Terra cremada

Valentí Castanys (en aquest cas el pare) per ell mateix. — Cedida

Viatge llampec a la Terra Alta. De pujada, a l’arribar a Móra, tinc la temptació de desviar-me fins a Flix i la Palma d’Ebre, per veure la terra cremada després de l’incendi. Però per molt que a casa tenim arrels riberenques, m’adono que si en vam haver de fugir i ningú no ens hi ha trobat a faltar durant anys no hi tornaré pas ara a fer el mec, com la majoria de mitjans catalans, que hi van anar més que res per no haver-se de sentir que no hi havien anat. Allà quedaran les sis mil hectàrees calcinades, fins que el bosc rebroti i es torni a cremar. 

Orso a ponent, cap a Gandesa i encabat cap a Vilalba dels Arcs, on m’hi esperen uns socis —i tanmateix amics— que saben molt de vi i de bótes velles, que és una passió que tinc molt projectada, amb mèrit i esforç, contra el meu paladar de fusta. A la comarca —seca, desagraïda, amb rius eixuts i aigües que afloren del subsòl capriciosament— qui s’hi ha quedat té un ofici per a cada hora del dia. Els pagesos hi són cabuts i van fent la viu-viu, salvant amb els conreus el terreny d’una combustió inevitable, amb aquest vent i aquesta temperatura infernal. Hi fan oli, fruita seca i vi. Els dos primers cultius ja són gairebé ruïnosos. Amb la vinya encara hi ha alguna cosa a fer, perquè es pot vendre fora i no depèn tant dels intermediaris, de les llotges i altres rates nostrades. 

Tot i això, amb el que s’obté de la terra no n’hi ha prou i la majoria ha de complementar els ingressos. Els més afortunats treballant a la nuclear d’Ascó i indústries adjuntes, protegides pel poder imperial de l’IBEX i el BOE. Altres se les han empescat per infiltrar-se en la restauració i el turisme rural, com al Bar Modern on dinem avui, regentat per un pagès que es va obrir l’hotel-restaurant Nou Modern, que ha agafat una mica d’anomenada a TripAdvisor, que sempre és garantia. Els que no estan per orgues ni per la multitasca, se’n van. 

I n’hi ha algun que torna. El meu soci, originari del poble però de fa temps enbarcelonat, hi ha comprat una casa vella reformada. Després de dinar, per refugiar-nos i fer passar les hores impossibles de solana, ens l’ensenya. És al final de Vilalba. El menjador, un cop abatuts els envans, s’aboca com una tribuna a la vista d’un cementiri immens dalt d’un turó, rodejat de xiprers incomptables i dels molins del parc eòlic, en una estampa entre romana i steampunk. Les parets de pedra amb prou feines aguanten una temperatura humanitària, però la casa ha reviscolat amb gust i respecte al mobiliari i als elements arquitectònics originals. A la fresca del celler, a terra, en un racó, hi trobem un tou de pintures. Curiosos, li demanem a l'amo si ens els deixa potinejar. Són un olis irregulars, alguns amb gràcia, altres amb menys. Entenc tan poc de vi com d’art plàstic, però dic allò que es diu en aquestes ocasions: sé el que m’agrada i el que no, que sempre fa d’home de món. 

Els quadres els firma Valentí Castanys. Vol la providència que just aquesta setmana l’editorial Quaderns Crema hagi publicat el llibre Barcelona-Hollywood, unes cròniques radiofòniques humorístiques dels anys 30, obra del dibuixant Valentí Castanys. Per un moment em penso que he fet un jackpot. Castanys, com s’explica al pròleg del llibre, va ser un català celebèrrim. Va dibuixar a la majoria de publicacions satíriques de la primera meitat del segle XX.  El seu estil, per poc que haguem fullejat alguna pàgina de l'època, no es pot confondre. Va fer, per exemple, tàndem amb Josep Maria Planes a El Be Negre, va ser un periodista esportiu molt celebrat, va dirigir la revista Xut! o va crear el popular Avi del Barça. Com que era un home d'ordre, més aviat reaccionari, després de la guerra es va posar bé amb el franquisme i va poder acabar publicant les seves vinyetes a Destino i a El Correo Catalán. Es va morir el 1965. 

El meu soci m’explica que Castanys va dedicar els seus darrers anys a arreglar cases per vendre-les, i que aquesta de Vilalba va ser l’última i per això s’hi va deixar els quadres. Ja veiem que no pot ser el mateix Castanys. Era el fill. Segons corre pel poble, un bohemi i un baliga-balaga. Buscava cases rurals per tot el país, en males condicions, i les reformava, com a mitjà de subsistència. A treballar, hi arrossegava els fills i la dona els caps de setmana, que n’estava bastant tipa, d’aquesta vida ambulant. A cada casa que venien i a cada nou poble que anaven l’amenaçava de divorciar-se. Fins que ho va aconseguir i el va deixar. Ara ja és mort. A cada poble on s'estava pintava tot el que podia dels encontorns, tan ràpid com podia, com si la terra se li hagués de cremar i el paisatge se li hagués de fondre, perquè si fa o no fa així era. 

Per una altra font, em diuen que va seguir la carrera de dibuixant de son pare, però amb molta menys fortuna. També trobem, al menjador, un mosaic de rajoles de ceràmica pintades amb gràcia etnològica, que es veu que li reportaven ingressos sucosos entre venda i venda immobiliària. Per diferenciar-se del gran Castanys, firmava Tinet als quadres. Als olis de la casa de Vilalba, però, s’hi pot llegir ben gros VALENTÍ CASTANYS i penso que, qui sap, es devia dir a sí mateix que son pare ja feia prou anys que era mort per monopolitzar encara el nom artístic. O bé que, preu per preu, potser podia fer passar el bou per bèstia grossa. Cosa que em fa el personatge encara molt més simpàtic.

La nova família de la casa està molt contenta d’haver tornat a Vilalba i que Castanys n’hagués tingut cura. Potser aquest Castanys no tenia la força creativa del Castanys original, però ja és una mica el que passa en aquest país, que quan no sap cap on anar clava la vista en les glòries passades —ara fins i tot tenim un President, per dir-li d'aguna manera, obsessionat i ancorat en la dècada prodigiosa dels 30, i d'allà no el traurem. De fet, n'hi ha que sembla que els agradaria tornar-hi, al segle passat, perquè és un relat que tenen prou apamat. És la nostra maledicció, la de l’hereu escampa, que fa que cada tres generacions ho haguem de tornar a refer tot o bé com el Tinet, resignar-nos a anar de poble en poble pintant paisatges que es moren. Fins que el bosc rebroti i es torni a cremar..