Amposta i els bous

Un bou que està de bon any, pastant hipotèticament per les terres baixes de l'Ebre. — Cedida

Corria l’any noranta, mons pares tenien trenta anys, jo, cinc. Lo primer dia de festes d’Amposta, també conegut com Lo Dia del Bou, tothom s’aixecava molt prompte. A mi ma mare em despertava cap a les sis i mitja del matí i me pujava a la carreta de mon tio Fernando. Allí hi trobàvem la família materna i amics d’uns i altres de totes les edats. La resta de famílies del poble feien lo mateix amb les respectives carretes perquè aquí, a Amposta, almenys als anys noranta, era impossible que no tinguesses un familiar o amic amb un camió o tractor amb carreta. Pel poble corria un bou capllaçat (aquella atrocitat, sí), però això era lo de menys: lo que era una xalera aquell matí era que dins la carreta portàvem ribells d’aigua i anàvem donant voltes al poble o mos aparcàvem en un lloc determinat i llançàvem povalades contra els que passaven pel carrer o contra les altres carretes.

A mesura que avançava el matí i el grau d’alcoholisme dels ampostins, les carretes anaven quedant-se quietes i deixaven pas a jeeps, meharis, furgonetes; i les povalades d’aigua degeneraven en povalades d’aigua amb farina, globus d’aigua, kalàixnikovs de plàstic fluorescent carregats de vi de Batea. Lo poble era tot un esclat de diversió. Lo bou era una excusa, o això és lo que sempre m’ha semblat a mi. Lo que passa és que, claro, una d’estes dues activitats era una salvatjada i per això es van haver de prohibir les carretes i les povalades d’aigua. Lo bou no, lo bou es va quedar.

«Afanya’t que mos agafarà el bou.» «¿Te portaràs bé, al metge, o farem bous?» «Tenia un cul com una plaça de bous.» «És igual que està fort, ell, està com un bou». A Amposta i, per extensió, suposo que a uns quants municipis més del Montsià, la semàntica bovina està a l’ordre del dia. Estes quatre expressions ja m’han semblat prou representatives perquè vos feu una idea de com d’arrelat està el tema al terreno. Jo mateixa les he sentides i fetes servir moltes vegades a la vida sense ser gens aficionada als bous. Ben al contrari: trobo que les festes amb bous s’haurien de substituir per, no sé, festes sense bous.

Conec molt bé les festes del meu poble, en soc usuària des que vaig nàixer. Me consta que en los últims anys s’han intentat aportar alternatives als bous, tant per als jóvens com per als grans, tot i que els bous s’han mantingut, fins i tot ampliat, i ara es presenten en un programa de festes a part. Però durant molts anys, almenys així ho recordo, si volies passar la tarda de festes entre amics, l’únic que hi havia al programa eren bous (i tir a l’arc, val). Una plaça de bous feta de palets i carretes polsoses i precàries als afores del poble, dos xiringuitos i vinga, de les cinc de la tarda fins a la una de la nit, tothom amb el porró, la llangonissa i el meló de moro. Això ja era així quan mon iaio (de 94 anys) era jovenet. Lo que em sorprèn és que esta mateixa plaça encara s’alça agost rere agost en un poble que diu que és ciutat. Matí, tarda i nit. Correbous, bous a la plaça, embolats i capllaçats. Any dos mil dinou, amics. Sota el paraigua de... la tradició? Què voleu que us digue, també era tradició casar-se amb la cunyada quan se’t moria la dona, què sé jo.

És possible que lo dels bous sigue un lobby que els governs municipals no s’atrevixquen a tocar. Lo que és segur és que passo vergonya quan veig imatges del meu poble fent patir un animal mentre uns quants (perquè no en són milers, en són uns quants) com més malesa fa el bou més xalera tenen.

De les bondats del meu poble, que les té, ja en parlaré un altre dia. De les dunes de les platges del Delta, del color dels flamencs de la badia, de la gràcia dels músics de les bandes i de les ganes que tenim la majoria de deixar de passar vergonya per aberracions com les dels bous, ja en parlaré un altre dia.