Hi havia una vegada a... les Gavarres

Les Gavarres, la zona comercial més hollywoodenca de Tarragona — Àngel Ullate

Temps era temps, les Gavarres devien ser això: un conjunt de petits turons que, per la seva forma, recorden aquesta mena d’embarcacions capgirades. El logotip de la gran àrea comercial se’n fa ressò, unes línies ondulades i molt esquemàtiques, que evoquen els monticles àrids que hi devia haver, abans que el gran monstre del capitalisme comencés a poblar la zona amb tot allò que és indispensable per a un ciutadà del nostre segle. Decathlon, Leroy Merlin i Media Markt poden tenir entretingut l’homo sapiens —però també l’homo habilis— durant tota una tarda de dissabte sense obligar-lo a plantejar-se gaire el sentit de la pròpia existència.

Muntar la teva pròpia cabana, unes botes per fer trekking que mai no estrenaràs, la darrera cafetera Nespresso perquè els amics no pensin que ets un troglodita; tot això i més es pot trobar en aquesta mena de població fronterera, en aquest El Paso situat a mig camí entre Tarragona i Reus, on els indis són a banda i banda de la línia divisòria, depenent d’on es miri. Al bell mig, i a falta del famós IKEA que algun dia vindrà a civilitzar-nos, la garita del 112, el telèfon d’emergències, com una torre de vigilància enclavada estratègicament, i que a mi em recorda aquell famós bar que un gallec tenia obert a la frontera entre Corea del Sud i Corea del Nord en plena Guerra Freda.

Arribar-hi no és fàcil. Per accedir a les Gavarres cal abans superar l’escull de la monumental rotonda de la T-11, una trampa mortal per a autòctons i forasters. Aneu amb compte, vaquers! Si no aguanteu més de tres sacsejades de l’atracció del torito loco a la fira del poble, potser val més que agafeu un camí alternatiu, o que ajorneu sine die les vostres ànsies consumistes. Sempre us quedarà el Far West de Port Aventura. Aquest altre oest llunyà —perquè la zona es troba, en efecte, a l’extrem més extrem dels barris de ponent de Tarragona— representa el racó més salvatge de les nostres comarques i no és apte per a esperits refinats. No s’hi val que només poseu de tant en tant els peus al Viena. Aquell antre de menjar ràpid potser recorda una mica un Saloon, però ben aviat us ho desmentirà el fil sonor de música clàssica i la seva agosarada decoració, entre greixosa i fin de siècle.

No us deixeu enganyar. Un dia perfecte a les Gavarres ha de començar amb una pel·lícula de tres hores als antics cinemes Òscar i, com a mínim, acabar amb un tiberi monumental en algun dels restaurants del voltant, el que més s’adigui amb el que hagueu acabat de veure. Si veniu d’una comèdia americana, feu un salt al McDonalds. Si heu vist un remake d’alguna pel·lícula de taurons assassins, per què no provar-ho amb el wok? Segur que hi trobareu la famosa sopa d’aleta de tauró. Si heu vist una pel·lícula espanyola, aneu a la Tagliatella: no trobareu cap restaurant menys italià, no ja a les nostres terres, sinó arreu del món. Jo mateix he fet la prova amb dos amics italians. Mai no haureu vist dos individus més descol·locats. Això, un risotto? Si, finalment, opteu per anar a veure la darrera pel·lícula de Quentin Tarantino, potser serà millor que vingueu sopats de casa.

Once upon a time in… Hollywood és una pel·lícula sense gènere i, aparentement, sense motiu. No s’acaba de saber exactament quin n’és el fil argumental, però les gairebé tres hores de metratge passen força agradables. Som al Hollywood de finals dels seixanta. Leonardo DiCaprio és Rick Dalton, un actor de westerns encasellat en el paper del dolent. Té un doble per a les escenes de risc, ni més ni menys que el personatge de Brad Pitt, que a més a més li fa de xofer i noi dels encàrrecs. La meitat de la pel·lícula és un joc nostàlgic, pel·lícula dintre de pel·lícula, amb un DiCaprio que tem acabar relegat al rodatge d’espagueti westerns i un Pitt de cinquanta anys que, lluny de ser un doble secundari, protagonitza els millors moments de la cinta i fa ombra al seu propi actor principal. Més brutal, i per això més Tarantino, és a ell a qui li són confiades la majoria de garrotades de la pel·lícula, fins a la traca final, que no desvelaré per temor al déu venjador dels spoilers.

En català no direm Hi havia una vegada… El gènere de la rondalla als Països Catalans té un començament molt més genuí, i que s’adiu força més amb el conte que ens vol explicar Tarantino: Això era i no era… Així és com comencen les nostres rondalles, perquè els contes juguen al terreny de la fantasia i no val la pena ni acreditar ni desmentir el que s’hi explica. Només així s’entén que Tarantino s’atreveixi a tractar un dels fets més sanguinaris i macabres que per aquella època van tenir lloc a Hollywood. El 8 d’agost de 1969, l’actriu Sharon Tate, embarassada de vuit mesos i mig, i tres amics seus eren assassinats brutalment, a ganivetades, pels membres de la família Manson a la seva casa de Los Angeles. Tate, que llavors era la dona del director Roman Polanski, apareix retratada a la pel·lícula juntament amb el seu marit polonès. I ara sí, salteu aquest paràgraf si voleu arribar verges al final del film.

Brad Pitt i Leonardo di Caprio, tarragonins d'honor — RTVE

Durant tota la pel·lícula, Tarantino juga amb aquesta frontera entre realitat i ficció. Molts dels personatges que apareixen a la pel·lícula, més enllà de Polanski i Tate, són reals. El mateix Bruce Lee hi fa aparició, i sembla que a la seva filla no li ha agradat gaire. Hi ha una dita popular catalana que li agrada molt a la meva amiga Montse, per l’alta veritat que conté, i que resumeix els meus dubtes amb el film: “On no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre”. La pregunta és: ¿què hi guanyava, Tarantino, de tractar un tema tan escabrós com l’assassinat de l’exparella d’un company de professió, ara fa cinquanta anys? Sembla que la pel·lícula jugui, inevitablement, amb la curiositat malaltissa de l’espectador. Però una curiositat que és fora de la pantalla, i no pas dintre. Només així s’entén que els dies de la pel·lícula estiguin perfectament datats, seguint la cronologia dels fets fins arribar a la fatídica jornada de l’assassinat. Aquí sí: no explicarem el final. Versió fidedigna o alternativa dels fets, homenatge que no ho sembla —Tate hi és retratada com una autèntica bleda— o catarsi que ningú demanava, tot té en aquesta pel·lícula un aire de ser gratuït. Per això és tan bona. Potser perquè, en aquesta pel·lícula, Tarantino aconsegueix portar la violència un pas més enllà, fins a la butaca on seu l’espectador, que no deixa de preguntar-se: ¿I això, per què? I és que la violència, per ser-ho de debò, ha de ser gratuïta.

Ben pensat, hi ha un lloc de les Gavarres que no he trepitjat mai. Hi aniria a sopar per fer una nit rodona, però les crítiques a TripAdvisor no són gaire engrescadores, malgrat títols tan exquisits com: “El dueño te engaña en la cuenta”, “Aconsejo no ir” o “Antro con encanto”. Qui no l’ha vist mai, passant per la carretera? Però, d’altra banda, qui ha gosat entrar-hi? El Buffalo Grill és el lloc perfecte per anar a sopar a les llunyanes Gavarres després d’una pel·lícula amb nostàlgies de western. Una altra crítica duu per títol: “El entrecot no lo entendimos”. No vull més problemes. Jo encara he de digerir la pel·lícula. Un altre dia ja vindré al Buffalo Grill, malgrat les crítiques furibundes. El món és tan cruel i incomprensible. Per avui, n’hem tingut prou. Massa, massa violència.