per
Abel Cutillas
16/08/2019
La immigració interior és un fenomen més o menys estudiat, conegut de primera mà per la majoria dels locals, tothom ha anat a estudiar o treballar a Barcelona, o tothom té a casa algú que ho ha fet o ho farà, però no sé si li hem donat mai prou la rellevància que el fenomen es mereix a nivell polític, social i cultural. Rellevància explicativa, vull dir.
En una novel·la recent de Pilar Romera, Li deien Lola, hi trobo, d’alguna manera, l’excusa que m’hi fa fixar. D’entrada trenca amb el bucolisme habitual, propi de qui no coneix la ruralia, aquella idea idíl·lica de la convivència amb els animals i el veïnat immediat als camps de cultiu i als bosquets més o menys decoratius. La perversió és a tot arreu, sembla voler dir l’autora, l’únic que varia són el conjunt de possibilitats que la perversió i el mal tinguin per expandir-se i de les que es donin per a resistir. La protagonista de la novel·la és abusada al poble i a la ciutat, a un nivell similar de crueltat. Ara bé, es descobreix com és precisament a la ciutat, on suposadament rau el vici, on ella té més possibilitats de sortir-se’n. El món rural se’ns presenta fossilitzat i, per tant, els mals ancestrals mai no cessen. L’abús sobre la dona, particularment, que es viscut com una normalitat, com una tradició, com una inèrcia i un fatalisme al qual les víctimes s’han d’abandonar, i guardar silenci. La ciutat, la ciutat del canvi de segle que pinta Romera, és l’origen del moviment, del perill i de les possibilitats. A un preu molt alt, és clar.
La famosa Lola es fa conscient del seu poder i entén el significat de l’alliberament gràcies al contactes amb els anarquistes del moment. D’alguna manera adquireix consciència de classe i de gènere, una mica avant la lettre. Fins aquí tot correcte i tot normal. Però, ara bé, un cop emancipada i havent fet el trànsit de ramera a senyorassa, torna al poble, al poble que l’havia expel·lit, a mostrar el seu trofeu, que no és altre que ella mateixa, ara sí, propietària de si.
La Pilar m’explica que, a nivell personal, la ciutat representa per a ella una constant sensació de desarrelament i també d’exili buscat. Va venir als divuit anys des de Riba-roja d’Ebre a estudiar a la universitat i aquí es va quedar, com tants d’altres hem fet. Barcelona sempre ha sigut per a nosaltres els indígenes nòmades la ciutat de la llibertat, per això l’estimarem sempre i la defensarem fins al final. M’explica una curiositat sobre la seva trajectòria literària. Diu que quan va començar a escriure de joveneta, devia ser cap als vuitanta suposo, produïa una espècie de literatura urbana absurda, tòpica i innòcua. Cal pensar que era l’ambient cultural del moment, on el que es valorava estava una mica plastificat i tot feia aquella olor de nou que molt ràpid passa a ser vell. Però un dia, habitant entre els joves i moderns, va descobrir els llibres d’un senyor gran, d’aspecte convencional i originari de Mequinensa, Jesús Moncada, the one and only. Diu que en aquell precís moment tota la seva vocació literària va canviar i els ulls, el cor, el cap i les mans li van dir: “Això”. Tot el que ha publicat té a veure d’una manera o altra amb el seu poble, al que només hi va un dia o dos l’any. És com si imités la seva protagonista, descobrir-se a ciutat però sentir la necessitat d’explicar-ho allà baix, a la coveta de la que t’has escapat.
De vegades penso que el fil que aguanta cosit el país és aquesta escissió de la consciència i no els limes que els funcionaris dibuixen sobre el mapa. Escissió embolicada amb ella mateixa i que, com més l’estires per desfer-la, més es tensa i més s’anusa. No som una bossa que contingui els elements de la recepta, som un cabell embullat i impossible de pentinar i fer fi. Som una rasta.
