Alguna cosa

El poeta Quimet Bartrina, que tenia una mica de cara de tonto però potser no ho era. — Centre de Lectura

Des de les pregoneses de l’erudició del senyor Enric Gomà, que no ens falti mai, m’arriba notícia de l’obra poètica de Joaquim Maria Bartrina. Com és sabut, abomino els poetes i tot el mal que porten al món però, tal com li faig saber a l’ínclit lingüista, sóc prou responsable per anteposar la construcció nacional —tarragonina— a les meves fòbies íntimes. Resulta que el poeta Bartrina té un teatre a Reus al seu nom però no sabem gaire cosa més. Gomà me’n recomana el seu recull de poemes Algo i corro sol·lícit al Centre de Lectura a buscar-lo. 

El llibre, escrit a la dècada dels 70 de fa dos segles, com era d’esperar, no té edicions modernes. L’última és de 1935 i en tenim dos exemplars. Segons la butlleta que trobo entre les pàgines, l’última persona que en va demanar un préstec especial per treure’l de la biblioteca va ser la sàvia reusenca vuitcentista Montserrat Corretger. Això va succeir l’any 2000, i ho interpreto com una mostra inequívoca de l’interès que suscita Bartrina a la seva pàtria natal. Dels poemes —i això ho he llegit a la internet, també— en destaca un domini deficient i divertit del castellà. És un exemple clar d’allò que deia Pla: «en Cataluña el gracejo es un bien escaso». També he llegit ressenyes, des de l’hispanisme, on s’afirma que imitava Bécquer i Campoamor, que no sé qui són però es veu que practicaven un realisme positivista post-romàntic. 

No girava gaire rodó i fa l'impressió que, en la seva activitat social sempre va ser una enfant terrible i una mosca collonera, en una ciutat que, al seu temps, era seriosa, severa i poderosa. Com a poeta, Bartrina combina el fervor per la ciència moderna que despertava, la tendència a la faula i l’aforisme, una mica de decadentisme baudelerià i una mica de cosa cínica que dóna com a resultat una lírica singular. És d’una genialitat a contrapèl —al llindar de la carrincloneria— que m’encanta. Tot el que diu sona a adagi popular i poc original, però clar, aquests ressons arriben 150 anys més tard i fa de mal de dir com petaven a les orelles coetànies.

Per exemple. Prosifico, perquè la mètrica i la rima tenen una gràcia sumària: «el genio no es de Dios sagrado emblema, no señores, no tal: el genio es un producto del sistema nervioso central» o bé «¿Hay nada, ¡vive Dios! bello como la fórmula algebraica C = π r²?». Però a la fascinació científica, i aquí Bartrina s’anima, hi oposa un escepticisme reaccionari de barra de bar: «...por querer saber lo que tenía, la química estudió, y ebrio, anhelante, analizó el diamante. [...] halló, con rabia y con profundo encono, que era sólo un poquito de carbono... Si quieres ser feliz, como me dices, ¡no analices, muchacho, no analices!» 

És quan el poeta es posa cunyat amb aquests versos horribles que Bartrina és sublim i, gosaria dir, actual. No puc més que imaginar-me'l despotricant des d’un compte de Twitter. En els poemes d’amor és tronxant: «Sé que aunque yo amor te rindo con el pecho lacerado, siempre que estás a mi lado te fastidias de lo lindo.» Quan aborda la ciència social, ridículament sentenciós: «De la cuna al ataúd, si libres logramos ser es sólo para escoger la clase de esclavitud». En patriotisme —del d’allà—, entranyable: «Oyendo hablar a un hombre, fácil es acertar donde vió la luz del sol; si os alaba a Inglaterra, será inglés, si os habla mal de Prusia, es un francés, y si habla mal de España, es español». Fins i tot quan dispara contra sí mateix practica un patetisme simpàtic i una inclinació gens amagada al suïcidi:«Hace ya veinticuatro años que vivo solo conmigo y hace cuatro que deseo divorciarme de mí mismo».

Tanmateix, i potser per aquest regust cínic que tenen, cap dels abrandaments i odis de Bartrina ofenen. Ni tan sols quan amolla un masclisme recalcitrant. Ja sé que és fruit de l’època, però ja al pròleg avisa: «Los animales inferiores, las últimas capas sociales, el niño (las mujeres viven en perpetua niñez), todo al sentimiento lo subordinan». Encabat, en els versos, bescanta una noia per estar més de dol, al funeral de son pare, perquè un home li va dir «¡Qué fea!» que pel decés. O cosifica la seva enamorada subtilment, primer en un pla espiritual: «su hermosura está en tus ojos más que en su cara. Su amor [...] está en sus labios más que en su pecho y está en tu mente más que en sus labios». Per acabar amb una picardia que a mi, tot i poc bregat en el corpus de l'ideari feminista, em sembla poc acordada amb la nova heteronormativitat igualitària: «La cosa más sublime que he visto en este mundo [...] fue el techo de tu alcoba reflejado en el fondo de tus ojos». 

Llegit avui, conscient de l’anacronia, ni l’aura de poeta maleït aconsegueix deslligar-lo d’aquest toc de rancior. En definitiva, quan un escriptor no aconsegueix desfer-se de l’ambient ideològic del seu temps i pensar al marge de les modes, es condemna una mica a l’oblit, a no ser que compti amb una maquinària propagandística potent, que també ocorre bastant. La sorpresa és veure com un marc de pensament de fa dos segles no només no ha quedat obsolet, sinó que té una presència material i activa entre nosaltres. Fa temps que especulo amb la idea que la revolució feminista s’ha convertit en prioritària i central per sobre de totes les altres que calen perquè el sistema de poder creu que és l’única que pot dominar, tal com ha fet sempre al llarg dels anys. I quan veig que un jove de trenta anys de 1870 pensa més o menys com un d’ara em sento legitimat en els meus prejudicis. 

No m’hauria estranyat trobar entre els versos de Bartrina aquella collonada que diu que si sempre fas les coses iguals, no pots esperar els mateixos resultats. Però si això fos cert, la desigualtat pot durar encara un bon tros de temps. A no ser que la discriminació positiva sigui del 100%, amb tots els llocs de poder i responsabilitat ocupats per dones, per llei i quota, durant una moratòria de, posem per cas, 25 anys. Fer alguna cosa diferent. És la meva nova proposta, radical i disruptiva però carregada de raons. No serà secundada ni recolzada perquè de feministes, de veritat com jo, en són parits ben pocs, com deia l’altre poeta. El consol que em queda és entendre que la modesta fama de Bartrina no devia ser per les seves idees —per les quals va ser agredit, com ha revelat fa poc Jaume Massó— ni el seu art sinó per haver-se mort jove i titllat d’inadaptat, que és una cosa que, a homes i a dones, sempre ens ha agradat molt.

Una pàgina selecta i representativa, amb filigrana, del poemari 'Algo'. — MqB