Un altre article tòpic sobre l'estiu

Una altra foto tòpica sobre l'estiu — Cedida

Escriure sobre l’estiu comporta un greu perill de caure sobre els mateixos tòpics de sempre. Si et descuides, és molt probable que el que acabi sortint s’assembli més a una redacció de quaderns de vacances Santillana que no pas a aquella peça entre nostàlgica i mandrosa però a la vegada refrescant que tens al cap. De totes maneres, seré valenta i em llançaré a la piscina (noti’s aquí la referència estiuenca falcada d’esquitllèbit, una cosa molt d’article vacacional, també).

Un recurs al qual se sol recórrer en aquestes ocasions és intentar definir l’estiu en una sola paraula. Si jo ho hagués de fer, ho tindria molt clar: Formigueta. Aquest és el nom de la caseta que té ma tieta Montserrat a l’únic rogle sense urbanitzar que queda a Vilafortuny, i aquí és on passava bona part dels estius quan era petita, jo i set o vuit nens i nenes més, entre els meus cosins, la canalla dels veïns i fills d’amics de ma tieta. Uns estius de pel·lícula dels anys vuitanta, amb viatges a la platja travessant la via del tren, banys a la bassa plena de llot (el clor és per a covards i per a gent que no ha de regar els avellaners), corregudes camí amunt i avall i berenars de xocolata desfeta amb pa torrat les tardes d’agost que tronava.

Perquè un altre dels elements que no pot faltar en un article sobre l’estiu és la nostàlgia, l’estiu infantil com a paradís perdut, amb aquella taleia que tenim tots d’esporgar els mals records i pensar que en algun moment vam arribar a ser feliços del tot. Aquesta nostàlgia, a més, no està de més que vagi amanida amb alguna crítica als estius d’ara, que, com no pot ser d’altra manera, no tenen ni punt de comparació amb aquells, i també al turisme, que tot ho envesca.

Dintre d’aquesta última categoria d’article de denúncia estiuenca podria explicar el que va passar l’altre diumenge, a la Formigueta, mentre tota la família estàvem paint el pollastre a l’ast a sota de les moreres de l’entrada. En sec, vam veure passar pel camí un xic en calça curta i xancles, amb el cap aferrat al mòbil. «Iep, on vas? Que per aquí no es pot passar!», va cridar ma tieta Montserrat amb la seva veu de contralt de la Coral Nova Unió. Es veu que volia anar à la plage i que el Google Maps l’havia portat fins allà. Amb el meu francès macarrònic li vaig explicar no sé com que allò era un pas privat, que la sortie à la plage est fermée i que girés cua, que hi havia un altre camí tout droite et à gauche. 

En aquest tipus d’articles, doncs, ara tocaria fer alguna reflexió més o menys profunda, com per exemple que aquest turista segurament no era conscient que el Google Maps l’havia portat a un microcosmos en perill d’extinció, una manera d’entendre l’estiu que durarà fins que ma tieta perdi l’esma de portar els patracols de Vila-seca cap a la caseta per Sant Joan. El dia que això passi, que no trigarà gaire, es pot dir que morirà el meu estiu i que ja em puc espavilar a buscar-ne un altre si no me’n vull quedar òrfena.

Un pic llegit, veig que potser no me n’he sortit i que al final he acabat escrivint un altre article tòpic sobre l’estiu. Què hi farem. L’any que ve ho tornarem a provar, a veure si ho aconsegueixo.