Dia trist a la platja

Un dia trist a la platja, les postres al·legòriques del restaurant Cruix. — MqB

Anem amb Jesús A. Raset (Jey) i Joan Magrané (Mac) a la Setmana del Llibre en Català, en tant que delegació oficiosa del baixcampet. No m’interessen els llibres —en llegeixo un o dos per any— però sí, una mica més, el català. I, sobretot, des que Foster Wallace va visitar la Fira Estatal d’Illinois m’interessen les fires. Ah, les fires! Aquells passadissos morals, vasos comunicants i glory holes entre el millor i el pitjor de l’espècie humana. Economia i cultura; aparadors de vanitats, cornucòpies i misèries. A Reus, plaça de mercat, sempre n’hem sabut molt de fires de mostres i avui hem tingut la pensada de pujar a Barcelona per avaluar la qualitat d’aquesta. 

Jey i Mac són dos joves brillants. El segon és un compositor lletraferit i celebèrrim a Europa a qui li agrada ser amic de tothom —naturalment, no des de la hipocresia. El primer, entre d’altres inquietuds més sensuals, té i manté un web esplèndid de literatura catalana —Stroligut— que no ha estat premiat amb la distinció a la millor iniciativa digital del sector, tot i merèixer-ho sobradament. Ens hem enfadat molt. Tinc por que un dia li trenquin la cara. Enteneu-me, potser a mi també me la trencaran però jo peso noranta quilos —algun de múscul cultivat, la majoria fonamentats per l’addicció al formatge— i ell no. Em sento responsable de l’equilibri còsmic que es genera entre aquests dos personatges i de la seva integritat física. M’ofereixo, per tant, per fer-los de xofer i segurata entre els perills mortals que assolen el món literari català. A canvi, me’ls enduc abans a dinar a un xiringuito de l’Eixample. 

Es diu Cruix i tots els crítics gastronòmics del país han lloat la seva fórmula de menú de tast de tapes que fan fer oh i ahs. N’han dit que és el Disfrutar dels pobres i com que nosaltres som gent de cultura i per tant pobres, crec convenient fer-hi una visita. Com que som gent de comarques militants en el catalanisme, tenim molts problemes d’intercomprensió. Sobretot amb una cambrera argentina plena de haikus tatuats que, a priori, haurien de despertar a la nostra sensibilitat literària. Però no ens entenem gaire. Jo, en adonar-me que si persisteixo en demanar cerveses en català és possible que m’acabi arribant a taula una kombutxa o alguna cosa pitjor, estic temptat de renunciar a comunicar-me en la meva llengua materna. Tot i que si anés sol ho faria sense dubtar, perquè sóc feble i prioritzo la cervesa a la integritat lingüística, no ho faig perquè els meus dos companys d’àpat no em perdin el respecte, que és un extrem en el qual també hi estic interessat. Ah, la vida. Quin joc d’equilibris i interessos. 

Més o menys ens entenem i, gràcies a què el menú ja ve fet, minimitzem el conflicte nacional i podem ‘dinar’. Bé, ens treuen coses que no estan malament —espaguetis de carabassó, croquetes d’ànec, bròquil!— en platets molt petits al mig de la taula, que desvien la batalla prèvia per la comunicació en una pugna aferrissada entre tots tres per aconseguir aliment. És la tàctica clàssica del colonitzador: fes que es barallin per menjar i s’oblidaran de reclamar els seus drets humans. En saben molt, de crear dissensió. La màxima tensió fratricida es produeix quan ens fan rascar el socarrat d’una paella poc gustosa —devien fer curt de caldo i de colorant alimentari— mentre el perillós artefacte no para de girar. Rac, rac, rac. Malgrat l’estrès, no aconsegueixen trencar l’entesa i coordinació i deixem la paella ben repelada. Les postres són traumàtiques. Boles de meló i síndria per les quals hem sento insultat i declino de tastar i un plat amb tres gelats cap per avall, com si s’haguessin esclafat contra la sorra de la platja. El plat es titula precisament així: Dia trist a la platja. 

Cal aturar-se aquí. Són unes postres que no tenen cap mena de transcendència gastronòmica però que suposen, en canvi, una gran troballa artística. Veure el plat, menjar-se'l —un trist gelat de vainilla amb xocolata dolenta— et sumeix automàticament en un estat molt proper a la depressió. Puc afirmar que no m’he trobat en molts mesos una manifestació cultural que descrigui amb tanta nitidesa l’ànim del país i, més concretament, el de Barcelona. La capital de Catalunya, vista amb ulls lleugerament estrangers com els meus, sembla ben bé això: tres cornets estimbats contra un llit de serradures. Quina potència visual, quina mediocritat gustativa. No es pot descriure millor un ambient, una sensibilitat, un estat de la qüestió. Sobre Cruix, la meva recomanació és que deixeu de ser pobres i aneu al Disfrutar, tot i no ser sant de la meva devoció. Sobre el Dia trist a la platja, hauria d’estar obligat menjar-se'l abans d’entrar a Barcelona, per aclimatar-se, així com aviat ens hi obligaran a entrar amb cotxes elèctrics. 

Després de dinar, fem el cafè a l’Ateneu Barcelonès i tornem a la Setmana del Llibre en Català, que no trenca l’aire de decrepitud estetitzada dels gelats esclafats. Un cadàver exquisit. Us diran que la fira és la mostra de la vitalitat innegable del sector. Us ho podeu creure o no. Hi veiem molts turistes, perquè ho fan just a l’esplanada de la Catedral. Gent que hi passeja amunt i avall i mira les parades de les editorials. Algú hi compra i tot. Són tota l’estona els mateixos, com nosaltres, que passem quatre i cinc vegades per les parades. A la d’Ara Llibres hi busquem Miquel Adam, que no apareix enlloc i ens enfadem molt. Veiem que Eva Baltasar estarà a l’stand de Club Editor. Això fa que m’emocioni. Res em faria tanta il·lusió com tenir un exemplar signat de Permagel. Però l’escriptora no apareix de la mateixa manera que no ha aparegut el Mamut, la segona part del llibre, i al cap d’una estona retiren discretament el cartell que n’anuciava la presència. Una altra decepció, dia trist a la platja. 

Escoltem una xerrada de Julià Guillamon amb Màrius Serra, magnífica però també amarada de fracàs i tristesa, fins i tot quan explica l’anècdota d’una guerra amb despulles d’aviram davant d’una polleria del Poble Nou. Encabat, el mateix Serra sembla que se’m vol disculpar pel to apocalíptic de Guillamon, però li dic que no pateixi, que m’he convertit en addicte d’aquests missatges de desesperació i hivern cultural postnuclear. Tampoc no sap que venim de menjar-nos el Dia trist a la platja i que estem blindats irònicament contra qualsevol catàstrofe. 

Però no tot és trist. Veiem molts famosos. Veure famosos és divertit. Toni Soler amb una samarreta de la Marvel i una bossa molt cuqui de National Geographic. La imponent presidenta Bel Olid i la seva cort. Un tàmpax usat abandonat amb desídia dins del poliklín. Que no vol dir que estigui relacionada una cosa amb l’altra. Raül Garrigasait carregat de criatures. Ens trobem molta més gent lletraferida i molt agradable. I, sobretot, Francesc Marc Àlvaro, que congrega una gernació de claca processista per sentir-lo parlar. Està molt enfadat i ara diu que hem perdut. Que ja es nota, però fa poc deia el contrari. Sigui com sigui, diu moltes vegades ‘peixexé’ i fins que no entenc que parla del PSC m’hipnotitza. Quan ho entenc i a la quarta vegada que ho sento m’agafa un atac de riure incontenible com si fos el Titus Grossus de La Vida de Brian. Els meus companys m’han de treure d’allà, abans que el Conseller Buch m’enviï els Mossos.  

Un bon dia trist a la platja sembla s’acaba amb xerinola i una bona dutxa, per treure’s la sorra del damunt o la pol·lució barcelonina que s’enganxa a la pell. S’ha acabat l’estiu.