Déu, Poblet i jo

L'esplanada del Monestir de Poblet, escenari d'una jornada complicada. — MqB

Cada cop que vaig a Poblet Déu em posa a prova. I jo m’hi presto, perquè ho considero la meva penitència merescuda per tenir una vida espiritual lleu i descreguda. M’agrada molt anar a Poblet. Sempre m’hi passen coses paranormals. Senyals que el cel m’envia perquè, sent com sóc donat a la superficialitat, no em desviï del recte camí de la Veritat i la Pàtria, les coses importants. Coses al cap i a la fi enformades del mateix material. 

Una vegada vaig haver d’arrossegar fora del recinte sagrat uns amics* que volien honorar la tomba de Jaume I fent-se una clenxa al cimbori del monestir, per celebrar la Diada Nacional. Sort que encara no anàvem prou carregats de ratafia per no adonar-nos que el sacrilegi ens podia conduir a la damnació eterna, deo gratias. Però, en perspectiva, no era tan estrany ni escabellat voler compartir la joia de ser catalans amb els pares i mares de la pàtria o màtria que ens van deixar tirats fa sis segles. Algun dia hi tornarem, a fer l’homenatge com déu mana. 

Poblet té una atmosfera estranya. De buit. Fa olor de resclosit espiritual. Fa de mal explicar, cal anar-hi. Però no a relaxar-se, això és un error comú. Poblet —que és una entitat immòbil i una ostentació inaudita de permanència— col·loca els objectes i els subjectes en tensió. Com que no s’hi mou ni un electró ambiental, la càrrega iònica i el moviment el poses tu. Si t’hi estàs prou estona, comences a notar com tot de micropartícules adormides se’t desperten i et martellegen per dins. Sempre que me’n vaig tinc molt mal de cap. El que passa en realitat a Poblet és que es pot observar, diàfanament i des de fora d’un mateix, com Déu juga i mou els cordills animals de la consciència. 

Entès el pols divinal que l’Altíssim proposa quan t’endinses a la zona d’influència del monestir, cal no defugir mai el repte. En una altra ocasió vaig programar una nit de sexe insà —testant tot de gadgets i líquids pecaminosos— a l’hostatgeria de Poblet, per trencar el silenci monacal i la pau imposada amb esgarips de vici i de plaer. Va tornar a guanyar Ell perquè se’ns va rebentar un pot de lubricant de litre per tota la fusta polida de l’estatge. Amb l’agreujant que feia olor i gust de meló i no puc sofrir els melons. De fet, en comptes d’amorrar-me al doll de les essències, vaig acabar amb el cap dins de la tassa del vàter, vomitant fins a trenc d’alba. Quines basques, Senyor. 

Com que no hi ha respostes científiques per explicar què passa a Poblet, em sembla evident que s’ha de recórrer a la fe. Dissabte passat hi vaig tornar i Nostramo no devia estar per romanços perquè just arribat ja em va avisar. Em va enviar un feix de rajos de sol mentre aparcava i, enlluernat com estava, vaig encastar les dues rodes de davant del cotxe en una rasa de desguàs de l’aparcament. Al sortir per veure què havia passat, una senyora francesa —enguany hi ha massa francesos per tot arreu— ja em va comunicar sol·lícita que havia vist tot l’incident i que no em molestés a cremar l’embragatge, que no el trauria d’allà sense una grua. 

Si vau estar atents al capítol Interregne, ja sabreu que ja tinc asseguradora i assistència en carretera. Em van enviar de seguida una grua de Montblanc i en menys d’una hora, un repàs al timeline d’Instagram i dues pipes ja tenia el cotxe fora del parany i em podia endinsar tranquil al Festival de Música Antiga de Poblet, que per això havia vingut. Però l’accident automobilístic no era la contrarietat que m’havien preparat els Fats per aquesta jornada a Poblet. La gran prova que se’m tenia preparada era resistir tota la vetllada sense adormir-me. El repte de l'alta cultura en la modernitat es bàsicament mantenir l'atenció. Caram quin pròleg més llarg que m’ha sortit. 

Com que em sembla extraordinari i m’omple d’orgull que Poblet pugui celebrar un festival d’aquesta categoria, gràcies a l’aposta i la dedicació d’un català universal com Jordi Savall, miro de venir-hi cada any, com a mostra de suport. El meu suport és important. Que no ens falti Savall, encara que no poguem arribar al nivell de la seva sensibilitat i intel·ligència. Altra cosa és que sempre tingui problemes per mantenir l’atenció als concerts però això ja és problema meu i del mal que m’ha fet internet. Ja són set edicions. Enguany, vaig venir més d’hora —prou d’hora per superar la contingència dels entrebancs celestials— per assistir a més a més a una conferència prèvia del catedràtic d’Estètica Xavier Antich, per veure si així m’immergia més en l’ambient i aconseguia gaudir més de l’espectacle posterior. 

I bé, tampoc me’n vaig sortir del tot, de concentrar-me en la ponència. En una Sala del Cubar increïblement plena de gent atenta i acalorada —el mateix Antich, suant, va fer una demostració gràcil del maneig del vano que ni Locomía— el professor va desplegar una discurs d’aquells també suats de la importància de la cultura i les humanitats en la condició humana. Poques idees estimulants. Va fer-se alguna pregunta que li contradeia la tesi principal basada en afirmacions de Schiller —«l’educació estètica condueix a l’educació moral», Jordi Savall —«les humanitats deshumanitzen» o Walter Benjamin —«tot document de cultura és un document de barbàrie». Preguntes sobre la relació de Bé i la Bellesa molt pertinents i que sempre queden resultones en marcs incomparables. 

Jordi Savall felicitant Xavier Antich per la seva conferència de blablablàs. — MqB

Llàstima que declinés contestar-les, potser perquè la prova de Poblet que Déu li tenia preparada a Antich era enfrontar-se a la humilitat de la ignorància. O potser perquè la seva feina consisteix en torejar la veritat i evitar-ne la cornada. No ho sé. No sé res. La cosa és si l’allisada dialèctica m’havia deixat més ben preparat espiritualment pel gaudi estètic del concert que seguia i he de respondre que sí: vaig asseure’m a l’Antic Dormitori dels monjos disposat a confrontar la sensibilitat amb l’intel·lecte apel·lat, i diria que la intenció era aquesta. 

Abans, en vint minuts de recés, vaig sortir a l’esplanada a prendre l’aire, saludar a Déu —fent-li saber que a mitja vetllada encara no havia vençut la meva resistència— i a deglutir ràpidament un entrepà de pernil i una cervesa (5,50€).  En aquesta edició, batejada Metamorfosis, els concerts principals de Savall amb Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya eren un tast vertical d’Stabat Maters a través dels segles, una col·lecció de cançons de la cort renaixentista de Nàpols i les Set Llàgrimes de John Dowland, una música introspectiva i cerebral a la interpretació de la qual vaig assistir. 

Jordi Savall, el noruec gros i els violistes d'Hespèrion XXI que es van enfrontar a la música profunda de John Dowland. —: MqB

Dowland va ser contemporani de Shakespeare, llaütista del Rei de Dinamarca i un tio raro. Les Lachrimae or Seven Tears són una alternança de pavanes depriments i alguna gallarda per no tallar-se les venes intercalada. Una música de gran qualitat, amb discurs programàtic i conceptual. El mateix Savall ja va advertir que era una obra pensada per tocar-se en una habitació petita, en rotllana íntima i que fiava l’èxit d’interpretar-la davant de gairebé mil persones —reitero que l’assistència massiva a un festival de música antiga em meravella— a l’acústica del Dormitori. La formació escollida va ser de cinc violes de gamba i un llaüt tocat per un noruec enorme anomenat Rolf Lislevand, que feia de contrapunt pinçat a la sonsònia del lament de les violes. 

Ho feien molt bé. Vaig aguantar concentrat més de mig concert i no se’m van tancar els ulls en cap moment, cosa que considero un èxit. Després ja vaig posar-me a mirar el mòbil i a molestar als meus veïns d’auditori, gent amb cultura que ja es veia que havien pujat a Poblet per fer-se millors persones a través de l’experiència estètica de màxima qualitat. Jo estic content, perquè en la meva partida particular amb Deú, enguany crec que hem empatat. Ja veurem l’any que ve.

El públic, més nombrós que mai, entregadíssim a Savall com si fos Beyoncé. — MqB