Una de catalufos

El cartell de Josep Obiols que conté la pregunta més capciosa i recurrent de la història del país. — MNAC

Un dia, a mon pare, Pere Bussé, li va començar a ballar una idea al cap. Pensant en com d'horrible havia estat la seva escola: franquista, catòlica repressiva i anticatalana, és a dir, l'escola de pràcticament tota la seva generació, va decidir que jo, i després, ma germana, no passaríem per aquell infern totalitari, que tindríem una altra escola. Servidora era a la panxa de ma mare, mentre mon pare tenia aquests pensaments, cap a  la tardor-hivern de 1967. De seguida va parlar-ne amb una colla d'amics seus, molts al grup de teatre amateur del Principal de Valls, on ma mare hi corria des de feia anys, amb els pares de molts futurs companys meus d'escola, els Figuerola Mestres, els Reverter Calull, els Roig César, els Saltó Oviedo, etc. Poc a poc, aquell grup de pares engrescat va anar recaptant informació i aviat van saber que, a tot el país, alguns projectes com el que ells pretenien tirar endavant ja eren una realitat.

El poble es movia. Van contactar amb la M. Rosa Dasca, una vallenca que estudiava magisteri, i tots plegats van anar a visitar alguns d'aquests centres. Poc a poc començaven a fer-se una idea de què era l'escola activa que el grup de mestres Rosa Sensat estava impulsant amb la idea de connectar-se al llegat de les escoles republicanes catalanes d'abans de la victòria del feixisme a Espanya. Renovació pedagògica, escola catalana, laica, oberta a tothom i a la qual tothom contribuïa com podia. Aquestes coses bullien al cap dels pares fundadors d'aquelles escoles, pares que havien nascut durant la guerra o ja en la dictadura franquista, que no havien estudiat en català, que no el sabien escriure. No comptaven amb cap ajut d'enlloc, muntaven cooperatives i ho tiraven endavant com podien, triaven des dels mestres fins a la pintura de les parets, que ells mateixos s'encarregaven d'arrebossar i pintar.

En el cas vallenc, amb una sabata i una espardenya, volien obrir l'escola el curs 1968-69. Van triar el nom en una votació, allò que estava prohibit i era il·legal, i l'escollit va ser Escola Enxaneta.

Ara us diré quatre coses de mon pare, que igual us recorda el vostre. A mon pare, de jove, sempre li van dir que era 'de la ceba', el que ara seria ser un catalufo identitari hiperventilat, ja m'enteneu. Son pare li havia explicat unes quantes coses, com què va ser la República catalana, qui eren Macià i Companys, què van fer els feixistes, com aquí es va perdre la guerra i tot el que es podia perdre. No havia anat gaire a escola, el padrí, tampoc. Als set anys pasturava vaques a la Garrotxa, als 11 o 12, treballava amb son pare en una fàbrica de sabates de Sant Andreu, a Barcelona. Era del Barça i explicava històries de quan Carlos Gardel corria pel Paral·lel amb el seu amic Josep Samitier, els anys 1920's, i tothom els saludava.

Tots aquests catalufos, com mon pare —alguns, com el seu cas, fills de catalufos, també— ja feia anys que s'havien fet socis de l'Enciclopèdia Catalana, compraven llibres en català, ballaven sardanes o feien castells; i s'adherien a qualsevol cosa cultural que fes país, des de la Bernat Metge al diari Avui. La cultura, la formació, era el que mon pare i ma mare no van tenir mai de cap manera. D'aquí la dèria d'omplir casa nostra de llibres, per exemple.

Totes les dèries i mancances d'aquella generació desembocaven en la idea d'una escola diferent per als que venien darrere, amb l'esperança que el món que trobaríem els que érem joves llavors, també seria una mica o molt diferent. Uf.

El curs 1971-72 vaig començar a l'Escola Enxaneta, primer al passeig de l'Estació, i des de 1er de primària, a l'edifici del convent del Carme, a la plaça del Carme. A la meva escola hi anàvem nens i nenes, tot era en català menys l'assignatura de castellà i la de francès, apreníem geografia de l'Alt Camp i després, de  Catalunya i també d'Espanya. Apreníem literatura catalana i castellana, història del nostre país i història d'Espanya, féiem excursions i anàvem de colònies. No féiem classe de religió, per això a la nostra escola hi venien nens de famílies agnòstiques, atees, d'altres religions. Els nostres eren uns mestres militants del seu ofici, pencaires i dedicats a nosaltres al 100%. De tant en tant, venia una inspecció del Régimen; sempre hi havia una mica de corredisses. Llavors, penjàvem creus a les parets de les aules i, els mestres ens parlaven en castellà una estona fins que aquell senyor gris fotia el camp.

Amb els anys, l'Enxaneta i totes les escoles germanes seves es van agrupar en el Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana, amb la idea que, acabada la dictadura franquista i amb la tornada del president de la Generalitat el 1977, aquells centres havien de passar a formar part de la incipient xarxa d'escoles públiques catalanes. Això finalment va passar el 1983, amb l'aprovació de la llei de la Generalitat que ho faria possible, quan els meus companys i jo érem a 1er de BUP o l'FP d'aleshores. Bona part de la filosofia d'aquelles escoles al·legals, muntades des de baix, com ara ens agrada dir, han passat a formar part del tarannà de l'ensenyament públic al nostre país, l'han ajudat a vertebrar, juntament amb la immersió lingüística, l'altre fonament essencial del nostre sistema a partir dels anys 80. Almenys fins ara. Les escoles públiques, que van ser l'escenari de l'1 d'octubre de 2017, són al punt de mira del feixisme un cop més, amb una agressivitat i violència que no s'atura. 50 anys enrere, en plena dictadura franquista, les vam aixecar com un quatre de nou sense folre, aquestes escoles. Ara toca defensar-les i no fer llenya. O deixar-ho córrer, com tantes altres coses. Nosaltres mateixos.