La vaporeta

La manifestació groguista del 2 de juliol a Estrasburg, amb espies i venedors de vaporetes. — Foto: Catalunya Diari

Quan ma mare m'ho explicava, recordo que amb prou feines podia dissimular un somriure maliciós: la Tal havia comprat una Vaporetta en una atzagaiada que ara estava purgant. Sí, el seu marit havia arribat a casa i s'havia trobat amb un pla de finançament firmat per la Tal i la cal·ligrafia excitada d'un comercial que s'havia guanyat mitja mesada.

La purga consistia que la Tal contactés amb el comercial, mirés d'anul·lar el contracte i retornar el maleït aparell, que això sí, tot i portar nom italià aparentava una fiabilitat teutona.

Això ho sé perquè, inevitablement, passades unes setmanes la vaporeta ocupava un lloc d'honor al menjador de casa. Els seus infinits complements escampats al seu voltant. Com un nou Tió, jo estava convençut que la nostra vaporeta era diferent, que no l'hauríem de tornar. Perquè era de veritat.

No, no la vam tornar. Però abans que l'estació s'acabés, l'aparell, dins la caixa original, ocupava un espai definitiu i irreversible al costat de la caixa on guardàvem les figures del pessebre. Al soterrani. La firma del comercial que va engalipar la Tal i ma mare, la mateixa.

Un dels motius que van precipitar la meva marxa de Reus, la ciutat que tan m'estimo, va ser la meva actuació en un concert a la Plaça del Mercadal a favor dels presos polítics, just empresonats. Desembre del 17. Tenia bona veu, i el so era bo. Però tot va fallar. Mai, cantant, no m'havia sentit tan incòmode. Mentre cantava una adaptació de We shall overcome, vaig veure com l'immens llaç groc fet d'espelmes que encatifava la plaça es convertia, en part, en una eina moralitzadora, i el que és pitjor, en un element potencialment totalitari, silenciador del pensament crític i per tant del debat polític.

Vaig arribar a casa amb la meva 'significant other' i, esgarrifats, vam fer plans de fugida que per sort van sortir bé. Arribats a la conclusió que l’única pertinença a la qual podíem aspirar era la paraula i alguna tensió harmònica, vam anar a dormir.

Els meus pares van ser el dimarts, dia 2, a Estrasburg. No hi he estat mai. Segur que com a tot arreu hi ha coses boniques, coses lletges i coses banals. Qui sap, potser allí hi ha l'amor de la meva vida. Els meus pares se'n van anar a Estrasburg amb el color groc com escut i alhora com a pretext per aplaudir una derrota grotescament disfressada de victòria moral. Bona gent, com la Tal, la de la vaporeta. Comprant a terminis. Ad eternum. Tinc la sensació que si aquell comercial dels anys 80, dels de porta freda, de psicologia àgil i dura, hagués estat dimarts passat a Estrasburg hauria fet l'agost venent bíblies grogues.

Ara que hi penso, potser hi va ser.

El peix fet a la sichuanesa és la meva última addicció. L'altre dia, tornant de satisfer la meva necessitat hedonista, entre les parades de l’Arc del Triomf i la plaça de Catalunya em vaig trobar estranyament sol en el vagó d'un comboi de la R4. Res, ningú. Sols jo i el meu paladar aferrant-se a les espècies del Llibre de les Meravelles. I un colom.

Sí, un colom. Creieu-me si us dic que assegut, incòmode com sempre, vaig veure un colom caminant com mig estabornit, creuava el vagó fent esses i se m'acostava. L'escena era tan real com surrealista. Absurda i fascinant. Nit, i Renfe. Jo i un colom al meu costat.

Les portes es van obrir i vaig baixar a l'andana deixant el colom enrere. Baixava per la Rambla quan no vaig poder evitar la sensació que aquell colom i jo estàvem igual de desorientats. Igual d'insegurs. Igual de lliures.

Per un moment em van venir ganes de comprar vaporetes, d'anar a Estrasburg a comprar crispetes i abraçar l'escalf que et dona formar part de la Gestoria. 

Però de seguida vaig recordar com de bé m'ho estic passant vivint en el dubte constant. 

Per altra banda, ara mateix a casa meva una vaporeta no sabria on posar-la.