El preu d’una bona història

El noble saló de ball de la Casa Castellarnau, escenari dels fets luctuosos.— Tarragona Turisme

«No me jodas que en Tarragona también tenéis fantasmas». Això és el que em va respondre l’actor Willy Toledo al bell mig del carrer Cavallers quan, aquest passat mes de desembre, vam passejar-lo per algunes de les il·lustres pedres dels voltants, poc abans que el fotògraf Pep Escoda el pesqués al vol per a fer-li un retrat al seu estudi, esculpit en blancs i negres. Toledo venia al Festival REC a presentar-nos una de les ficcions en les que participava i nosaltres, de tornada, vam obsequiar-lo amb una de les rondalles locals. 

Algunes històries són com l’energia; no es creen ni es destrueixen, simplement es transformen. I la del fantasma de la Casa Castellarnau és una d’elles, que engrandeix aquell tòpic que diu que les ciutats que es mereixen una passejada tenen el seu fantasma local. 

En aquest cas, el còmput d’arquetips gastats faria tòrcer el llavi amb un mig somriure al mateix Edgar Allan Poe, ja que les desventures de Carolina, la filla dels Castellarnau que llangia tancada en alguna habitació del casalot a causa d’alguna malaltia —parlen d’epilèpsia, parlen de tuberculosi, a saber de què parlen— i que ha passat a la història com un espectre, ens remet a aquells contes gòtics adornats amb cadenes i llargues bates blanques desenfocades.

Des de fa pocs mesos, l’adreça postal on rebo les factures m’ubica a escassos pocs metres de la pobra Carolina. Si alço la vista del teclat veig alguna de les cambres en les que, suposadament, la fantasma encara campa per una casa plena de sales pintades amb frescos i cadires vellutades. Entre altres privilegis, he descobert que la seva ombra fantasmagòrica va més enllà del rastre, entre terrorífic i humorístic, que va deixar al programa Cuarto Milenio i que l’ombra de la quimera segueix ben viva. 

M’ho confirmen els meus veïns. Un d’ells em va explicar fa poques setmanes que ell mateix havia vist, fa anys, l’ombra translúcida d’un espectre amb el pit aixafat contra una de les finestres que s’aboquen al carrer. Ho confirmen aquelles històries que he sentit durant l’estiu, que parlen de les boles de billar que apareixen desordenades cada matí. Fins i tot la meva vista em va fer dubtar, durant algunes setmanes de primavera, quan m’entretenia a contemplar les llums dels pisos superiors que s’encenien misteriosament de matinada. 

També ho certifica l’interès turístic. Les nits de canícula han vingut amb torna i m’han regalat les nombroses interpretacions del fenomen que expliquen els guies. «Se dice que en la casa hay dos fantasmas, la misma Carolina y su madre, que todavía podrían estar en la casa». Estava treballant quan vaig sentir el clàssic soroll de micro i, en comprovar que la familia espectral havia augmentat, no em vaig poder resistir a la temptació d’asseure’m al balcó a escoltar. 

Durant aquest mes d’agost he anat repetint l’experiència. Els pastors del ramat parlen i nosaltres escoltem, ells a baix i jo a dalt. Tothom calla quan arriba el moment en el qual Carolina surt, metafòricament, a escena. Els discursos sempre recullen la mateixa part fonamental de la història; la reclusió de la nena malalta, la visita d’experts en parapsicologia, l’aparició mediàtica al programa de l’Iker Jiménez i, com a epíleg, aquelles persones sense nom que han sentit el piano quan el casalot no estava encara obert al públic. 

Pero aquesta tarda no ha anat així. Davant d’un grup d’unes deu persones ben interessades, el cicerone els ha deixat amb la mel a la boca. «Se cuentan muchas historias y leyendas de esta casa, que se dice que está habitada por fantasmas, pero si desean conocer más pueden apuntarse al recorrido nocturno de leyendas que hacemos esta noche». El meu escàs sentit de la vergonya ha estat l’únic que m’ha impedit d’abocar mig cos pel balcó per veure la cara de desencís de l’auditori davant de la història incompleta. 

És ben cert que algunes històries son com l’energia; no es creen ni es destrueixen, simplement es transformen. I aquesta cada cop genera més ingressos turístics, tant que ja espero la sèrie de ficció que aportaria a tot el barri el glamur que ens mereixem. Només desitjaria que algun dels papers el reservin al sofert Willy Toledo, que ja coneix part de la història.