El que es pot dir

Josep Bargalló, conseller d'Ensenyament, en plena acció performativa. — ACN

A ningú se li acudiria anar-se'n a Doha o a Riad, quedar-se en boles al mig del carrer i començar a cridar i a cagar-se en la mare que va parir a Mahoma. És de sentit comú, però cal anar recordant-lo, el sentit comú. La democràcia i la llibertat d’expressió, contra el que diu la propaganda oficial, no són valors absoluts. Són més aviat graduals, com el percentatge d’alcohol d’una beguda ídem. En molts països musulmans no se’n pot beure gens —oficialment. En d’altres, amb religió imperant o sense, són més de vi fort o de cervesa lager. Aquí ens pensàvem que podíem anar tot el dia engatats de conyac però ara anem descobrint que com a molt ens deixen beure un gotet de sidra o un didalet de licor de préssec, amb molt poc alcohol i molt de sucre. 

Això va així. Res més lluny de la meva intenció que deixar de denunciar els abusos tirànics del poder o culpabilitzar a les víctimes de tals abusos. Però sí que sorprèn una mica com costa d’assumir la dilució efectiva d’aquestes llibertats d’emetre opinions. Quan encara ressonen les prohibicions distòpiques de la Junta Electoral Central de dir segons quines paraules als mitjans públics, tinc com una necessitat de predicar les virtuts de la prudència i el circumloqui. Si parleu de posar bombes, us fotran a la garjola. Si cremeu una bandera d’Espanya us entrullaran. Si exhorteu el poble a la desobediència civil i a la protesta no violenta us processaran per sedició i us passareu pel cap baix quinze anys al talego. Així que calma. Abans de disparar cal posar-se a recer, protegir-se, que ara estem a camp obert i ens poden caure les hòsties per totes bandes. 

Però no passa res! Cal enfrontar-se al principi de realitat amb enteresa i alegria. De fet, per poc que paris l’orella al carrer —el carrer és ara la cua del caixer automàtic, la màquina de cafè de la feina o el que es vomita a les xarxes socials— te n’adones que la conversa contemporània és a tot arreu la mateixa. El que es pot dir, el que no es pot dir. És la conversa característica de societats en vies de democratització (o desdemocratització). En els llocs on la llibertat d’expressió és elevada (sobre el 40% d’alcohol, un xupito de whisky) el tema surt poc, ja se sobreentén que es pot dir gairebé tot el que et passi pel magí. En les societats abstèmies —com a la Xina on ara no deixaran veure partits de la NBA perquè un general manager de Houston ha donat suport als manifestants de Hong Kong— ja queda tan implícit quines coses pots dir i quines no que la gent no perd el temps en aquest debat estèril. 

Si aquí en parlem tant, com deia, és perquè la moneda està girant i no es veu gaire clar de quin costat caurà. Però si entendre i assumir aquest moment de regressió democràtica és important per a la salut mental pública, també ho és ser conscients dels perills col·laterals. A mi un dels que m’amoïnen més és l’autocensura. Si ja és prou pertorbador haver de pensar-s'ho dos cops abans d’obrir la boca, per por que la policia o els jutges te la tanquin a mastegots, encara esborrona més callar certes coses sense una amenaça concreta, només pel què diran de tu els de la teva corda. Ja ens l'han colat prou amb la naturalització dels delictes d'odi, que ja es veia venir que no era bona idea i ara es fan servir per protegir els odiadors. Com més autocensura, més Xina. Un lliçó recent sobre el que es pot dir i el que no es pot dir ens l’ha donat el nostre conseller preferit, el torrenc Josep Bargalló, que no se sap ben bé com va sobreviure al tripartit i ha aconseguit tornar a ser Conseller d’Educació. 

Bargalló va dir fa uns dies que un tant per cent de funcionaris estan «apalancats de puta mare». Fins aquí cap problema. No hi manera científica de contrarestar aquesta afirmació. De fet, l’apalancamenta és consubstancial al funcionariat espanyol —català inclòs— des que el va sistematitzar el comte-duc d'Olivares. Això ho sap tothom. Com sap tothom que davant la precarietat i la falta de sortides laborals molta gent s’aboca al professorat sense cap mena de vocació, només perquè els caiguin calents a final de més. Això és una realitat i un drama. No et pots dedicar a l’ensenyament sense que t’agradi, perquè acabes psicòtic o passant de tot. O les dues coses alhora. Més encara si recaus en algun dels molts instituts de Catalunya que són més camps de concentració i reformatoris que no pas centres educatius. 

A més a més, és una tragèdia perquè els funcionaris que de veritat es creuen la seva comesa i el compromís del cos amb la societat, que també n’hi ha, han de treballar per tota la resta i a sobre aguantar la mala imatge que donen els altres. Aclarit això, caldria escatir les circumstàncies en què Bargalló va emetre aquestes opinions cunyadesques de barra de bar. Ho pot dir això, un Conseller? Doncs no ho sé. Per descomptat, no ho pot dir pels carrers de Tortosa, sense saber que el gravaven i envoltat de sindicalistes. No cagar-se en Mahoma camí de la Meca, recordem. Encabat, potser s’hauria d’informar millor. Els professors que són funcionaris a Catalunya no arriben al 60%. La resta són interins amb perspectives dubtoses d’accedir a una plaça. I dóna la casualitat que els professors interins també s’apalanquen, i força. Per tant, allò de «si es queden sense funcionaris, millor» no és cap garantia que les condicions de l’ensenyança catalana de minyons i minyones millorin. 

Per més inri, el Llibre Blanc de la República Catalana (república que segons les últimes informacions que m’arriben no està gaire catòlica) ja deixava veure les ganes que tenen els nostres polítics i directors generals de departament de convertir tots els professors en contractats laborals, amb aquesta ànsia de retallar sous públics que els agafa quan no els quadren els números. Són ganes de tirar més alcohol —aquest al 95%— a les ferides. Per no esmentar el famós desembarcament de Bargalló, també funcionari, a l’ICE de la Universitat Rovira i Virgili, després de ser director de l’Institut Ramon Llull. Molta gent, segons m’informen, encara no sap ben bé què hi feia. 

Em consta que Josep Bargalló ja s’ha excusat davant dels sindicats. Ha admès l’error del context i, parcialment, el de text. Pot dir un Conseller que els funcionaris s’hi arropengen, encara que sigui veritat? No ho sé, repeteixo. Però si que sé que si no posem brides a la policia del pensament hi prendrem mal tots plegats. Almenys, no va parlar de les mamelles de Clara Ponsatí, en això ha demostrat classe. Xupito.