Hernández Sanahuja i el sepulcre egipci

Un déu amb cap d'elefant sostenint amb la trompa una mòmia amb cara d'smiley. Fragment d'iconografia egípcia LOL que Sanahuja va donar per bo. — Cedida

Les intuïcions són traidores. Sovint, aquell pressentiment que ens ve quan creiem que està a punt de passar una cosa no és res més que les mateixes ganes que això passi. La gràcia és saber destriar-ho, i qui se’n surt ja es pot dir que ha arribat a un cert nivell de saviesa. Però per aconseguir-ho abans cal rebre unes quantes garrotades, i de vegades, ni així, jo.

Encara que pugui semblar que parli de política, no és el cas. De fet, tot això és el que m’ha vingut al cap quan, fullejant el llibre que es va publicar pel 150è aniversari de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, m’he trobat amb la història d’Hernández Sanahuja i el sepulcre egipci, que ben bé podria ser el nom d’un àlbum d’aventures tintinaires, però no: és força millor. 

Bonaventura Hernández Sanahuja es pot considerar el primer arqueòleg com Déu mana de Tarragona. Pioner en l’aplicació de tècniques científiques, com ara les anàlisis estratigràfiques, en les excavacions arqueològiques, Sanahuja també va encapçalar les primeres accions de salvaguarda del patrimoni romà a la ciutat. No es pot negar, doncs, que Sanahuja és una de les figures imprescindibles en l’arqueologia i la protecció patrimonial de Tarragona, i la seva trajectòria es podria dir que va ser gairebé impecable si no fos per la seva taleia per les restes egípcies, com un Eduard Toda avant la lettre però sense haver visitat mai les piràmides.

L’any 1850, Sanahuja, que feia anys que supervisava les troballes arqueològiques sorgides arran de les obres del port de Tarragona, on ja havien sortit a la llum peces tan importants com el mosaic de la Medusa, va rebre una notícia que podia canviar el curs de l’arqueologia tarragonina fins i tot a nivell internacional: a la pedrera del port havia aparegut el que semblava un sarcòfag egipci decorat amb jeroglífics. Aquesta troballa, de confirmar-se, provaria l’existència d’una important ruta comercial entre els dos extrems de l’Imperi Romà, així que Sanahuja es va passar els anys següents estudiant el sarcòfag i altres restes que anaven apareixent a la pedrera, convençut de la importància del jaciment, tot i que hi havia algunes veus crítiques que dubtaven de la veracitat d’aquesta troballa.

Sanahuja, desoint les veus que l’aconsellaven que fos prudent, va tirar pel dret i l’any 1855 va fer publicar a la Reial Societat Arqueològica Tarraconense el llibre Resumen histórico-crítico de la ciudad de Tarragona desde su fundación hasta la época romana, con una explicación de los fragmentos del sepulcro egipcio descubierto en 9 de Marzo de 1850, on mostrava les seves conclusions referents a aquestes troballes.

L’emoció li va durar poc, a l’arqueòleg tarragoní. Només set anys després de la publicació del llibre, l’epigrafista alemany Emil Hübner, que formava part de la Real Academia de la Historia, com el mateix Sanahuja, va desmentir tots els estudis que aquest havia dut a terme i va confirmar que el sepulcre egipci no era res més que una falsificació. Sanahuja, doncs, havia caigut de quatre potes en una conxorxa que s’havia pres la molèstia de falsificar unes restes d’una manera tan hàbil com per enganyar un arqueòleg amb una experiència tan dilatada com la seva i d’enterrar-les en un lloc prou versemblant perquè no es veiés el llautó. No eren uns xitxarel·los, qui fossin que haguessin tramat aquest engany. Per què ho van fer? Vés a saber. En el millor dels casos, per posar Tarragona en el mapa de l’arqueologia internacional, encara que només fos momentàniament; en el pitjor, per escarmentar, per la raó que sigui, a Sanahuja.

Perquè Sanahuja, com no podia ser d’una altra manera, no es va prendre gaire bé, les declaracions de Hübner. De fet, les va viure com una humiliació, de tal manera que va provar d’esborrar qualsevol rastre de la seva candidesa, fent desaparèixer totes les còpies que va poder del llibre publicat el 1855 (amb relatiu poc èxit: si a algú li interessa, el pot consultar a la Biblioteca Pública de Tarragona). La llegenda, però, diu que Sanahuja va anar encara més enllà: diuen diuen diuen que va agafar una barca del Serrallo, va remar fins que va ser prou lluny del port i allà va fotre a mar, literalment, les proves del delicte. Tampoc sabrem mai si aquest rampell tan dramàtic va passar de debò o no, però el cert és que no s’han arribat a trobar mai, les restes egípcies falsificades que van fer patir tant a Sanahuja, així que m’agradaria pensar que sí, que l’arqueòleg, dalt de la barca, una vegada abocat el sarcòfag al fons del mar, va aixecar el puny i es va jurar a ell mateix que mai més es deixaria enganyar d’aquella manera. Almenys devia aprendre una lliçó, de tot plegat. O potser no.