El dònut

La humanitat, pendent de la digestió d'un dònut, amb glassa, perquè com diu Boris Johnson, de tant en tant cau una mica de guix del sostre . — Cedida

El futur de la humanitat, com sempre, es juga a casa, a les costes de la Mediterrània. El nostre invent, que va néixer a les illes gregues, es va sistematitzar moralment entre les tribus d’Israel i es va fer imperial des de la Península Itàlica té les hores comptades i està a punt de morir d’èxit. En un estiu de temperatures màximes històriques a Europa que haurien de fer enrojolar els negacionistes del canvi climàtic si no fossin tan subnormals, i davant de la ineptitud global per afrontar la transició energètica, sembla que només queda un últim cartutx abans de fondre’ns i escolar-nos per l’aigüera de la història del cosmos. 

És un dònut. És gairebé una ironia fractal que l’esperança energètica per salvar la humanitat de sí mateixa tingui la mateixa forma que un forat negre. El dònut és un tokamak, l’acrònim en rus d’una cambra toroidal amb bobines magnètiques. És a dir, un dònut però high-tech to guapo i amb tòpings imantats per sobre. És una màquina d’origen soviètic —perquè, a banda de voler destruir Occident com ens han ensenyat a Xernòbil, els científics nuclears russos, com els nazis, també creien en el progrés— que té com a funció contenir les reaccions en cadena de la fusió d’hidrogen per produir energia enraonadament neta i virtualment il·limitada.

No tot és tan fàcil, esclar. Perquè els tokamaks siguin eficients han de produir més energia de la que fan servir per confinar i mantenir el plasma de deuteri i triti —els isòtops d’hidrogen que fan de combustible— sota control. En això els soviètics no se’n van sortir. Encara avui no sabem com fer-ho perquè aquest balanç resulti positiu. També tenim problemes més vaticans, com ara que la investigació i el desenvolupament d’aquesta màquina ha caigut sota la influència dels càrtels energètics europeus, famosos per ser els lobbies més podrits del continent i, per a més inri, en mans de francesos, un poble desviat que s’ha caracteritzat per tenir una relació poc sana les tecnologies atòmiques. 

Però que no sigui dit que no ho intentem. A finals del segle passat la Unió Europea, Estats Units, Rússia, la Xina, el Japó i la Corea bona van acordar tirar endavant un projecte experimental per construir un dònut màgic i avaluar-ne la viabilitat a escala comercial. Com el sol, la nostra civilització va néixer al Mediterrani oriental i s’haurà de pondre per l’occidental. Per això no era escabellat pensar que podríem acollir la baluerna a les costes pàtries. Vandellòs, no se sap gaire bé com, va aparèixer de cop i volta com una de les candidates europees per a ser el destí del reactor de fusió nuclear experimental, dit ITER. 

De fet, a Vandellòs se’n van assabentar per la premsa. La candidatura espanyola de l’ITER, que va saltar acríticament als diaris el 2003, va ser part substancial de la megalomania del president Aznar que va durar fins a la reunió de les Açores i l’11-M. Amb una oportunitat política que no se li pot negar, va aprofitar el desmantellament d’un dels reactors de fissió nuclear de Vandellòs per discutir l’emplaçament a França i fer bullir l’olla de la demagògia i el canvi de cromos. Al final, com és lògic, els francesos, com a potència atòmica que són, van retenir la designació i l’ITER se’n va anar a la Provença, enmig d’un parc que ja comptava amb 17 centrals nuclears i una indústria adjacent puntera i consolidada. Cal dir que la Provença també som una mica nosaltres en ric, com una imatge avançada del que sembla que ens tocarà ser; una Tarragona (potser fins i tot una Catalunya) passada pel FaceApp, una perifèria de la metròpolis usada com a retir de jubilats, abocador i terròs experimental. Més ben fet per París que per Madrid, com sempre. 

Ara fa gairebé quinze anys que construeixen el dònut, amb endarreriments causats per una planificació esperpèntica i desviacions pressupostàries milionàries, però amb un dels millors equips científics del planeta que especula amb acabar el muntatge i poder començar a experimentar el 2025. Fa poc, han muntat el cilindre inferior del Cryostat, el sistema de refrigeració que ha d’envoltar el reactor. L’han encarregat a la Índia, no sense contradiccions en les condicions laborals d’origen, però seguint una política de màxima dispersió mundial en la fabricació dels components, perquè tothom se senti implicat en aquest projecte de la humanitat. I també perquè ningú no tingui la temptació d’apropiar-se’l més del compte. 

El dònut màgic que ha de salvar el planeta. — Science

¿Però com de prop vam estar d’acollir el tokamak —i tota la inversió adjunta, els cinc mil llocs de treball i la pluja de milions? Doncs hi vam estar tant a prop com de què els Jocs del Mediterrani sortissin bé. M’explica Sergi Saladié, ecologista de Vandellòs i exdiputat al Parlament per la CUP que, a diferència de tot l’activisme insistent que estaven acostumats a practicar contra les centrals nuclears, amb manifestacions, queixes i mocions, en el cas de l’ITER no van haver de fer res. No van arribar a temps ni de fer cap estudi al respecte ni de reclamar transparència i implicació del territori. Es van trobar l'anunci amb la mateixa sorpresa que es devia rebre a la Comissió Europea. La fantasmada de Moncloa era tan evident que va agafar en orsai fins i tot a l’oposició. A l’hemeroteca, trobem unes declaracions del socialista Jordi Sevilla qualificant-lo de fracàs diplomàtic, que ja em diràs tu. A la premsa local, el tradicional posat de sí, bwana i Mr. Marshall. 

Al poble flipaven. Però ja que es va utilitzar Vandellòs per a la propaganda d’Estat, van fotre-hi cullerada per demanar alguna cosa a canvi. Sempre cal aprofitar-se de qui es tira un farol tan flagrant pujant l’aposta. Es va intentar que en contrapartida per haver de suportar les nuclears presents i les hipotètiques, el Centre de Recerca Energètica de Catalunya s’hi instal·lés, però va fer cap a Barcelona (concretament a Sant Adrià del Besòs), com és habitual, i aquí, amb la mediació de la URV, ens vam quedar un projecte d’investigació d’algues marines, no dubto que cabdal per al nostre esdevenidor col·lectiu.

A gran escala, Aznar també va aconseguir, en la partida de pòquer absurda que havia iniciat, una contrapartida, per fer-lo callar. Encara que la instal·lació es fes a França com estava previst de bon començament, la seu de l’empresa seria a Espanya. I hi és, però encara esperant, setze anys després, la construcció de l’edifici que l’ha d’acollir. Tampoc a Vandellòs ni en terres tarragonines, esclar, sinó a Barcelona. De fet, hi ha un solar ben maco de titularitat municipal a la zona del Fòrum esperant que l’Estat es digni a complir amb el compromís amb Brussel·les de fer les obres. Mentrestant els quatre-cents tècnics i investigadors estan anxovats en unes oficines de lloguer a Diagonal Mar. 

Si tot va bé, el 2035, amb el muntatge i el testeig del tokamak completats, es podrà iniciar la fusió experimental d’hidrogen i llavors tindrem deu anys per fer proves. Els arbres provençals que es van arrencar per fer-li lloc estan trasplantats al Brasil, perquè ja es preveu que tornaran a Europa quan el projecte s’acabi i la central es desmunti. Si la cosa no funciona, doncs, aquí no ha passat res i circulin fins a rebentar tot de pulmonets infantils amb CO₂. Si els resultats són satisfactoris, si les superpotències no es barallen i sí ja hem acabat amb tot el petroli de la Terra pot ser que algú es plantegi la comercialització dels dònuts màgics que ens han de salvar de l’extinció. Potser llavors arribarà una central de fusió a Vandellòs, marca ACME. I si no, no passa res. De qualsevol dònut, sempre en serem el forat.