Barral: Calafell de lluny

Carlos Barral amb el seu outfit calafellenc, abillat amb pipa i gorra marinera. — Foto per gentilesa de "la Caixa", dóna suport a l'esport.

Carlos Barral, com és sabut, va ser un factòtum important del món literari barceloní durant el franquisme. Poeta menor, editor major, memorialista de fer mitjana. A algunes fotografies surt amb gorra marinera, fitant l’horitzó. La seva casa museu es troba a Calafell. És una antiga caseta de pescadors, readaptada al turisme antropològic del moment i, avui en dia, pobra resta de tot el que va ser, primer una cultura marítima i, després, una de literària. Tot és al·legoria, que deia Baudelaire.

N. m’explica que la primera línia de platja eren aquestes casetes unifamiliars, hàbitat, garatge, magatzem i, oh sorpresa, hostatgia dels primers turistes adinerats que cap allà als cinquanta van començar a conviure durant els estius amb els popets calafellencs. La collita literària de Calafell no és menor, vora Barral va aterrar Marsé posteriorment, un escriptor més reservat i més important. De la fal·làcia social que sosté el seu Últimas tardes con Teresa, un deliciós llibre sobre l’amor, en segueixen bevent els politòlegs progressistes, convençuts com estan que, allò català, fa burgès i és decadent.

La pregunta pertinent en cultura és què en queda? Ni de Barral ni d’aquelles cases, a Calafell, en queda gaire res.

M., que a diferència de mi ha llegit les seves memòries, em diu que al llibre s’hi veu un home que ha patit completament l’espanyolització de la postguerra, el català li semblava una fotesa local i no el va recuperar fins ja molt gran, com la llengua en la qual admirava a diversos escriptors, com si l’hagués apresa. A les memòries de Barral està molt ben explicada la generació dels 50, ell mateix va fabricar aquella societat literària, els va donar feines i un espai intel·lectual, prestigi i diners, gràcies a la seva posició social i a la seva iniciativa. Barral es va quedar la fàbrica editorial paterna, o sigui, en bon marxisme, els mitjans de producció burgesos, i els va posar a disposició del poble, és a dir, a disposició dels fills de família franquista que van sentir la necessitat de, en literatura, ser moderns: Gil de Biedma, Sacristán, els Goytisolos...

Es va produir la feliç coincidència que el règim també necessitava posar-se una careta moderna, per poder mantenir el cos fonamental de l’Estat a la caverna, i ja ho tenim. Fins avui en dia. La generació literària dels cinquanta va fer i encara fa de catifa. Una catifa càlida, agradable i preciosa sobre la que els nens de la literatura castellana poden jugar descalços i despreocupats, sense posar-se a pensar massa en què hi ha sota. És el limes on acaben totes les genealogies culturals. Els estudis acadèmics sobre les novel·les de Barcelona sempre comencen l’any 44, oh sorpresa, deu ser perquè les anteriors a 1939 sempre s’havien fet en català.

Però aquest projecte cultural, el de la literatura castellana a Catalunya, viu en fals, com de tant en tant es veu. Si alces l’estora dels cinquanta i estires el filet fins a la dècada anterior, oh horror, sota l’hedonisme tonificant de la gauche hi trobes un senyoro aixecant el braç. La catifa cultural que Barral i els seus boys teixeixen cobreix i oculta la porqueria que les minyones de l’Estat, siguin periodistes o militars, van amagant-hi a sota.

Als anys quaranta el falangisme victoriós té un projecte cultural clar per a Catalunya, un projecte de substitució lingüística al qual dediquen totes les institucions públiques, els premis oficials, les prebendes, els contactes, la Guàrdia Civil i la judicatura. La iniciativa cultural privada de Barral i els seus li permet a l’Estat la continuació dels seus objectius culturals fonamentals, però en mans de particulars. És una externalització dels serveis perfecta, una privatització ideal. Els cinquanta fan una llum tan bonica que oculten les foscors i les misèries de la primera dècada, on la Falange dicta la lletra, la música i el pas de ball. La indústria cultural esquerrana, moderna, emancipatòria i guay que Barral edifica lubrica el projecte franquista i el fa atractiu per a les noves generacions, ja no tan addictes al règim militar: colonització, genocidi lingüístic i erradicació de la cultura catalana. No se’n van sortir per un pèl. I aquí seguim, sentint rostres amables de somriures perfectes dient-nos que no estem bé, que hem de ser més cosmopolites, que el català fa de pobres, que hauríem de ser més bilingües i més peninsulars, rostres sota els quals s’oculta la calavera de cal y fósforo que deia l’Umbral.