Els amants

Els gegants Teresa i Salvador del Vendrell, circumspectes.— Cedida

Estimats Salvador i Teresa,

No hi havia a València dos amants com vosaltres. Bé, tècnicament a València capital no vau aconseguir arribar-hi, però ja ens entenem. Quan dilluns 19 a primera hora del matí va saltar la notícia que els dos Gegants Vells del Vendrell havien desaparegut, l'alarma social va córrer com la pólvora per tot el poble i bona part del país, però jo vaig somriure. El Vendrell té la mala sort de ser un poble que, malgrat ser el bressol de personalitats com Àngel Guimerà, Pep Jai, Maria Julivert o Pau Casals, surt relativament poc a la televisió, ni tan sols ara que té un alcalde amb nom d'Action Man: no s'hi fan festivals musicals d'estiu per a gent benestant barcelonina, no compta amb cap restaurant de renom internacional i, sobretot, no té cap càmera fixa de TV3 que enfoqui el poble i permeti mostrar a l'espai d'El Temps quina és la situació meteorològica del municipi. Aquest és un privilegi que a la província de Tarragona té l'Ametlla de Mar, mundialment coneguda gràcies al fotimer de cops que en Tomàs Molina n'ha parlat en els darrers 25 anys. Sigui com sigui, El Vendrell no té res de tot això però us té a vosaltres, els primers gegants de Catalunya que s'han atrevit a alliberar-se. Per això vaig somriure quan vaig conèixer la vostra desaparició, ja que sabia que, en realitat, el que estàveu fent era fugir.

Ho vaig saber perquè de petit, fa una pila d'anys, l'Escolanet Recaptador de la parròquia va picar-me l'ullet i la meva vida va canviar per sempre. Jo estava a punt de complir 8 anys i, com tots els estius, estava de vacances al Vendrell, el poble de la meva família paterna en el qual hi vivia la meva àvia Enriqueta. Algunes tardes entràvem a l'església de la Plaça Vella, dedicada a Sant Salvador i en la qual a l'entrada hi ha la figura de cartró d'un escolanet clenxinat i amb cara de pa de quilo que, a les mans, sustenta una guardiola a la qual s'hi poden fer donatius. Encuriosit per saber què passava si tirava diners dins aquell recipient, vaig demanar cinc duros a la meva àvia i ella em va dir que, si m'hi fixava bé, l'escolanet em picaria l'ullet. Dit i fet. Va ser dipositar la moneda foradada allà dins i veure com aquella figura amb mirada de postguerra cobrava vida de cop i volta. El seu era un gest de confidència i camaraderia, per això vaig mantenir el secret, no vaig exclamar-me i vaig seguir passejant per l'interior de la nau central de l'església, d'un barroc tan carregat que encara avui quan hi poso els peus em fa sentir com si em trobés en una ciutat remota de Sicília.

Sense dir-ho mai a ningú, cada tarda a partir d'aquell dia vaig anar a visitar l'escolanet durant una estona i, quan ningú ens veia, escoltava els seus laments. Aquell fet va fer témer als meus pares que professés una profunda fe catòlica, motiu pel qual van decidir escolaritzar-me a un col·legi de jesuïtes, però en realitat el que estava professant era un altre dogma: va ser ell qui va explicar-me, per exemple, que n'estava fart de veure com la seva força de treball servia per generar un capital del qual no en veia ni un 10%, per tant de l'Escolanet Recaptador no només vaig aprendre que totes les figures de cartró pedra teniu vida pròpia, sinó que també vaig comprendre com funcionava el capitalisme. Per damunt d'aquesta frustració, però, va explicar-me que el lament més gran de la seva vida era no poder moure's de dins aquell temple i haver de gaudir del seu amor secret amb Santa Anna sense la possibilitat de sortir d'allà dins. «Ja ens coneixem tots els racons de l'església i això és avorridíssim», em deia. No demanava gran cosa, només alliberar-se d'aquella presó particular i poder sortir a fer un vol, ni que fos a estirar les cames i fer un frankfurt amb formatge al Passeig Marítim de Coma-ruga, que segurament a ells dos els hauria semblat el paradís.

La Guàrdia Civil del Regne de València recuperant el remolc dels gegants del Vendrell — Cedida

També vosaltres segurament buscàveu, a 89 anys, el paradís. Us havien parlat de les platges verges del Delta de l'Ebre, dels pobles medievals de la Plana Alta o el Maestrat i d'un palau a primera línia de mar que, algun dia, va ser la residència d'un Papa. Buscàveu, senzillament, sortir del magatzem municipal on viviu i d'on només en sortiu quan teniu actuació. Durant aquests anys heu conegut moltíssims pobles, heu ballat a moltíssimes places i heu picat l'ullet a moltíssimes criatures que, com jo, aquesta setmana també sabien que havíeu fugit N-340 avall impulsats per un desig d'amor, ja que l'únic que buscàveu era descobrir món sense que ningú més que vosaltres us guiés els passos. Fer-vos selfies a la platja, fer una paella al Cabanyal, llogar una bicicleta per recórrer València emulant totes les localitzacions d'aquella cançó de La Gossa Sorda, beure una ampolla de vi a la Plaça Redona i, sobretot, dormir en alguna pensió on el vostre amor brusc i salvatge us permetés fornicar fins a fer grinyolar els matalassos. Per desgràcia, però, la vostra aventura secreta que podria haver estat digne d'un film de Roberto Benigni amb una pàtina de realisme màgic va acabar de la pitjor manera possible, amb un dramatisme digne d'una òpera de Wagner: entregats a la Guàrdia Civil.

Potser mai no sereu com Tristany i Isolda, ni tan sols com Abelard i Eloïsa, però per tots aquells que sabem que rere la duresa i rigidesa de la vostra pell de cartró pedra hi batega vida, mai més no sereu dos gegants qualsevol, Salvador i Teresa. Perquè no hi havia a València dos amants com vosaltres, car de gegants com vosaltres en són parits ben pocs.