El 2 de setembre tot obri

'L'any nou s'obri ara com un meló d'Alger, i com els melons no saps mai si seran bons fins que els obris...' — Cedida

El 2 de setembre tot obri. Obrin els establiments no lligats estrictament al turisme, hi ha tot de cartells presos darrere de persianes que ho anuncien. El bar de l’Avinguda la Salle, que deia que tornarien després de vacances, no ho farà: està precintat pels Mossos. A casa, obrim els últims melons d’Alger (torna a obrir, la fruiteria, però el seu gènero no farà ja tant de goig com ha fet fins ara). S’obrin les caixes registradores de les papereries que, amb la tornada a l’escola, al setembre faran l’agost. S’obri també, per tant, el curs escolar i les motxilles són obertes per encabir-hi aquell material que sempre falta i que després mai no es fa servir. S’albira, afortunadament, l’època de les sabates tancades.

Alguns, uns pocs, encara han d’obrir la maleta després del darrer viatge: la miraran, però, durant llargs i espessos minuts, llargs i espessos com diumenges, tancada als peus del llit. Hauran tornat, això sí, amb la ment tan oberta! Amb la perspectiva tan canviada, amb les prioritats tan clares! Nosaltres, en canvi, obrirem al mòbil el suggeriment de GoogleFotos «recorda que vas fer aquest dia fa un any, fa dos, fa tres» i serà el més semblant a viatjar que ara podem imaginar.

El dos de setembre s’obri la possibilitat de trobar lloc per aparcar vora la platja, i a les cases finalment es poden obrir les finestres i apagar els aires condicionats i fer un poc més feliç la Thunberg. Els veïns obriran la porta del jardí als seus cans i ens tornaran a servir de detector de transeünts. L’agenda de la meua metge de capçalera s’obri també, per fi, i per fi podrem obrir els resultats d’unes anàlisis de sang que em van demanar fa dos mesos.

Els telenotícies obrin amb els mateixos titulars: agressions, polítics cosins de polítics fills de polítics del règim, vaixells de rics, vaixells de pobres, famosos que s’han casat. De vegades els hàbits generen confort, però aquestos, pense, no.

Imagine també les persones darrere el terme jurats de reconegut prestigi dins el mon de l’art/la literatura/la cultura, que seuen amb el cansament com apriorisme al seu escriptori o butaca, amb els sobres encara tancats de les obres que s’han presentat convenientment relligades. Es remouran als seus seients, incòmodes per alguna cosa que els emprenya a la butxaca de darrere dels seus pantalons llargs, que és el compromís que van oferir als organitzadors ara deu fer un any. Obrin el sobre i deliberen.

El dos de setembre, diuen, haurem d’obrir els paraigües. Probablement, amb el vent, se’ns obriran al revés. S’obriran també aviat les inscripcions d’activitats dels Centres Cívics; el Pilates, la Guitarra I, i Ceràmica per a principiants semblaran una bona idea per reprendre els propòsits d’any nou. Perquè, ho sabeu, l’any nou s’obri ara com un meló d’Alger, i com els melons no saps mai si seran bons fins que els obris, per més copets oraculars que dones. A casa hem esmorzat l’últim tros de meló roig que ens quedava a la nevera. Després he agafat les motxilles i he pujat al bus 20 i he deixat la petita per anar a treballar. Tanque així un període de permís que sempre és massa curt. Preferiria, en canvi, que m’hagueren obert per la meitat.