Les pitonisses de París

Una pitonissa del segle XVII, immortalitzada per Reni Guido, sotjant el cel per endevinar el futur. — Cedida

Parlem d’art. És un tema que interessa a tothom i jo en sé molt, d’art. Explica Jean La Fontaine que a París, al segle XVII, hi havia un pitonissa d’èxit. Diu que tota la ciutat hi acudia. Ja fos per una pertinença perduda, per descobrir si una muller tenia un amant o per desemmascarar un marit maltractador. O, simplement, per fer-se predir qualsevol desig íntim, que és el que es coneix entre els analistes polítics com a funció performativa i entre la gent normal com a religió. Ho feia tan bé, la pitonissa, que va esdevenir una mena d’oracle parisenc. Hi anava tanta gent i va fer tants quartos que li va comprar un càrrec públic al seu home i es van mudar a un palauet. 

Ara ve el gir interessant. El pis rònec on passava consulta l’endevina, en comptes de vendre’l o cremar-lo, el va voler llogar. (Incís: aquesta actitud avara i acaparadora usual també en el capitalisme contemporani és un dels grans problemes del mercat immobiliari, font de desigualtats i una frontera infranquejable que divideix la societat en dos meitats, els propietaris i els altres. No deixarem de reclamar justícia: una persona, un habitatge). L’única llogatera que va trobar que li volgués arrendar aquell cubicle merdós va ser una pobra analfabeta, que no podia imaginar què li venia a sobre. Els parisencs, en lloc d’anar al nou palau de la pitonissa continuaven trucant a la porta del cau. 

La xica no es va arronsar. No tenia ni idea de l’ofici però es va ensumar alguna cosa i només veia bitllets de cent. Com que no paraven de visitar-la i demanar-li prediccions, va seguir el joc de la seva predecessora i es va arribar a fer tan milionària com ella, que, mentrestant, es marfonia sense clientela en la seva nova vida de luxe —que no se sap si va poder mantenir, però tot sembla indicar que sí: ja havia aconseguit fer prou bossa i rebentar l’ascensor social. 

I bé, l’art ve ser una mica això: la relació entre un espai i un discurs. Quan la teatralitat i la hipocresia entren en aquesta equació, la relació es vicia i tot grinyola. L’última setmana n’he sofert dos exemples, que procedeixo a relatar. Presentació del llibre Els arquitectes modernistes del Camp de Tarragona, al Teatre Metropol. Un recull de conferències d’experts en la matèria celebrades a Valls, Reus i Tarragona el 2017 i el 2018. Molt interessant. Al teatre hi feia tanta calor que la presentació va durar vint minuts mal comptats, en una mostra d’empatia dels organitzadors que cal agrair. S’ha de dir que la mitjana d’edat era tan avançada i l’estiu tan mortífer per als nostres adults grans —ara dels vells se n’ha de dir així— que dubto que Protecció Civil hagués permès l’acte. Per això es va organitzar de manera mig clandestina, amb celeritat i discreció. 

Només entrar vaig declinar ostentosament la cadira que m’oferien i em vaig apostar vora un dels porticons oberts de bat a bat, amb el temor d’un xoc tèrmic. Mentre els ponents parlaven breument de la confecció del llibre i de les meravelles arquitectòniques del nostre modernisme, vaig burlar la vigilància a l’estil Splinter Cell i em vaig escapolir cap al pati de butaques. La situació és greu. L’obra de Jujol i Gaudí —de fet l’única obra, encara que parcial, del geni riudomenc a la regió, és com una escena del crim. Les parets, els pilars i el terra estan plens de marques numerades que assenyalen els desperfectes. Els fonaments es veu que estan pitjor. Els informes que arriben —d’estranquis, aquí ningú no fa cap declaració oficial— són preocupants. Ningú no dona ni un duro per la integritat del teatre, que continua sent un dels més bonics del món. De fet, els tècnics el tenen tancat indefinidament per por d’un esfondrament.

Portada del llibre 'Els arquitectes modernistes al Camp de Tarragona', presentat al Teatre Metropol — Cedida

La dissonància que produeix sentir un discurs laudatori sobre els nostres edificis modernistes en un espai modernista que està a punt d’esfondrar-se fa, fins i tot a les persones poc sensibles i amoïnades superficialment per l’estat del patrimoni cultural, sagnar les orelles. És clar que no se’n pot culpar els amables acadèmics que glossaven les figures de Pere Caselles, Cèsar Martinell o el mateix Jujol. Però el cas clama el cel i exigeix una intervenció de l’administració pública —la que sigui— urgent. M’és igual fer-me pesat: calen explicacions primer i acció decidida després.

Alguns dels desperfectes del Teatre Metropol. Aquí no s'aprecia, però la magnífica balconada de fusta que s'aboca al pati s'està podrint i és normalment presa pels coloms. — MqB

Segon exemple. Un altre llibre es presentava al Mas Miró de Mont-roig. En aquest cas un llibre de luxe de pintors catalans de sis quilos i sis-cents euros. Si fa no fa a cent euros el quilo, que és menys que el preu de la tòfona d’estiu a la Llotja de Vic però més que el preu del pinyó a la Llotja de Reus. El llibre és bonic, això sí, ja se sap que els llibres amb molts dibuixos són cars. A l’editor i a dos dels autors dels textos els feia molta il·lusió presentar-lo al Mas Miró i van destacar unànimes la bellesa de l’espai. A Elena Juncosa, la impulsora heroica de la rehabilitació del mas, li agrada dir que li és igual no tenir obra de Joan Miró. De fet, diu que s’estima més no tenir-ne, en una declaració de postmodernitat entranyable i una gosadia comprensible de fer de la necessitat virtut. Destaca que l’important és l’espai on l’artista va crear durant tots els estius de la seva vida. Veure el que Miró veia. Entendre com les formes, els colors i els sons van acompanyar el seu trajecte de la figura a l’abstracció. 

Presentació del llibre 'Pintura catalana. Les avantguardes', a la Fundació Mas Miró de Mont-roig del Camp — MqB

I deu tenir raó, Juncosa. Però tampoc no acaba de casar l'aposta per l'espai —magnífic, no es pot negar— amb la realitat efectiva. No és culpa seva —i prou que se’n queixa— però just darrere del cobert que feia de taller a Joan Miró, a escassos cinc metres, hi ha instal·lades unes pantalles acústiques que miren de separar la finca del soroll de l’autovia que encara no he entès mai gaire bé perquè no es va poder desviar a una distància raonable. És una xapussa que encara no he digerit. Les pantalles, esclar, no funcionen gaire bé i el soroll de l’A7 eixorda només entrar al Mas: és com posar a tocar una orquestra simfònica al mig del nus de les Gavarres. Si la intenció de l’espai era sentir la força tel·lúrica que inspirava el geni, per tant, els resultats són pobres. En canvi —i això no va per als esforçats gestors sinó per als responsables polítics— si la cosa és continuar traient suc del patrimoni cultural encara que estigui envoltat de merda i se li escatimi un mínim manteniment, ho estem fent molt bé. Tant com les pitonisses de París, que si els poguéssim preguntar com veuen el futur del nostre patrimoni ens dirien que millor que mai.