Nosaltres, els pagans

Quatre pedres clàssiques, però molt ben posades — Cedida

Un dia, un arriba a la ciutat de Pompeia, a Itàlia, i, de sobte, ho entén tot.  Ara us explicaré què em va passar, perquè va ser una mena d'epifania. Quina és la idea, la imatge mental que un té sobre com ha de ser una casa, si la pogués aixecar des de la primera totxana fins a la darrera teula? Aquesta és la pregunta que em va venir al cap quan caminava pels carrers desenterrats de la ciutat romana: el que estava veient n'era la resposta. Per què aquelles cases, aquella ciutat eren cap resposta a res? Quina cosa més misteriosa. Però poc a poc, la llum s'obria pas. Des de ben jove, quan anava a Tarragona al cinema, a passejar o a la platja, invariablement travessava la muralla unes quantes vegades, creuava les vies del tren prop de l'amfiteatre, passava per la plaça del Pallol. Amb l'escola vam visitar el museu arqueològic i la necròpolis, més d'un cop. Les fotografies mentals d'anys, doncs, s'apilaven a la memòria, poc a poc. Les escultures, les columnes i els mosaics, com les banyava la llum del sol, com de la pedra en sortien paraules escrites amb una llengua que va conformar en bona part la que parlem avui... Tot plegat anava fent pòsit en algun racó del terrat.

Molts anys després, a Pompeia, caminant per aquells carrers vaig veure clar com seria la meva casa ideal perquè no podia ser d'una altra manera. Allò que els romans de Tàrraco i els de la vora del Vesuvi van construir era el mateix, per això em sentia que era a casa meva. 

Ara anem pels grecs, unes arrels que tenim més pregones, milers d'anys enrere. Primer, i sempre en el meu cas, hi va haver Empúries, que vaig conèixer amb l'escola, i després, en unes colònies. On és i com és l'indret on els grecs van desembarcar al nostre país és important de retenir: port natural, de mida humana, amb aigua potable a prop. Trepitjant-ho avui i sabent com eren els grecs antics, ja es veu clar com anava tot plegat: a un lloc com aquest hi arribaven uns vaixells, exploraven els topants i, de seguida, a aquells grecs, els agafaven unes boges de fundar una ciutat. A partir d'aquí, sempre s'acabaven barrejant amb els que ja hi vivien i, al cap d'un temps, es feien independents de la metròpoli. 

Conèixer Grècia va convertir-se en un somni des que, de molt joveneta, una professora de grec amiga dels de casa, em va deixar en préstec una enciclopèdia de mitologia grega en uns volums grossos de color d'ivori plens de fotografies. Me la vaig empassar sencera i quan l'hi vaig haver tornada, vaig anar corrents a comprar-me els llibres d'en Robert Graves, vaig llegir la Ilíada, l'Odissea, és clar. A la Bernat Metge, que tenia a l'abast, també hi vaig acudir a buscar més coses. Tot aquell enlluernament i interès profund va cristal·litzar el dia que vaig trepitjar Grècia per primer cop i aquí va venir la segona epifania. Totes aquelles illes, ciutats, muntanyes i ports que ja coneixia per les històries que n'havia llegit es desplegaven, de debò, davant meu: aquí, Hèrcules hi va matar un lleó, aquí, Apol·lo va escanyar la serp, en aquesta ciutat hi va néixer Èdip. Era impressionant. Grècia se t'enfila per les cames com una heura i t'encasta una corona als cabells, ja no te'n desfàs, d'aquells indrets, d'aquelles històries. I l'únic que fas és tornar-hi, una vegada i una altra, i aprens l'alfabet grec i et llences a dir quatre coses i els grecs t'expliquen mil històries. Tot agafa sentit i davant de l'Olimp, dius, "és clar, que allí dalt hi viuen els déus" i trepitges el Partenó i mires el temple amb respecte cap a Atena, la deessa sàvia i protectora d'aquella ciutat. I, en silenci, ho agraeixes, un cop i un altre.

Grecs i romans conformen els sediments de la terra d'on sortim, d'on sorgeix el que n'hem dit civilització occidental, que va ser, de fet, forjada entre Orient i Occident, en aquells temps que foren, Grècia i l'Àsia Menor, i després, l'Imperi romà. A l'herència grega hi pesa tant Herodot d'Halicarnàs, com Safo de Mitilene, Homer  d'Esmirna com Pèricles d'Atenes o Pitàgores de Samos. L'imperi romà va abastar tot el Mediterrani però anava des l'Atlàntic fins a Constantinoble, de Viena fins el Sàhara. La transmissió de tot aquest llegat ha seguit diverses vies, les àrabs són molt importants, ho hem llegit i ens ho han explicat, però no són les úniques. Les vies cristianes de transmissió, no sempre van ser respectuoses amb el llegat de l'antiguitat. Si pensem en com va acabar la vida de la científica i filosofa Hipàtia d'Alexandria, se'ns posen els pèls de punta. Sí que hi havia monjos que guardaven i copiaven textos antics però res d'això circulava ni era públic, com a l'antiguitat. I pel camí se'n van destruir piles, de documents i llibres. Temples i acadèmies cremats, filosofia perduda, art destruït i memòria esborrada. Recorden "El nom de la rosa"? A estones fa una mica de por.

El llegat cultural de l'anomenat món antic, pagà, ha estat recuperat en diverses èpoques de la història i molts estudiosos i científics han descobert veritables tresors que ara són patrimoni de l'espècie humana i hi són per sempre. Aquell intent primitiu d'esborrar-lo no ha sigut exitós i és obvi que qualsevol Déu d'avui té altra feina que voler eliminar la cultura i les arrels de la humanitat, tot i que en el seu nom, encara es fa a moltes bandes.  Cada vegada que, amb l'excusa que sigui, algú amb altaveu recolza el seu discurs menystenint aquest llegat o pretén esborrar-lo amb una frase, el que fa, realment, és força inútil: mentre visqui mai podrà fer callar una veu pagana que li parla a l'orella i li explica històries i idees sobre com és el món i què hi fan els homes i les dones.