Una república sense pubilles

Mercè Canela, com a pubilla de Cambrils, lluint gandalla i mantellina. — Mercè Canela

Llegia aquesta setmana passada que la Paeria de Lleida havia decidit suprimir les pubilles a la Fira de Sant Miquel i a les Festes de la Tardor. Concretament la Regidoria de Feminisme, emparant-se en la creença que el simbolisme és anacrònic i no representa els valors republicans. La CUP ja havia sol·licitat la supressió d’aquesta figura l'any 2016 per considerar-la masclista, patriarcal i afirmant que per participar de la festa i la cultura popular «no cal mantenir l’imaginari del catalanisme més tradicionalista». Per contra, les pubilles afirmaven indignades: «No som nines, ni titelles, no. Som persones».

Seguint la dita que diu que més val un veí a la porta que un parent a Mallorca, vaig posar-me en contacte amb la Mercè Canela, pubilla de Cambrils de l’any passat i actual dama d’honor, filla d’una amiga i companya meva, la Dolors. Volia saber què en pensava de tot plegat. Ens citem a la cafeteria d’un hotel de Cambrils. Ella demana un San Francisco sense alcohol i l’hi serveixen amb un d’aquells paraigüets i dues palletes que combinen amb els colors del còctel. Va vestida amb uns texans negres i un top ajustat, també negre, com la seva mitja cabellera. És una noia de vint anys i arriba de classe. Estudia Fisioteràpia a la Universitat Rovira i Virgili. 

Ella té una opinió completament diferent del pubillatge. Està orgullosa de representar el seu poble però sobretot contenta de l’any que s’ha passat amunt i avall per tota la geografia catalana. Amb el carnet de conduir acabat de treure —pagat a base de treballar fent classes de reforç— la Mercè ha anat cada cap de setmana sola per tot Catalunya. Pagant-s’ho tot de la seva butxaca. És cert que l'Ajuntament de Cambrils premia les noies amb alguns regals, llibres, un passi per a Port Aventura, productes locals… I sobretot amb el vestit, que es regala i es fa a mida per a la guanyadora. Tot i així els desplaçaments, els sopars de gala, concerts, càmpings, hotels... tot i tenir un preu més assequible, van a càrrec de la pubilla i l’hereu, en això sí que en som, de catalanets.

M’explica entusiasmada els pobles que ha conegut, les seves història i tradicions. Ara té un amic gairebé a cada poble. Em destaca la visita al Parlament i la cerimònia de l’elecció de la Pubilla i Hereu Nacional, amb ball de gala i festa de nit. Actes en què ha participat i on mai no l’han fet sentir ni s’ha sentit com una nina ni una titella. 

Veig una dona autònoma, independent, emprenedora, amb un títol que l’ha empoderada, divertida, loquaç, amb ganes d’aprendre i de viure noves experiències. Li faig una pregunta masclista que la desconcerta. Pregunto si amb tant de tomb per Catalunya ha conegut algun hereu. Ja hi haurà temps, em respon, i no li fa cap falta. Així fa el que vol i no li cal donar explicacions a ningú.

Encara no sabem si altres ajuntaments seguiran l’exemple del de Lleida i també suprimiran les pubilles. I amb els hereus, què faran? Perquè des de l’any 2000 que per petició popular es va demanar d’incloure la figura de l'hereu, un miler de joves ja n’han obtingut el títol. N’hi ha menys que pubilles, com en general d’homes en tot el teixit associatiu del nostre país, en això se segueix la tònica general. 

Crec que actualment tothom ja entén que no queda res de la figura de l’antiga pubilla. Gairebé ni a pagès en queden, de pubilles, perquè de pagesos també en queden pocs. I que, avui dia, si els fills heretem alguna cosa dels pares, ho fem hi hagi o no germans més grans. Qui ha volgut veure-hi una similitud amb un concurs de bellesa sí que està desfasat, perquè el pubillatge ja s’ha despullat d’aquelles virtuts de morals i bellesa física típiques del temps del franquisme. Des de la primera pubilla a la ciutat de Barcelona, Ruth Horro, als anys cinquanta, «por reconocimiento a los valores morales y la dedicación al hogar y a la família», ha plogut molt, afortunadament.

Actualment, el pubillatge el gestiona l’entitat Foment de les Tradicions Catalanes. Doneu un cop d’ull a la seva pàgina web i xarxes socials. Des de 1979 n'estableix el reglament i protocol. El seu propòsit és ajudar a preservar la història i els costums de Catalunya. Un total de 69 pobles en formen part. L’entitat és l’encarregada d’escollir els representants en tot l'àmbit nacional. Tant hereus com pubilles arriben a ser-ho per sorteig als seus pobles però per esdevenir Pubilla o Hereu de Catalunya has de superar uns exàmens. Sí, exàmens. Les proves consisteixen bàsicament en el coneixement de la cultura i la història catalanes, l'actualitat i el «do de paraula». Els aspirants han d'escriure un discurs que han de pronunciar davant dels aspirants.

Amb la vida atrafegada que porta la Mercè —entre la universitat, el gimnàs, les classes particulars— li demano que m’expliqui alguna anècdota. Riem quan una vegada va haver de posar-se el vestit tradicional dins del cotxe. Clark Kent es desbotonava la camisa en una cabina de telèfon i a sota ja li sortia el vestit ajustat com una segona pell, però imagina’t com et poses unes mitges blanques, els enagos, la camisa amb el cosset al damunt —si no et fas un nus amb tots aquells fils. Continues amb la faldilla i davantal de dona treballadora, esclar, després lliga’t també les espardenyes i posa’t les mitenes —si amb la suada que has agafat ho aconsegueixes— i, finalment, si en tot aquest procés t’has embullat, no et cal patir, perquè et poses l’afavoridora gandalla i surts com una superheroïna amb una mantellina per capa.

Darrere del vestit tradicional no hi veig ni la representació d’una dona rica ni d’una de pobra, ni d’una dona oprimida pel masclisme ni per l’heteropatriarcat. Només hi veig la Mercè, una dona de vint anys orgullosa del seu poble i del seu país, que el sent i el reivindica, i que representa els joves en tots els actes festius, tradicionals i culturals a què assisteix. No sé què hi ha de reprobable en això. No hi ha eslògan de política juvenil millor que aquest. Potser el model de la Rosalia mola més: una superestrella que tot el dia gasta bitllets de cent en centres comercials. Llàstima que algunes regidores que es fan dir feministes no ho sàpiguen veure. Ja se sap que l'hàbit no fa el monjo i també que n’hi ha alguna que no hi veu més enllà del propi nas.

La Mercè amb el regidor de Festes i Cultura de Cambrils, Lluís Abella. — Mercè Canela