Amb Michael Jackson de cos present

Una castafiore empoderada al Ball de Dames i Vells de Reus, enguany — Àngel Ullate

No entenc com el 2009 no hi va haver una onada de suïcidis generalitzats. Si posem al rectangle aquell que ens busca les coses, 2009, hi trobarem una quantitat de fets anodins que fa por. Coses com que Dalia Grybauskaité va convertir-se en la primera dona a governar Lituània o que Croàcia va entrar a l’OTAN. Guatdefac! Si reduïm el focus, la cosa no millora: Montilla de president de la Generalitat i Zapatero a Madrid. Pérez a Reus es barallava amb l’Ariel Santamaria. Shakira ens cantava que volia ser una lloba i Manel ens feia ballar amb la Dolors taló-punta, taló-punta. Es van morir Pepe Rubianes, Ricard Salvat, Mario Benedetti, Mari Trini i Michael Jackson. Sí, la vida sense el Procés era una bassa d’oli infecte, un qui-dia-passa-any-empeny mortificador, exasperant, inaguantable. Com podíem viure sense jugades mestres? Sense groc pertot?

Quedem-nos amb l’autor de Thriller. Encara no tufeja. L’endemà mateix del seu traspàs, potser sense que encara no haguessin començat les bufetades per saber qui es quedava que, a les set del vespre a la plaça del Castell de Reus, la companyia de teatre de la mateixa ciutat La gata borda, va recuperar el ball parlat de Dames i Vells. Dalt d’una tarima i apadrinats per alguns dels membres del ball homòleg de Tarragona, es va poder veure per primera vegada com tot de Jaios pudents s’enfrontaven a Dames fresques; com una mossa d’esquadra, un capellà i un alcalde (en aquest cas de pell negra car Obama des del gener que s’havia convertit en el 44è president dels Estats Units) posaven ordre o no.

Reviso un vídeo d’aquella actuació. No està tan malament. El fet d’estar exposats d’aquella manera, els fa perdre espontaneïtat. Els falta una mica de ritme, el text es diu, potser, massa a poc a poc, però ja llavors, mossega, escandalitza, fa sortir els colors. Hi ha rostres que encara hi són, d’altres han marxat. La companyia, tot just formada un any abans, porta només dos espectacles a les seves espatlles. Em consta que això de portar Dames i Vells a Reus, recuperar perdó, era una dèria malaltissa. A finals de setembre, el pelegrinatge per anar a veure l’Oriol Grau, el Pere Navarro o el Fermí Fernàndez a Tarragona, ja feia anys que es donava. Els cau la bava de veure una plaça de gom a gom rient amb un únic somriure. Apunten mentalment, els acudits, els vestits, la manera de fer. Enguany el ball a Tarragona serà especial. Tots els meus ànims. Ells tossuts: «Ho hem de portar a Reus», recuperar perdó. I fins avui. 

Tot just el passat dia 22 de juny es van festejar aquests 10 anys convidant a Reus altres balls de característiques similars. Us emplaço a llegir l’article del Salvador Palomar que ja ho va explicar i com que més o menys diria el mateix, m’estalvio de repetir-me. Servidor, que no havia vist mai cap altre ball, a part del de Tarragona, va delectar-se amb totes aquestes variants fruint dels matisos. I és que Dames i Vells són moltes coses i cap, per si sola, funciona si una altra falla. Al carrer, la gent no està per massa brocs i has de ser directe, incisiu, buscar les complicitats sense caure en allò xaró.

En qüestions artístiques soc del morro fi, no m’agrada res, però he de confessar, que cada any, immersos en la meravellosa bogeria que és Sant Pere a Reus, seguir-los i actuació a actuació, anar descobrint i desgranant el significat dels acudits que potser abans no has escoltat bé o no t’han deixat sentir, veure com la gent reacciona amb cada broma, descobrir quines cançons afusellaran o quin polític se les carregarà, són aquell caramel que d’any en any, et menges a poc a poc, llepant-o més que mastegant-lo, sabent que durarà poc i que t’hauràs d’esperar tot un any per tornar-lo a gaudir però que valdrà molt la pena perquè novament t’hauran sorprès i sobretot, sobretot, t’hauran fet riure des de la intel·ligència teatral més absoluta. Per molts anys, gates, i fot-li que és de Reus!