Teiatro (i altres coses de Jaume Ciurana)

Jaume Ciurana. Actor, perruquer i benziner, a punt de jubilar-se de gairebé tot. — MqB

Aquest estiu, he sucumbit a la pressió social i mediàtica imperant i he vist la sèrie d’HBO Deadwood. És una sèrie antiga de l’oeste, amb molts trets, insults, diàlegs magnífics, actors superbs —a excepció de Timothy Oliphant— i un domini de la narració per a cervells no estovats per la desgràcia audiovisual que va representar Lost. Al seu moment, fa quinze anys, se’m va escapar. Però ara n’han fet una pel·lícula, també a HBO, que tanca les tres temporades de la sèrie com s’ha de tancar tot bon western, amb un bon xute de crepuscularitat. Era l’ocasió per veure-ho tot d’una tacada. 

Deadwood, la sèrie primigènia, és a diferència dels westerns que ens agraden, una història gens crepuscular, gens decadent. És la història d’una ciutat que neix i que creix, allunyada de la llei i del cinisme. Com s’estableixen les normes cíviques i polítiques, com les veritats són més crues i violentes, com es construeix la convivència, com les persones són més importants que les estructures, com van i vénen —perquè totes hi són immigrants—, com s’assenten i, sobretot, com es forma el Poder en una nova comunitat amb els fonaments tendres. Això és el que explica Deadwood però, mentre assistia a l’espectacle ordit amb excel·lència, no podia deixar de pensar en Salou, que és on vaig créixer jo i, al cap i a la fi, d'on sóc. 

Salou neix com a municipi el 1989, sobre les cendres del que havia estat una de les platges més boniques del país, un port natural històric i l’estiueig primer i preferent de la burgesia del sud del Camp de Tarragona. A finals del segle XX, amb la fesomia completament sacsada pel boom turístic, es va segregar de Vila-seca, una ciutat d’origen medieval, rural i assentada en les possessions de l’Arquebisbat. Però amb la formació d’una nova entitat política, també es va desenvolupar un nou ordre social. Tot estava per fer i tot era possible, en teoria. Salou es va omplir de tot de personatges singulars. Pioners. Gent que es va creure haver arribat a una nova terra d’oportunitats i que es va proposar construir millor que com s’havia fet en els seus llocs d’origen. Alguns llunyans però d’altres només a deu quilòmetres de distància. Jaume Ciurana va venir de Reus, però aviat es va convertir en una de les cares més populars de Salou. 

Em trobo amb el Jaume a la part baixa de la ciutat, tocant a mar, en una cafeteria d’una coneguda cadena de cafeteries. Feia anys que no el veia, s’està a punt de jubilar. En recordava la imatge amb patilles llargues i bigoti de ferradura, a l’estil pistoler, de quan feia el xou de l’Oest a Port Aventura. Encara no ho he dit. Jaume Ciurana és actor. Un gran actor que només ha pogut —o volgut— ser professional una petita part de la seva vida laboral, però que sempre està de servei artístic, des de l’amateurisme, des de les colles de carnaval, fent de perruquer o treballant en una benzinera. Avui m’apareix amb una barba plena de bonhomia, més de Pare Noel que de xèrif de saloon. I em regala, durant dues hores, una actuació només per a mi. Magistral. Que parli l’Ian McShane de Salou. 

«Vaig començar a fer teatre als setze anys, amb un grup d’alumnes de la Salle de Reus. Jo no hi havia anat, a la Salle, hi vaig entrar per David Constantí, el que havia fet els Nanos de Reus i que havia fet teatre tota la vida. Al col·legi ja tenia tendència a l’espectacle. Feia imitacions, explicava facècies. Uns quants d’aquest grupet de la Salle vam fer cap a l’Orfeó Reusenc. I a mi em van cridar del Bràvium, perquè fes el Don Juan Tenorio (ho pronuncia Dom Quan, era la versió humorística). Vaig fer diverses obres amb el Bràvium i després també em van cridar de la companyia gran de la Salle, que es feia dir Companyia Lírica Ciutat de Reus. Allà també vaig començar a cantar, feia de tenor còmic. Era molt divertit. Durant anys, vaig fer moltes obres, completament amateurs.» 

Hi ha un moment que la carrera artística de Jaume Ciurana, fonamentada en la tradició arrelada del teatre d’aficionats reusenc, fa un tomb. Ciurana es guanyava la vida posant rulos i pentinant senyores. De petit, juntament amb el teatre, també li agradaven els cabells. El 1970, amb la pujada de Salvador Allende al poder xilè, a un matrimoni d’exiliats reusencs els va entrar la por de la col·lectivització comunista i van tornar a Catalunya. Van obrir una perruqueria al carrer de les Galanes. Van agafar el Jaume, amb quinze anys, d’aprenent. Li van ensenyar l’ofici. Després de fer la mili va baixar a Salou. Va entrar a treballar a la mítica ‘Peluquería de Señoras Gascó-Marrasé’ del carrer Ponent, la primera de la ciutat ja instal·lada als anys 50 i un dels negocis pioners a Salou. «Se n’anava la llum contínuament. De vegades posava els rulos a les senyores i els havia de dir váyase a casa y la peinaré por la tarde. Als bars tenien les neveres i els congeladors amb gas butà, no te’n podies refiar.» 

Al 1995 trobem Ciurana portant la seva pròpia perruqueria a Salou, al carrer del Nord. Fa onze anys que hi és. Com a actor, només havia cobrat per algun tema escadusser de publicitat. Llavors Comediants va desembarcar a Salou. Se’ls va encarregar organitzar l’animació de carrer a Port Aventura, que estava a punt d’obrir. Era el 1995 i el Jaume estava a punt de fer quaranta anys. Per primer cop se li obria la possibilitat de ser actor professional. Es va presentar als càstings, hi va haver sort. Li van dir que tal dia ja podia fitxar al parc. Però havia de xapar el negoci. Hi va haver també una mica d’atzar administratiu en el canvi de rumb. De fet, Hisenda hi va tenir molt a veure. 

«La perruqueria era molt gran. En aquell moment es va canviar el règim dels autònoms. Calia escollir entre els sistema de mòduls i el de comptabilitat. Em vaig trobar que si no reduïa la mida del local era un negoci ruïnós. Vam fer una reunió familiar. Posats a tirar-se a la piscina i triar una de les dues opcions —reformular la perruqueria o dedicar-se a la faràndula— vam decidir que endavant amb l’espectacle. Hi vaig estar nou anys, fins al 2003, mentre encara es creia en el model original d’entreteniment que havia proposat Comediants. Després van començar a fer neteja, a retallar, a externalitzar. Va començar a entrar gent a la direcció del parc. Els americans, els francesos, els italians. Ara gairebé ja no queda res del projecte original.»

A l'escenari del Saloon de Port Aventura. — Facebook Jaume Ciurana Mir

«Els actors que es van quedar, a partir de 2003, eren els que s’havien sindicat. No els van poder fotre fora. Tot i això només van aguantar quatre anys més. Ara, els pocs components teatrals que hi queden són externs. Els tres primers anys vaig passar per l’animació de carrer a la Xina, a Mèxic i al Far West. Després ja em vaig quedar a fer l’espectacle del Saloon. Fèiem tota la temporada allà, de Setmana Santa a Reis. Estàvem ben pagats i ben tractats, artísticament. Teníem una jefa, Teresa Escudé, que era molt estricta però mirava per naltros. Hi vaig aprendre molt. Jo venia del teatre de text. Teníem unes guies argumentals i unes línies de caràcter dels personatges, però prou. Era teatre pur. Havia fet coses de carrer però no amb l’exigència del dia a dia, de la improvisació, del respondre a les sortides de la gent. Xalava molt i em vaig dir que allò era lo meu.» 

Una part de la companyia teatral original de Port Aventura, amb Ciurana al mig — Facebook Jaume Ciurana Mir

«Anàvem variant els personatges, els assàjavem tots. Al Saloon hi havia dos rols, el xèrif i el maton. Johnny Red i Samuel McLahan, de los McLahan de tota la vida, haha. Ho fèiem en castellà, però el primer any havíem fet fins i tot un espectacle de titelles en català. A la pràctica parlàvem en tots els idiomes que sabíem, no hi havia directrius lingüístiques. De fet, al començament tot el que passava a PortAventura era assaig i tempteig. Era el primer parc temàtic d’Espanya i s’observava el comportament del públic amb lupa. Llavors s’anava ajustant, des de les atraccions als espectacles, passant per l’oferta de menjar.» 

En aquest context tan singular, es va formar una petita companyia teatral estable. Amb gent de tot l’Estat que, la majoria, s’han quedat a viure al Camp de Tarragona. Estaven vuit hores junts al parc, eren proletaris teatrals. El Jaume, a qui la gent ja el coneixia pels carrers de Salou com el Xèrif de PortAventura feia algun bolo esporàdic però es dedicava a temps complert al parc. El 2003 tothom anava a salvar-se el cul. No es va acabar gaire bé. «No en vam sortir descontents, però tot plegat, la idea original, es va anar desfent. Els nous càstings que es van fer ja no eren directament del parc, tot subcontractes.» 

«Llavors m’ho vaig haver de replantejar tot. Feia deu anys que només tallava els cabells a la meva dona, a les nenes o a ma mare —una gran crítica, que em sempre em preguntava si no tornaria a fer teatre mai, ja que per ella actuar al carrer no era teatre—, si me n’havia de tornar a la perruqueria m’havia de reciclar. Un horari de perruqueria, em vaig dir, no em permetrà continuar amb el teatre. Quan li estava donant tombs a la idea, el meu cunyat em va dir de la possibilitat d’anar a treballar a una benzinera, en torns alterns: una setmana de matí i una de tarda. Això ja m’anava millor. Vaig començar a la de l’autovia de Salou. Poc després me’n vaig anar a la de Riudoms. Fa quinze anys que hi sóc, i ara m’hi jubilaré. He tingut molt bons companys, i m’ho he pogut compaginar sempre amb el teatre. No he hagut de renunciar a cap bolo.» 

«Em va sortir una cosa del Casino de Barcelona. Hi volien fer un sopar espectacle de cabaret i jo hi havia de fer de mestre de cerimònies, a l’estil de Moulin Rouge. Llavors no tenia tanta panxa. Ho feia cada dissabte, durant sis mesos, gràcies a què el meu company em canviava el torn. Això no ho escriguis (disculpa’m Jaume, no me’n sé estar) però tenir una feina estable t’ajuda molt a seleccionar les coses que vols fer i les que no. Ara les últims anys he disfrutat molt fent anuncis per la ràdio, posant veus, he fet videoclips del Fito Luri, m’ho he passat molt bé col·laborant on m’ha vingut de gust.» 

Li pregunto al Jaume, però, si tot i haver tingut el privilegi de seleccionar no li hauria agradat continuar sent actor professional. «Clar que m’hagués agradat, com tothom. Però no hi tinc cap recança. N'hi ha que se n’han anat a Barcelona i se n’han sortit. Estic molt content amb el que he fet. No em plantejo el que no he fet. Tinc un amic que s’ha estat vuit anys fent d’Scar al El Rey León. Vuit anys. Un tip. Això et deixa buit.» Una mica com quan ell va deixar PortAventura, em confessa, però pal·liat per la sensació d’abandonar un barco que s’enfonsava. «Amb tota aquella gent encara ens trobem, i ens expliquem batalletes. Una vegada ens vam trobar gairebé tots per fer un espectacle a favor de l’associació contra el càncer Amadeu Pelegrí.» 

«No m’he desendollat mai de Reus, però ja sóc més salouenc que reusenc. Vaig baixar amb 24 anys. Sí que és veritat que, per exemple les meves filles, moltes coses les havien de fer a Reus, perquè aquí la vida social i cultural estava per fer. Vaig ser el primer a fer classes de teatre a les escoles de Salou, a Santa Maria del Mar i a l’Europa. És curiós però a les meves filles els costa més dir que són de Salou que a mi. Jo no els inculcat res, però Reus encara tira. També vam posar molts esforços en el Casal de Salou, per crear aquest caliu de poble que no teníem. Hi vaig fer classes de teatre, va venir un munt de gent. Vam fer casaments multitudinaris, vam començar el Carnaval, la festa del Rei en Jaume (on Ciurana, evidentment, va fer de rei Jaume I el Conqueridor), l’Olivada, guateques dels 60, bingo, fèiem un munt de coses. La gent tenia ganes de construir la ciutat, per cohesionar-la, però gairebé sempre ho vam fer d’esquena a l’ajuntament. Amb prou feines ens deixaven el pavelló, mai ni una col·laboració de la brigada municipal.» 

«Hi va haver un època, quan van entrar els socialistes i abans que entressin els convergents, que se’ns van acostar una mica, un xaval jove de Cultura. Va voler reactivar les associacions populars salouenques i es volia reunir amb tothom. Nosaltres encantats, esclar. Les estructures ja les teníem i només calia el suport institucional.» Tot es va quedar en declaracions de bona voluntat. La festa del Rei en Jaume, sí que ha aconseguit cert recolzament, i ha perviscut. És important per recordar que el port de Salou va ser un nucli central i històric de la catalanitat, tants cops discutida. Ara, però, ja hi ha menys teatre i menys divulgació històrica, es limita a quatre vestits medievals i una lluita d’espases que podria ser perfectament un seqüència de Joc de Trons. La resta de vida cultural als carrers de Salou es limita a la Festa Major i al Cós Blanc. Tot i que el Jaume em remarca que és just reconèixer, encara avui, la feinada de grups que intenten mantenir una mica de vida cultural lluny de la platja. Es fa teatre, gegants, bestiari de foc i diables, balls d'espases i bastons.

Digue’m, Jaume, un gran paper que hagis interpretat. «Vaig fer una gran Terra Baixa.» De Manelic? «No home no. El Sebastià. S’ha de fer un paper que t’escaigui. Vaig dir: penseu que Terra Baixa l’han fet hasta les formigues. I la vam fer sense declamar com la feia l’Enric Virgili al Teatre Fortuny, jo l’havia vist de jovenet. Vam estar sis mesos assajant i la vam estrenar a Vilalba dels Arcs, un públic entès i exigent. Ens va quedar brodada. Valents, vam demanar el Fortuny a l’Ajuntament. Vam omplir dues nits fins a la bandera. El meu Sebastià va ser el meu primer paper purament dramàtic, els solia fer còmics. El vaig fer molt creïble i tinc estima al personatge, de fet no el trobo tan dolent, jo». Ara fa de Tiberius al Museu del Port de Tarragona i surt per festes amb el Canó de Reus.

«La meva passió és el vestuari. Al Bràvium tenim una gran sastreria teatral que vam comprar. Pel centenari del Teatre Fortuny vam fotre 500 persones vestides amb roba d’època. Del segle XIX, per commemorar la inauguració original del teatre. Vam buidar dues cases de sastreria teatral de Barcelona, una de Madrid i una de Sevilla. Ningú no podia entrar si no anava vestit amb fracs, levites, mirinyacs, bombins i xisteres. Últimament estem una mica fluixos de producció pròpia, però ara que em jubilaré, m’hi podré dedicar i tindré més temps per fer teatre». Que el món sigui sempre dels aficionats.

Jaume Ciurana, infonent respecte militar Foto: Facebook Jaume Ciurana Mir