El paisatge

Castell de Miravet — Ajuntament de Miravet

Durant el mes de juny passat vaig assistir a les sessions de formació Paisatge. Ordenació i gestió a escala local, organitzades per la Diputació de Tarragona i l’Observatori del Paisatge. En aquest curs, adreçat a membres electes i a tècnics de l’administració local, s’hi van tractar un munt d’aspectes relacionats amb la planificació, la gestió i la promoció del paisatge i s’hi va donar una visió àmplia, gairebé holística de la importància que té el nostre entorn com a motor de desenvolupament, com a element d’identitat i com a eina de benestar.

El paisatge, que és una construcció de la pròpia societat, té una enorme càrrega cultural i simbòlica, ens defineix i ens explica. Un país ha de respectar i tenir cura dels seus paisatges, siguin quins siguin. Ho ha de fer a través de tots els àmbits; la política, l’arquitectura, l’agricultura, l’ecologia, l’urbanisme i també a través de la cultura, sense complexes, sense mirades de superioritat de culturetes cosmopolites i polls ressuscitats que només veuen en el paisatge un element d’inspiració per a pintors aficionats a les composicions estil escola d’Olot o per a jubilats amants dels concursos de poesia de Festa Major que fan versets bucòlics sobre el seu poble.

El curs m’ha semblat una iniciativa extraordinària per fomentar una gestió integral del territori, per sensibilitzar, conscienciar i formar a tothom que estigui més o menys implicat amb les mil disciplines on el paisatge té incidència i per lluitar contra visions antigues, limitades o reduccionistes. Els organitzadors van tenir l’encert de repartir les cinc sessions del curs per diversos llocs emblemàtics de diferents comarques de Tarragona, fent d’aquesta distribució un contingut més del procés de formació i conscienciació. 

La primera sessió la vam fer al Castell de Miravet. La visió del riu des de la talaia del castell, del meandre del Tamarigar, dels conreus d’oliveres i de cirerers i les vistes amples sobre la vall de l’Ebre són espectaculars i inspiradores. La segona sessió es va fer a la Cartoixa d’Escaladei on les ruïnes de l’edifici es fonen amb el Montsant com un avís de fragilitat però també de supervivència. La tercera jornada es va celebrar al Palau Alenyà de Montblanc, un palau gòtic, senyorial i imponent. La sessió es va fer en una sala decorada amb un mural que Ismael Balanyà va pintar un dia que sembla que a les seves muses no els va sonar el despertador però on un fantàstic enteixinat policromat medieval compensa la momentània manca d’inspiració del pintor i muralista montblanquí.

El Castell d’Escornalbou, on es va fer la quarta sessió, lluïa pedra i història i també unes vistes que em van fer venir ganes de reconquerir els Països Catalans, que és una cosa que només em passa quan vaig en helicòpter amb Wagner o la Guillermina Motta sonant a l’equip de música. L’últim dia de curs el vam fer repetint visita al Priorat, que com que és un territori ple de bones pràctiques i dels que millor i més irreductiblement treballa la preservació i gestió del seu paisatge —i és que als prioratins no se’ls redueix ni al so d’un bolero de la Núria Feliu— doncs se’ns va concedir el privilegi d’anar-hi dues vegades. Aquest cop, vam estar a Falset, viva com un formiguer, i a les mines de Bellmunt. Quins paisatges fantàstics es poden trobar a 50 metres sota terra! També vam anar a la Vilella Baixa, allà on nostre senyor va perdre l’espardenya i sospito que, amb bon criteri com no podia ser d’una altra providencial manera, s’hi va quedar i hi seguirà eternament emboscat. I és clar, busca’l!

En aquest curs només hi vaig trobar a faltar que una de les sessions es fes en algun espai del recinte de la petroquímica, al polígon industrial del Francolí, al de Riu Clar o a la central nuclear de Vandellòs. Els paisatges industrials i els periurbans, tal i com es va explicar en més d’una ocasió durant el curs, potser són ordinaris però també són espais en els què hi passem un munt d’hores, en els què molta gent hi fa vida social i laboral. Cal gestionar-los millor, planificar-los més bé, fer-los més amables. Cal dignificar-los perquè potser no tenen valor patrimonial però tenen un enorme valor social. Cal tractar-los de tal manera que per a les noves generacions puguin ser espais d’identitat i de qualitat. Faltava doncs aquesta sessió entre xemeneies brutals i greixoses, potents i esbufegadores, entre quadrícules de carrers asfaltats i naus industrials. Però aquesta és l’única queixa que tinc. Aquesta i que el curs no durés més, de tan interessant com el vaig trobar.  

La feina de l’administració és donar serveis i facilitar la vida dels ciutadans però també ho és conscienciar i sensibilitzar per millorar el futur de tots plegats i mirar de planificar, protegir i gestionar paisatges per tal de no trobar-nos en situacions tan difícils i desgraciades com les que s’estan vivint aquest principi d’estiu abrasiu, per exemple. Diputació i Observatori del Paisatge han fet molt bona feina per anar en aquesta direcció. Aplaudiments.