Processats

Reus, plaça del Mercadal, 3 d'octubre de 2017 — Arxiu TarragonaDigital.com

8 de març de 2010. Neva a Barcelona. La ciutat està paralitzada. Malgrat tot, al vespre, per la rampa que mena a la seu del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions) al carrer Rocafort, van baixant persones. Fa una colla de dies que cada dilluns es troben per anar perfilant l'equip de treball del districte de l'Eixample de Barcelona Decideix, la plataforma creada per organitzar, a la capital catalana, la consulta per la independència. Culminarà tot de consultes a altres municipis iniciada a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009. Avui, però, un noi —un reusenc vingut de Nou Barris i aterrat a la Nova Esquerra de l'Eixample— indica a la gent que no hi haurà reunió, que se'n tornin a casa. No hi ha una organització definida ni una data, encara. Ells no ho saben, però s'han endinsat en una aventura anomenada el Procés.

Treballaran tot el 2010. El juliol d'aquell mateix any, la manifestació sota el lema "Som una Nació. Nosaltres Decidim", que responia a la sentència del Tribunal Constitucional emesa el dia abans de Sant Pere del mateix any que retallava l'Estatut aprovat el 2006, col·lapsarà Barcelona. Més que una manifestació, és una concentració. La gent pren la ciutat, envolta la capçalera formada pels governants de torn. És fan petits. Les persones de l'Eixample Decideix, de Barcelona Decideix, que trepitgen el carrer dia a dia recollint vot anticipat, se sorprenen de la dimensió de la mani. Tot plegat es precipita, s'accelera. La gent ha deixat de mirar-s'ho tot des del balcó enretirant una mica la cortina. Baixa al carrer. S'arromanga.

El 10 d'abril del 2011, 257.645 barcelonins amb un 89'7% decantats pel sí, posaran la cirereta al pastís en això de demanar a la gent que hi digui la seva dins d'una urna. Cal vehicular aquest despertar. Constituïda el 10 de març del 2012, l'Assemblea Nacional Catalana aprofitarà la inèrcia de la gernació del 2010 amb el múscul de totes les persones que, als 549 pobles on s'ha celebrat la consulta, tenen ganes de continuar.

El 23 d'agost de 1989 feia 50 anys del pacte Mólotov-Ribbentrop signat a Moscou. Tu, Adolf, no m'atacaràs a mi i jo, Ióssif, no t'atacaré. A més, ens repartirem, com a bons germans, tot de països. Una cadena humana de 560 quilòmetres comunica Vílnius (Lituània) amb Tallinn (Estònia) passant per Riga (Letònia). Es demana la independència dels Països Bàltics. Entre un milió i mig i dos milions de participants. El 13 de setembre del 2013 a les 17.14 les campanes de la Seu Vella de Lleida, repiquen. Tot de campanars es van afegint al so dels batalls de la Terra Ferma. Entre el Pertús i Vinaròs, seguint l'antiga Via Augusta, una mica més d'1.600.000 persones, 30 anys després, tornen a reivindicar la llibertat a Catalunya. Es posen a la venda unes samarretes de color groc. És la primera vegada que aquest color fa acte de presència. Ja no se n'anirà. S'anirà marcint.

Trobem el mateix noi que fa tres anys abans, sota la neu, feia de segurata patriòtic. Aquest cop és a Alcanar. Coordina un dels trams. Hi han arribat tota una legió des de Barcelona. Majoritàriament de l'Ateneu Layret del barri de Sant Antoni. De bon matí s'han repartit al llarg de la Nacional. Més avall de l'antiga cimentera. El sobta que la Guàrdia Urbana de la població se li quadri: "Pel que necessiteu". Durant tot el matí, molta gent els pregunta quan tallaran la carretera. Molts van a dinar a Sant Carles de la Ràpita i no volen trobar-se amb sorpreses. Gent de totes les edats. Sí, el 2013 en aquest tipus de manifestacions encara hi anava gent jove. Després d'una bona arrossada, tornen a la feina. No han de patir, hi ha molta més gent de la necessària per omplir cada tram. Festa i lluita i llagostins de Sant Carlos.

El 9 de novembre del 2014 el Parlament de Catalunya organitza una consulta "oficial". El "no" esperat de Madrid de celebrar un referèndum, porta al Parlament, a fer només una consulta. No es diu enlloc que el resultat hagi de ser vinculant. Es demanen voluntaris. Fa anys, però, que el que s'anomena el Procés, ha saltat a l'àmbit internacional. El món ens mira. O almenys llavors ens mirava. Tornem amb el nostre protagonista. S'ha fet voluntari i li ha tocat prestar els seus serveis a un col·legi del barri eixamplenc de Sant Antoni, que és on viu ara. Mentre fa cua per votar, es troba un company de batalles del 2010. Ara viu a Anglaterra i ha vingut a votar expressament. Fruit del que dèiem més amunt, una televisió japonesa que utilitza els serveis d'un traductor que parla castellà s'adreça al company. Li demana si li poden fer una breu entrevista. Tot i que ell s'ofereix en fer-la en anglès, l'entrevista es fa en castellà, idioma que el company no domina en excés.

El nostre protagonista riu sota el nas: sap que allò és una bona metàfora. 2.305.290 persones participen en la consulta, un 80% es decanta pel sí-sí. La pregunta, feta per satisfer bàsicament el sector d'Iniciativa, vista des de la distància, fa una mica de riure. Malgrat les amenaces de l'Estat Espanyol i malgrat que Catalunya, durant unes hores, exerceixi atribucions que no li han estat transferides i per tant exerceixi una certa sobirania, no passa res especial. Els catalans traiem pit. "Tanta amenaça, tanta amenaça... Al final res!". Saben que Artur Mas té el cap massa fred per fer cap bajanada amb els resultats, però també saben que això és imparable. Però probablement en prenen nota. No els tornarà a passar. De pensar amb el cap, a fer-ho amb les gònades, els governants espanyols, són campions de velocitat.

El primer dia d'octubre del 2017, el nostre home el trobem a Reus. Ha deixat enrere la comtal. Els anys pesen i moltes de les coses que el van fer marxar de la ganxeta capital, ara les troba a faltar. Sigui com sigui, al col·legi General Prim, com a tantes escoles del país, hi ha hagut una part de la gent que s'hi ha quedat a dormir. La rumorologia parla de la possibilitat que els col·legis es tanquin la nit abans. Ell hi fa cap a les sis del matí. Se sap que aquesta vegada les coses poden anar diferents. L'intent de cop d'estat fallit del 20 de setembre no presagia res de bo. Puigdemont no és Mas i tot i que això d'anar "de la llei a la llei" damunt el paper es veu molt bé, a la pràctica, els imponderables es compten per milers. A les set del matí, les urnes arriben al Prim. Aplaudiments. Llavors no ho podem saber, però arribaren de Xina via França. A quarts de vuit, criden els voluntaris per estar-se a les meses. Més tard, els primers problemes informàtics. Ja hi comptaven. Cap al migdia, ja se sap que aquesta vegada, els espanyols sí que faran alguna cosa.

Sant Julià de Ramis, pavelló municipal, 9.15 hores del matí. És on s'espera que voti Carles Puigdemont. La Guàrdia Civil hi entra a la força. Els mastegots es repartiran per tot el país. Tres dies després la plaça del Mercadal de Reus està plena com un ou. Fora que sigui per Sant Pere, costa que s'ompli de gom a gom. Un sol clam, una sola veu. Vaga General. No es para l'orella. El soroll dels despatxos ensordeix el crit de la gent. El "sí però no" del dia 10 ja fa tard. La proclamació del dia 27 va ser una festa amb regust de derrota, exili i presó.

Avui, setembre del 2019, s'espera la sentència del judici a tots els qui van decidir jugar-se-la. No som al 2010. No tot està per fer i no tot és possible. L'Assemblea, Òmnium Cultural, controlen totes les reaccions. Pastilleta sota la llengua i cap a casa. Hi ha marge per un esclat espontani que pugui construir alguna cosa nova? Govern de Transició per a què? L'entorn convergent es clava i desclava punyals amb el joc de sigles, noms, representativitats, egos... I malgrat tot, la figura de Carles Puigdemont, contra tot pronòstic, els fa guanyar eleccions. Esquerra vol tornar als anys trenta. Qui farà de Macià? Qui farà de Companys? La CUP, canviant d'estratègia, ja està governant amb el PSC a molts llocs. “Les dinàmiques municipals són diferents…", bla, bla, bla. Mentrestant, els Panteres Platejades, cada vegada són més. On són els joves? Ningú no ho sap. El nostre protagonista, que s'ho mira tot de molt lluny, serà on li diguin que hagi de ser, però que no li vinguin amb comprar samarretes i fer formacions i encendre llums que es veuran des de molt lluny. Espera, com molts. Si hem arribat fins aquí. Com les aplicacions que encara no s'han inventat i que hauran de ser indispensables, potser els qui faran les coses bé, encara no són coneguts. Els esperem. Fa molts anys, segles, que els esperem.