Virolai

N'hi ha que se'n van, de veritat, a Ítaca. Gràcies i a reveure, Miquel. — Kellie Churchman

Recordo que va ser a la happy hour de la Rosemary's Greenpoint Tavern de Brooklyn on la Vanessa i jo vam decidir que els següents discos que faríem serien en català. Veníem d'un disc en anglès que havia tingut molt bona acceptació per part de la crítica. Ens va semblar que era un bon moment per mirar de construir i explorar la meva relació lírica amb el sempre difús sentiment de pertinença, fet que en un context com el de New York es fa més necessari que mai. L'únic que tens és saber d'on véns. I a partir d'aquí a construir.

Així ho vam fer. Goodbye 'The Mighty Fools'. Hello 'Miquel Vilella'.

Tres discos i tres dotzenes de cançons després, aquella pertinença que vaig mirar d'explorar i abraçar, aquell nosaltres que tots necessitem, em resulta més difús que mai. Més interessant que mai. I més dolorós que mai.

Tres discos i tres dotzenes de cançons després la Vanessa i jo estem al nostre equivalent barceloní de la Rosemary's Greenpoint Tavern. Asseguts davant la muralla romana, al costat de la Catedral, estem brindant amb un spritz perquè el seu article de portada de la revista literària Librújula d'aquest mes està essent un èxit. Aprendre a celebrar és de les coses bones que té fer-se gran.

De fons, la Setmana del Llibre Català omple l'avinguda de la Catedral d'un brunzit intel·lectual que ens resulta molt proper a nosaltres i totalment inexistent als expats que ens envolten. Aixequem les copes agredolces un cop més i brindem també pels bons llibres. I els que no ho són tant.

Kudos per a la gent que construeix.

La relació que tinc amb el meu guitarrista, el Miguel, és impossible. Però per això m'interessa. Si no fos per la música mai ens hauríem conegut. Ell, de Torreforta. Jo, del Pinar. Oh! La glòria unificadora del rock'n'roll! I sols amb aquesta música hem establert una complicitat propera a la intimitat que es troba dins l'amistat. Una empatia que quasi és simpatia. Però sempre amb uns referents de base a priori molt llunyans. És per això que quan el Miguel em va dir que la seva àvia s'havia mort i jo li vaig dir quan era l'enterrament ell em va dir: «No te preocupes, tío. Gracias por llamar.» Li vaig respondre: «Molesto si vinc?» I vaig sentir com reia. M'agrada fer riure.

Nascuda a Aldeire, un poblet granadí a prop de Guadix, l'aàvia del Miguel va emigrar a Barcelona com tanta altra gent, buscant una vida millor i mirant d'esbandir un futur previsiblement cendrós. Amb una identitat ja formada d'origen, com quasi tots els migrants, tocava construir-se'n una de nova. I ho va fer.

A Móra d'Ebre va conèixer la persona amb qui construïria una família. I els lustres van donar pas a fills i després, els néts. Al final, l'oblit forçat va fer net d'aquella identitat polièdrica en una Catalunya que es mirava de reüll al mirall amb por de veure el que hi veia, Dorian Gray style.

Vaig arribar cinc minuts tard. El funeral, en castellà perquè és la llengua materna de la família, tenia el to serenament orgullós d'una vida plena que finalment es veu alliberada de la presó de la demència.

Un cop acabada la cerimònia el capellà va fer els típics recordatoris, ens va fer aixecar i va proclamar l'última benedicció: «Podéis ir en paz». I llavors va passar quelcom que em va semblar meravellós. El capellà, davant del taüt, va començar a cantar el Virolai. I, de seguida, família i concurrència s'hi van afegir.

Tornada, estrofa, tornada. Un Virolai amb un accent català únic. Un accent fort. Un accent ple de veritat. Un accent, reitero, meravellós. Tornada, estrofa, tornada. Neixes a l'ombra de la Sierra Nevada i t'acomiaden al cor del Camp de Tarragona cantant a una Mare de Déu d'adopció.

Tornada, estrofa, tornada.

El sentiment de pertinença pot ser que cada dia sigui més difús, però aquell dia, al funeral per l'àvia del Miguel, em va agradar molt ser d'on era. Molt.

Veig que la Rosemary's Greenpoint Tavern de Williamsburg aquest any finalment ha cedit a les forces gentrificadores i ha tancat. Ben aviat, doncs, quan tornem a Brooklyn, tocarà buscar quin refugi ha trobat la clientela que ha deixat orfe. I quan el trobem hi anirem a fer un happy hour. Potser sí que és cert que quan el fem la Vanessa i jo encara no haurem resolt l'enigma de a quin nosaltres pertanyem, però segur que estarem orgullosos del nosaltres que som i de tot el que hem fet des de l'últim cop que la Rosemary ens va servir.

Escoltem, escrivim. Mai més sords o muts. Tu i jo som multitud.

P.D. Aquesta és la meva última columna al Signatures. Vull agrair l'espai d'expressió que m'ha cedit TarragonaDigital tot aquest temps i la llibertat i flexibilitat amb què ho ha fet. Vull agrair-vos a vosaltres, els lectors, el vostre interès. Ens retrobarem en algun viarany qualsevol ben aviat.