Diamants i arengades

Una arengada, diamant de la memòria. — CatalunyaCuina.com

Mai no he practicat el paracaigudisme. Fa molt temps que tinc pendent fer la volta al món amb una motxilla i tornar a casa barbut i deu quilos més prim. Quan la hipocondria s’apodera de mi, m’agradaria enrolar-me en un vaixell a la caça de la balena, però m’acabo aturant a l’estanteria i torno a començar Moby Dick en la traducció catalana de Maria Antònia Oliver. Només he fet una cosa realment arriscada a la meva vida, i puc enorgullir-me d’haver-ho fet repetides vegades i sortir-ne sempre il·lès: jo he esmorzat arengades fregides amb el meu avi, un plat que per la seva contundència us pot portar a la glòria o l’hospital, indistintament.

Que aquest plat és un esport de risc, una mena de ruleta russa dels esmorzars de forquilla, és una cosa que saltarà a la vista amb una simple explicació de la recepta tal com la cuina el meu pare, que n’és expert. En primer lloc, compreu unes arengades a la Pitarch, del Mercat Central de Tarragona, o a la parada que vulgueu. No les trobareu tot l’any perquè, com la mateixa Pitarch em va explicar, a l’estiu l’aire condicionat les rovella. Són com la versió pobra de les ostres, només per als mesos amb erra. Un cop us hagin donat les peces necessàries, una per comensal, compreu també una ampolla de vi negre, una barra de pa gallec, els alls —cinc o sis cabeces per a tres persones— i tomàquets —un mig quilo. A casa ja hi heu de tenir una bona garrafa d’oli. Si heu estat gent previsora, també haureu agafat quatre olives trencades per picar.

He sentit algú batejar aquestes sardines premsades com guàrdies civils. Per al meu pare, en canvi, sempre ha estat l’esmorzar dels paletes. Nosaltres no ens dediquem a la construcció, com a molt plantem unes tomaqueres amb els meus cosins. Però qualsevol excusa és bona. Traieu el cap i les vísceres de les arengades, fregiu-les amb l’oli abundant fins que gairebé estiguin fetes, i retireu-les. Amb el mateix oli, fregiu els grans d’all sense pelar i els tomàquets tallats per la meitat. Feu-los per una banda i per l’altra. Passats uns minuts, torneu a ficar-hi les arengades amb delicadesa. Deixeu que tot plegat s’acabi de coure, fins que la cua de les arengades quedi ben cruixent. Porteu-ho a la taula i serviu-ho.

La mateixa sal us portarà a beure una, dues, tres copes de vi negre. Us passarà per la gola com si fos aigua. Convertir el vi en aigua pot semblar el contrari del desitjable en un àpat que, al capdavall, és un ritual. I tal com manen les escriptures, després de sucar pa i de rosegar els últims pinyols d’oliva, ve el moment del cigaló —si pot ser, de Torres 5. És el moment de les emocions que afloren amb facilitat. Les arengades endolceixen la vida i el matí es torna lluminós. Vénen els records. Esmorzars amb els amics que ja no hi són. La llarga jubilació del meu avi, després de treballar tota la vida en un banc. Tota la vida no: abans, encara, cobrava lletres en una motocicleta per diversos pobles del Camp de Tarragona. S’estima especialment Vistabella, la seva gent i l’església modernista de Jujol. Seguim avall, baixant graons fins arribar a un dels punts més emocionants: el dia en què un home de l’acadèmia Cots, un pobre professor de la postguerra, va accedir a alfabetitzar-lo de franc, amb la condició que no faltés cap dia a classe. Més avall, el cap encara se li manté clar. Als nou anys cuidava porcs en un poble d’Extremadura, on havien destinat el seu pare, carrabiner durant la Segona República. Ja hi veiem borrós —i no només pel vi— però encara m’explica com un camió li va passar per sobre, a Tarragona, quan tenia dos anys. Fa cinc minuts del cigaló i ja hem arribat a 1923, l’any que va néixer. Perquè el meu avi té noranta-cinc anys, cap a noranta-sis, i veure’l esmorzar així no deixa de provocar un cert astorament.

Com ja hem dit, els esmorzars són un ritual. No cada dia esmorzem arengades —altrament, ja seríem morts— però cal dir que fins i tot l’esmorzar de cada dia, el de les galetes i el cafè amb llet, es presta especialment a la litúrgia i la repetició. Cap d’ells, però, mai no serà tan cèlebre com l’esmorzar d’Audrey Hepburn davant la joieria Tiffany’s.

Fem un petit salt. Des d’algun punt del camp de Tarragona anem al número 727 de la Cinquena Avinguda de Nova York, allà on es creua amb el carrer 57. Per qui no ho recordi, Audrey Hepburn interpreta a la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s el personatge de Holly Golightly, una jove de Texas angoixada i sense arrels, capritxosa i neuròtica, que només sap trobar consol, quan té una dia mal dia —un dia vermell, en diu ella—, agafant un taxi per anar a esmorzar amb un bagel i un cafè amb llet davant l’aparador de la joieria més luxosa de Manhattan. És allà on, dempeus, el personatge d’Audrey Hepburn esmorza i somia que algun dia deixarà de ser com el gat abandonat i sense nom que viu amb ella. No cal dir que un home ben plantat se’n farà càrrec, del gat i de la noia. Holly deixarà d’esmorzar davant l’aparador de Tiffany’s i farà el que tothom espera d’ella; una família, suposo. I les manies de grandesa se li hauran acabat. El famós esmorzar amb diamants, que és com coneixem la versió cinematogràfica del conte de Truman Capote, era això: una quimera, el miratge de les espurnes que brillen rere un aparador de la Cinquena Avinguda.

Tornem a fer un salt. D’entrada només caldrà caminar uns metres des de la joieria Tiffany’s, no arriba a cinc minuts, però ens portarà molt lluny. Quatre carrers avall i a l’esquerra es troba el MOMA, el Museum of Modern Art de Nova York, una de les col·leccions més prestigioses del món. Entre les seves obres mestres potser us cridarà l’atenció un quadre de Joan Miró que duu per títol El caçador (Paisatge català). Es tracta d’un quadre posterior al més famós La Masia, amb què Miró inaugurava la seva particular forma d’interpretar la realitat. Igual que aquesta peça, El caçador s’inspira en el paisatge de Tarragona, més concretament de Mont-roig del Camp, el paradís on el pintor s’allunyava temporalment de la voràgine parisenca dels surrealistes, o tal vegada per recuperar-se dels cops de puny de Hemingway, amb qui Miró acostumava a boxejar.

El caçador (paisatge català) de Joan Miró, ara a Nova York. — MOMA

Miró enllesteix el quadre l’any 1923, així que l’obra té 95 anys, com el meu avi. I el protagonista de l’obra no és només el caçador, ni el conill que acaba de caçar, ni tan sols el paisatge que dóna nom al quadre, sinó una immensa arengada que apareix en primer terme. L’arengada és l’esmorzar del caçador. Les brases, en un racó de la dreta, són a punt, i a sota hi podem llegir en lletres negres SARD. No pas sardana, com Miró mateix va desmentir, sinó sardina. Arengada, vull imaginar, per què… quina altra cosa podia esmorzar aquest caçador de Mont-roig de l’any 1923? El mar és en calma, amb prou feines una línia que el separa del cel. Un avió sobrevola el paisatge. No l’agafarem, ens quedarem aquí, a pocs passos de Tiffany’s i de la Torre Trump, imaginant el gust salat a la boca. Nostàlgia vol dir això: el dolor de tornar. Catalans de Nova York, abandoneu la Penya Barcelonista de NYC i atureu-vos ben d’hora davant d’aquest racó del camp de Tarragona, i si ho podeu fer dempeus i els vigilants del museu no us diuen res, proveu de menjar-hi unes bones arengades amb la recepta que us he donat. Us sentireu a casa, com Audrey Hepburn. Que somieu en diamants o en arengades, tant se val.