Aquells animals de la capa negra

Un capellà passejant per un empedrat. — Pixabay

Així denominava mon besiaio als retons i capellans. Es deia José Balagué Reverté (Amposta, 1898), també conegut a casa meua com “lo gran ignorat” i vos explicaré per què.

Pepito era un home menut, escarransit, que se va casar en ma besiaia Consuelo me pareix que perquè els van arreglar el matrimoni sons pares, però vaja, que això a vatros tampoc vos hauria d’importar. El cas és que era un home treballador, discret, de poca paraula i poca queixa. No vam saber mai si era mig sord de veritat o si se ho feia. Explicava que de jove, molts migdies se rostia un tau de la ribera per dinar entremig dels arrossars, perquè vos en fésseu una idea, que es veu que allavontes era normal i que no passava res.

Quan va vindre la guerra, la gent va fugir d’Amposta (més que d’Amposta, de les bombes que hi queien), cadascú on va poder. Ell, com tants, va buscar refugi en un mas a la ribera. Un dia va decidir pujar al poble a rescatar un matalàs. Cagada. Lo van capturar els nacionals i el van obligar a unir-se al front. Però ell va deure pensar sí, home, i va aconseguir escapar-se durant la nit. I te ho explicava així, com aquell que solta diràs que s’ha quedat un bon dia. Deixant absolutament de banda la sang freda que va tenir. Va tornar al mas, suposo que sense matalàs, i va esperar que acabés la guerra.

Lo fort és que la gran gesta de la seua vida no va ser escapar dels nacionals. No. Va ser haver anat a Barcelona a l’enterrament de Durruti. Va anar-hi tot sol. Feia uns mesos que havia esclatat la guerra. Barcelona encara no estava presa pels nacionals. És més, hi havia tot un exèrcit antifeixista a la ciutat, que va acompanyar el fèretre de Durruti. També ho va fer Lluís Companys i la banda municipal de Barcelona, que va acompanyar la desfilada del fèretre amb la marxa fúnebre de Chopin.

Mai abans s’havia arreplegat a Barcelona tal multitud, centenars de milers de persones per acomiadar Durruti. La ciutat era clarament republicana, antifeixista i d’esquerres. Era l’any 1936.

Informar-me sobre l’enterrament de Durruti em va portar a voler refrescar-me la memòria sobre la història d’Espanya: des de l’edat mitjana, monarquia absoluta. Guerra de successió per passar d’una monarquia absoluta (Casa d’Àustria) a una altra monarquia absoluta (Borbons). Hi ha un sexenni revolucionari a partir de 1868 que destrona Isabel II i que culmina amb la primera república espanyola, que dura un trist any fins que, sorpresa, un senyor afí a Isabel II orquestra un cop d’estat i es restaura la monarquia borbònica. Així cinquanta-sis anys més, monarquia moderada, en deien, que va degenerar a dictadura de Primo de Rivera. Va haver de dimitir Primo de Rivera perquè a Alfonso XIII no li sortissin les coses com esperava i es proclamés la II República espanyola l’any 1931. Aquí s’implementen el principi de laïcitat i l'eliminació de la religió de la vida política, el reconeixement del matrimoni civil i el divorci. S’elimina una segona cambra aristocràtica o d'estaments privilegiats i es concedeix el vot des dels 23 anys amb sufragi universal (també femení des de les eleccions de 1933). Evidentment, a l’exèrcit tanta llibertat al poble, tanta separació de poder, no se li assenta bé i pam, cop d’estat, tres anys de guerra civil, quaranta anys de dictadura. I el poble que no s’havia exiliat, atemorit, va fer-se de missa si va fer falta i va anar a rebre a Franco el dia que passava amb tota la comitiva pel carrer principal del poble com si fos festa major. Ho feien celebrant que almenys, ja no hi havia guerra. (Igual que ara celebraríem contents si absolissin a Carme Forcadell i a la resta de presos polítics, després d'haver-los tingut dos anys tancat injustament.) Es va haver de morir Franco perquè s’acabés la dictadura i es nomenés successor, bé, ja ho sabeu, un altre Borbó.

I d’això, amics, se’n diu la democràcia espanyola. D’haver passat dels ministres de Franco a través d’una màgica transició per la qual l’endemà eren demòcrates i seguien al poder. Les mateixes famílies privilegiades, els mateixos animals de la capa negra, els mateixos militars.

La història ve de lluny. Cinc-cents anys de monarquies contra uns deu o dotze de república. A mi em ressona este modus operandi de l’estat espanyol. La política de posar la por al cos i de mantenir reis al poder per anar xuclant els de sempre de la mamella. És ben bé que el poble no s’adona del poder que té. Una altra cosa és que el vulgue, este poder.

M’agrada que mon besiaio es negués a enganyar-se a si mateix, a pesar que ningú li fes punyetero cas i que l’acte més revolucionari que perpetués passada la guerra fos remugar animals de capa negra quan veia passar capellans del règim pels carrers de casa seua.