell mateix. Sens dubte, amic Eugeni, ara tindràs molt de temps lliure per dedicar-te a allò que més et plagui, tot i que és sabut el que conten alguns jubilats: «treballo més ara que quan estava en el món laboral». No sabem si ara l’Eugeni podrà reposar gaire, ja que ell i la seva muller Maria Dolors Virgili hauran de fer d’avis –perquè la família creix– i tenir cura de les filles Laura i Maria Eugènia i els néts. Però el que és segur és que podrà dedicar més hores a les seves principals aficions: la cuina, l’excursionisme, la lectura i la jardineria.

Una jubilació, depèn de la voluntat de cadascú, pot ser entesa com un punt i final o un punt i a part, és a dir, una continuació, però amb un salt diferent, de la mateixa història que narra el llibre. Perquè, amic Eugeni, el país et necessita i, per tant, la teva activitat intel·lectual i cívica és del tot indispensable, i encara més en els temps que corren. Que aquesta nova etapa et sigui ben profitosa!