Memòria del foc

Bombers en acte heroic de servei. — Cedida

S'acaba l'estiu i comencem a tancar les finestres de les cases. Fa fresca als vespres. Desem els banyadors i canviem la roba de lloc. Ja no ens recordem de la calor de principis de juny, ni encara menys de l'incendi de la Ribera d'Ebre, d'aquest juny passat, sí, que ara ens sembla tan lluny. De seguida arribarà la tardor i ens oblidarem dels boscos. Com a molt hi anirem a buscar bolets —si se'n fan— o a fer una caminada el cap de setmana. Però tornarà l'estiu, tornarà la calor i tornarem a lamentar-nos de l'oblit dels boscos. I arribarà un altre incendi i tornarem a buscar culpables, a fer debats a la televisió buscant perquès, a formular hipòtesis sobre el despoblament rural, sobre l'abandonament del camp, sobre el canvi climàtic, amb l'ai al cor per no haver de lamentar cap víctima més.

Aquest dissabte 14 de setembre s'han complert 25 anys de l'incendi de Nonasp, on van morir 4 bombers. L'incendi va començar en un abocador a l'Aragó i de seguida es va estendre fins a Catalunya, afectant els termes de la Fatarella, Riba-roja d'Ebre i la Pobla de Massaluca. El bomber de Miravet Eusebi Miró, del parc de bombers de Móra d'Ebre, va anar fins al parc de Flix d'on va sortir amb tres companys més: Pedro Vicente Mendoza, de Montsó, Josep Maria Ruiz, de Tarragona i Jaume Munté, de Montbrió del Camp.

Prop de les quatre de la tarda, el camió Pegaso on anaven els quatre bombers va quedar atrapat per les flames i tots van morir calcinats. Un altre camió, del parc d'Horta de Sant Joan, va aconseguir escapar del foc, aquest cop, però uns anys més tard, els bombers d'Horta tampoc van poder escapar-se de la tragèdia.

A la mateixa hora que van morir els bombers, les quatre en punt, comença l'acte privat organitzat pels familiars d'Eusebi a Miravet, el poble on vivia. En acabat, es dirigeixen riu amunt fins al parc de bombers de Móra d'Ebre, on una hora més tard Carmina Borell i Isaura, la dona i la filla d'Eusebi, inauguren una placa i un monòlit en memòria dels bombers que van perdre la vida sortint d'aquest mateix parc.

Finalment, a les sis, la comitiva de Bombers de la Generalitat es trasllada al Parc de Flix, on l'Ajuntament descobreix una altra placa en record, gratitud i homenatge, als membres d'aquest parc «que pagaren el preu més alt en exercici del seu compromís i voluntat de servei a la ciutadania». Frases, lemes, bones paraules. Més:

«Els bombers són com els estels. Sempre hi són», diu la frase en un punt de llibre que entreguen als assistents. I per il·lustrar-ho, hi ha la imatge de la constel·lació del carro, que uneix els pobles de Montsó, Flix, Mora d'Ebre, Miravet, Tarragona i Montbrió del Camp. El meu poble i el del Jaume Munté, un dels quatre bombers morts.

Hi ha rutes que queden traçades a la vida, que s'entrellacen o es creuen sense saber ben bé com, una mica per causalitat. El 1994 el Jaume tenia 21 anys. I era un noi de poble, com jo, com ma germana gran i la resta de la colla de poble. Tocava la gralla, ballava els gegants, anava al grup de colònies de monitor... Sortia amb els amics, li agradava la muntanya, una mica com qualsevol noi que va ser jove als noranta en un poble de llavors 1500 habitants. Treballava aquí al poble, a la fàbrica. Algun amic li va parlar dels bombers voluntaris i es va apuntar a la campanya d'estiu. Avui la seva amiga Carmina és l'alcaldessa i li toca acompanyar una altra Carmina, la vídua d'Eusebi, el bomber de Miravet. La vida les ha fet coincidir per diversos motius.

Camina Borrell i Eusebi estaven casats i tenien una filla de 8 mesos, la Isaura, que serà des de llavors la mesura del temps passat des d'aquell dia fatídic. Dels altres dos bombers, com dels bombers morts a Horta o d'altres bombers morts en altres pobles de casa nostra, no en puc parlar. Per a mi són noms escrits a un monòlit o en una placa. No em diuen res quan els veig a les notícies o a la premsa. Però dins els camions i els uniformes de tots ells i elles, hi ha pares i mares,  parelles, fills i amics que porten el dol com poden o com volen. Darrera d'això hi ha una manera de concebre la vida i sobretot una manera de veure la mort.

25 anys després hem tingut un altre gran incendi a les comarques de la Ribera d'Ebre, Garrigues i Segrià que també ha cremat unes 5.000 hectàrees de cultius i bosc, les mateixes que l'incendi de Nonasp, això sí, aquesta vegada no hem hagut de lamentar cap la pèrdua de cap vida.

Vull pensar que hem après alguna cosa. Em diuen que sí, que avui hi ha més consciència tècnica de com apagar els focs forestals, que hi ha un treball molt més coordinat, que s'estudia el comportament del foc i es treballa amb l'ajuda dels GRAF i dels mitjans aeris i que es contracta més personal exclusiu per a les campanyes d'estiu.

Tres dels quatre morts de Nonasp eren auxiliars. Encara queda molta tradició de bombers voluntaris a Catalunya, sobretot a les zones rurals d'aquí al sud i a Lleida. Ja se sap que als pobles estem acostumats a fer-nos-ho tot amb eficàcia i sense recursos. En zones on hi ha tradició de voluntariat com Tivissa o Horta, hi ha parcs només de voluntaris que funcionen molt bé, malgrat que cal continuar reclamant recursos, formació i material. Davant del foc tots però els bombers són iguals, siguin voluntaris o no. El foc no fa distincions. Arrasa amb tot el que troba. 

Un arbre es crema, però pot rebrotar. Són paraules de la vídua d'Eusebi. Les vides que el foc ens ha arrabassat, no. El verb recordar significa en llatí «tornar a passar pel nostre cor». Això és el que hem fet. Això i fer memòria. Perquè recordar és també aprendre. Alguns estudiosos diuen que el cervell necessita emocionar-se per aprendre i, a fe de déu que hi ha coses a la vida que només aprenem a cops, com si un lapicida ens les esculpís al cor, que se'ns torna de pedra. I que aquest record quedi gravat per sempre a la nostra memòria. Per a tots ells avui, però especialment pel Jaume, vint-i-cinc anys després, el nostre record. Els ho devem.