Els meus onze

La Via Catalana de 2013, entre l'Ametlla de Mar i el Perelló — somsegarra.cat

No és una opinió popular, ho sé, però allò que hem conegut com a Procés és el millor que li ha passat al país en molt de temps. Pel cap baix, als últims cinquanta anys. En aquest mil·lenni, sense cap mena de dubte. Ara, al 2019, immersos en la depressió o el menfotisme, segons la sanitat mental de cadascú, costa de veure-ho. Cal fer esforços importants. Però en perspectiva, la dècada de somnis de llibertat que deixem enrere serà recordada com una era de felicitat i alliberament, una dècada prodigiosa. 

No d’alliberament nacional, esclar, això és secundari. Però sí d’alliberament personal, de mindfulness, d’integració holística amb l’entorn, de plenitud. Estic tan content d’haver-ho viscut amb tots vosaltres! Tinc un record vívid del 2009, dels fets d’Arenys. Era fora, era jove, era a l’exili. A l’exili econòmic. Perquè, al capdavall, el Procés ha estat un joc d’equilibris entre el benestar mental i la penúria econòmica. Sense la tensió política d’aquests deu anys, com hauríem superat la crisi? Quants suïcidis més, quants cismes familiars, quants divorcis, quantes tertúlies futbolístiques extra hauríem hagut de suportar? Quines desgràcies no haurien assolat el país, reduït pràcticament a la misèria després de la fallida encoberta de 2007, sense l’entreteniment colorista dels onzes de setembre. 

Recordo molt bé el 2009, com deia. Va ser un gran impacte perquè jo llavors era molt nacionalista i no ho sabia. Com quan et troben una al·lèrgia i la ciència mèdica t’explica per fi per què cony t’ha sortit tota la vida aquella erupció cutània tan desagradable. Un despertar de la consciència. Un prendre partit. Un desastre, però també una nova raó per viure i tirar endavant, que és el que diu la gent quan els diagnostiquen càncer. Allavòrens tenia un blog, que era una cosa que es portava molt. Vencent la immensa vergonya que em produeix, reprodueixo tot seguit l’entrada d’aquell 11 de setembre. Em torno a excusar: no era jo. Ara sóc una persona diferent. Una persona molt millor, gràcies al Procés: 

«Hem viscut sempre amb la promesa (tàcita i somorta com totes les coses importants que ens passen) que totes les derrotes i humiliacions, les repressions i les mentides, les apropiacions indegudes i els crims d’estat acumulaven energia en una gran dinamo que, de cop i volta, un dia, il·luminaria de sobte el país. 

Que totes les vegades que hem notat (més que escoltat) en un familiar, un amic o un conegut el pes feixuc de la tirania no eren més que el preàmbul de la ineludible carambola que ara tots esperem acorralats en un racó de la taula de billar. 

A la mítica Vall de l’Arc Iris (Finian’s Rainbow, 1968), enmig de la Gran Depressió i el racisme més visceral, també esperaven el seu Come-and-Get-It-Day, el dia en què sortirien de la misèria i que recuperarien dels cacics, la terra. La certesa del triomf no era mística ni màgica tot i els follets irlandesos i les olles d’or, sinó que es basava en el convenciment tel·lúric que, només voler-ho i agafant les coses amb les dues mans, tornarien als seus legítims propietaris. 

Avui, 13 de setembre de 2009, després d’una brutal tempesta de final d’estiu, s’ha vist un tímid Arc de Sant Martí. I de l’estómac m’han pujat també dos íntims convenciments: u, que en algun lloc d’Europa de semblança a aquella Sinera del Poeta, un poble ha celebrat per fi el seu Come-and-Get-It-Day; i dos, que, posant els peus a terra, quan deixem de somiar serem lliures.» 

És molt gros. Quina vergonya. Quan deixem de somiar serem lliures. Quin fill de puta. I fent de crític de cine pedant, com si fos un Àlex Gorina qualsevol. I citant Espriu! Si és un fet diàfan que al cap de deu anys sóc una persona millor, més cabal i menys imbècil, no puc deixar de pensar que Catalunya ha sofert una evolució semblant, perquè un país sempre és el reflex de les seves ments més destacades. I cal congratular-se'n. Reblo la tesi: avui, 2019, després de la crisi, de les manifestacions de tendència totalitària, de les hòsties i de la segona traïció dels líders, Catalunya és un país millor. Un país desconcertat per la derrota —imprevisible— però envigorit per la recuperació econòmica. Fins i tot amb municipis de Girona que freguen la plena ocupació i on la cocaïna corre amb l’alegria de 2005, m’ha explicat un amic. 

I amb el progrés recent del país, també han progressat les ments menys destacades. És el cas de Lorena Roldán. No es parla prou del que li va passar a la Lorena —ascendint des d'una manifestació indepe fins a liderar l'oposició unionista— i és el que explica millor aquesta dècada processista. Sempre li he professat una gran simpatia a l’actual cap de files de C’s al Parlament. De fet, no només simpatia, també identificació. Compartim moltes coses: un domini irregular d’una de les dues llengües oficials de Catalunya, una bellesa natural, que siguem totes dues tarragonines il·lustres i, sobretot, el fet que d’aquests deu anys de glòria només hem anat a una performance indepe, la mateixa, la Via Catalana de 2013. Ben mirat, hi tinc plena empatia, a mi també m’hi van arrossegar contra la meva voluntat. No em canso mai de parlar de Lorena Roldán, del seu via crucis i de la seva conversió. El seu trajecte ha estat el nostre, el camí de la convivència i l’entesa amb uns catalans amb qui no m’unia res però que ara estem relligats amb un fil de plata —de fastigueig i marginalitat, però també prenyat de futur— inapreciable però solidíssim. 

Tu i jo som un sol poble, Lorena. Tu i jo som Catalunya i d’aquí ens en trauran amb les botes posades. Encara guardo al núvol —que per això serveix el núvol: perquè et recordi fotos i coses del passat que hauries volgut oblidar— un document d’excel amb els noms i els deneís de tota la família. T’hi feien inscriure. Va ser traumàtic. Vam haver d’anar més avall de l’Ametlla de Mar, vaig haver de fer truites de patata i carabassó que ni als aplecs de Paretdelgada, i ens vam haver de donar les mans amb desconeguts. Féiem l'onada al mig de la N-340! I tot en pro del país i la concòrdia familiar, que en aquells moments semblaven una mateixa cosa. Me’n faig creus del que vam arribar a fer. Avui, d’aquella família, gràcies a déu, me’n queda menys de la meitat. Aquell país, contra tot infortuni, aguanta sencer. Ara som millors.