Això no és un article sobre Prades

Els autobusos Plana, els responsables de la majoria de transport públic per carretera al Camp de Tarragona. — Empresa Plana

Aquest article havia de ser un paper lleuger, tirant a líric. Un d’aquells escrits que serveixen per fer dits, per no deixar-se engolir del tot per la sonsònia estival, per la galvana de la xafogor. Volia parlar de Prades i de la seva plaça major. De la font sempre ruboritzada. De la tectònica subtil de bars i terrasses que s’omplen i es buiden. Potser hauria fet una mica d’antropologia de frigodedo i miraria d’emmarcar cada bar amb una mena de client. Ho salpebraria amb un deix de nostàlgia de copabrasil —per tot el que m’uneix amb la vila— i ho remataria amb un polsim de futurisme de friguron apuntant el moment que viu el poble i els reptes que en el futur hauria d’entomar. En definitiva, un capmàs de tòpics ben arrenglerats que faria les delícies de tots els públics, que em proporcionaria uns quants likes aquí i allà i em deixaria aquell regust dolç d’haver buidat el pap lacònic, sentimental, amagant-ho degudament sota la lletra: la placenta de la intimitat, com els edredons que es porten a la bugaderia, es deixa rentar millor durant els mesos sense erra.

Ja tenim l’inici. Ara vindrà el nus. Servidor de vostès no té cotxe i per arribar a Prades des de Reus, ara com ara, només hi ha dues alternatives: o ve l’automòbil, propi o robat, això tant és, o el servei d’autobús —sempre n’hem dit cotxe de línia— que hi mena passant per Les Borges del Camp, Alforja, Cornudella, Albarca, Ulldemolins i Vilanova de Prades, en aquest darrer poble, el servei fa anys que es fa sota demanda. Qui s’encarrega d’explotar aquest trajecte és l’empresa Plana, fundada el 1964, i que trasllada d’aquí cap allà, cada any, quinze milions de persones, segons llegeixo a la seva web.

Servidor, aprofitant que el dia 15 d’agost era festiu i que havia aconseguit ajuntar un dia més de gatzara, de platxèria, a la festivitat, volia fer cap a Prades. A més de satisfer els quefers periodístics més amunt esmentats, volia deixar-me prendre el pèl pels meus nebots i fer més rica ca la Sanahuja, casa secular on es pot trobar gairebé de tot i on la canalla, a l’estiu, hi fan despesa de cromos, joguines i tota mena de fòtils semblants. També volia retrobar-me amb un amic que ja fa un parell d’anys que instrueix el seu brivall, en l’art de respirar aire com cal i de sortir a la nit amb una rebequeta mai sigui.

Aquesta magnífica tríada de propòsits, però, va veure’s ennuvolada per la incompetència. Sabent com van les coses en aquest món del transport campestre, servidor, a més de consultar la web de l’empresa Plana, dies abans de la travessa, va trucar-hi. Em vaig assegurar que la veu femenina de l’altra cantó de la línia, entengués perfectament que la meva destinació era Prades, no Tumbuctú, i que el dia que volia viatjar-hi era un dia festiu. La veu femenina, molt atenta, molt professional, va entendre les meves indicacions sense emetre ni una mica de res de dubte i després d’uns instants de consulta, en els quals no em va deixar a l’espera de cap música enervant, em confirmà que no hi hauria cap problema: que com que era un festiu, l’horari el qual l’autobús passaria a recollir-me era el d’un diumenge qualsevol. Així, sense cap ombra d’incertesa, podria grimpar fins a nou-cents cinquanta metres d’altitud des de la plaça de les Oques (que els traductors automàtics converteixen en plaza de los gansos), exactament a les tretze hores cinquanta minuts, senyor. Agraït, dios, dios, dios, dios…

Amb les mudes corresponents a la motxilla i les expectatives de passar un parell de dies d’evasió, esperava frisós, un dijous d’agost festivitat de Santa Maria que em passessin a recollir. L’autobús no va passar: ni a les dues, ni a dos quarts de tres ni a les tres ni a dos quarts de quatre. El retrat llastimós, emprenyat i colèric que era tot jo, va agafar el telèfon, va pitjar damunt el “Plana” dels seus contactes i va esperar explicacions. Una altra veu femenina, no sé si la mateixa de dies abans, va assegurar-me que sí, que sí, que l’autobús havia de passar, però va decidir transferir-me amb un misteriós departament anomenat “trànsit” que havia de treure’m de dubtes. Després d’expressar la meva estupefacció per ser davant d’un nen voltat d’oques i no assegut a la terrassa del Safari, un senyor m’aclarí que sent un festiu, avui no hi havia cap cotxe que pugés a Prades i que no sabia amb qui havia parlat jo però que aquella era la realitat irrefutable. No em va demanar cap disculpa. Vaig dir-li que això no quedaria així i li vaig donar la bona tarda.

Final. Acostumats com estem a deixar anar la nostra ira contra operadors de transports externs, penso ara en Renfe i el seu meravellós servei de trens veloços i puntuals, ens costa reconèixer que a casa nostra, les coses no s’acaben de fer bé del tot. Pel que he pogut saber, les queixes contra Plana no són pas poques i s’incrementen a l’estiu. No sóc l’únic que per una informació errònia es queda a terra. Tot plegat no és nou. No ens creiem el Camp. Abordar el problema del transport amb concessions on els operadors fan i desfan sense comprometre’s a fer res més que el que és merament imprescindible, ens porta no només a un desprestigi, sinó a una falta d’autoestima considerable. Tot el que s’escapa de la municipalitat, cau en un calvari d’imprecisions i desídia que no ajuda gens, molt més quan pobles com Prades, on el pes del turisme és important, poden veure’s afectats per aquests errors que podrien solucionar-se si hi hagués un control més rígid dels serveis que s’ofereixen i com s’ofereixen. Prades no es mereix que passin coses com aquestes. El Camp, en general, tampoc.